Natalia Mena

El model familiar tal com el coneixem actualment està destinat a extingir-se, resulta que no només les coses materials tenen una obsolescència programada, sinó que tant les persones com les seves relacions parentals i emocionals, també es veuen afectades per innovacions o canvis als quals s’han d’anar adaptant, per poder passar a una altra versió més moderna i contemporània.

Concretament, en el cas dels nens que neixin ara, aquests coincidiran amb la majoria dels seus besavis, però gairebé no tindran germans ni cosins i gran part de les dones moriran soles. És a dir, hi ha un increment de l’esperança de vida, que fa que la gent visqui més anys, però la incorporació de la diversitat dels vincles de parella, afegida a una mentalitat més individualista pròpia del sistema capitalista, a la dificultat de conciliar trajectòria professional amb l’àmbit privat i el cost que avui en dia suposa tenir un fill, són factors determinants, que estan condicionant la decisió de com serà l’estructura de la xarxa de parentesc per finals de segle.

Si les tendències observades pels demògrafs es mantenen com fins al moment, la previsió és que en les èpoques venidores s’opti per tenir una criatura o cap. No obstant això, els clans familiars continuaran desenvolupant les funcions de refugi i suport que han complert des dels inicis de l’evolució humana. A nivell global els països no han seguit les mateixes orientacions ni igual velocitat, les societats més desenvolupades ja han completat aquesta transició d’altes taxes de natalitat i de mortalitat a baixes, de manera que queda palès un descens notable de naixements i de defuncions, mentre que encara hi ha nacions que es troben en altres fases d’aquest procés.

A efectes pràctics, aquest fenomen representa una dificultat adherida, que és la complexitat de sostenir el programa de pensions. El que sembla que si es pot afirmar és que més tard o més d’hora el succés és planetari i acabarà produint-se a tots els indrets del món. La pèrdua de parents no és només quantitativa disminuint a una mitjana d’entre 18 a 25 membres quan abans era del doble i inclús el triple, formant grans sagues o dinasties, sinó que també és qualitativa i s’ha passat de cuidar nens i avis a deixar aquests aparcats a guarderies i residències o preferir tenir una mascota a la qual se la tracta millor que els propis consanguinis. Tot plegat un disbarat que mereixeria donar-li un parell de voltes a l’assumpte, per esbrinar si aquest paradigma és el que desitgem que heretin les pròximes generacions.

És evident que les famílies, com tot, experimenten transformacions, segons el context i la conjuntura que els ha tocat viure, però el que està clar és que ara per ara es transita per la senda de reduir plantilles, augmentar la verticalitat i ampliar l’edat intergeneracional. Segurament no hi ha fórmules perfectes i tothom fa el que pot, però si la idiosincràsia instal·lada persisteix en aquesta direcció, és molt probable que gran part de la població arribi al final de la seva existència sol o acompanyat per màquines, que suplantaran els llaços afectius que s’han abandonat sense donar-los cap valor essencial i que és molt possible que acabem trobant a faltar.

Per aquells estats en què les institucions públiques i les empreses privades hagin fet una bona anàlisi i diagnòstic de la situació, la circumstància no serà tan dramàtica, perquè comptaran amb una base assistencial que esmorteirà una mica el panorama, però per aquells que no contemplin proveir-se d’aquest teixit social, l’escenari pot ser realment desolador. Com que soc de mena optimista vull pensar que finalment trobarem una solució, que restablirà l’equilibri i tornarà a posar la balança en un terme mitjà, ja que estic convençuda que la solidaritat, l’afecte i els lligams familiars perduraran, malgrat les metamorfosis que puguin anar patint al llarg de la història. La diversitat, la tecnologia, la commutació de rols de gènere i la consciència ambiental, jugaran un paper crucial en la forma que concebem i experimentem la vida familiar.

Però això no ens ha de fer por, la clau serà abraçar aquestes transformacions amb obertura de ment i respectant les diferents alternatives, que cadascú esculli pel seu projecte vital. No tot ha de ser o blanc o negre i, per tant, la nova realitat reclama nous prototips que combinin l’acceptació de diverses orientacions sexuals així com patrons no convencionals, que comportaran un ambient més inclusiu i tolerant alhora que la globalització provocarà la dispersió dels seus integrants tot i que la connectivitat instantània, permetrà conservar la proximitat emocional.

Ja ho veieu, el cicle familiar tradicional té els dies comptats i serem protagonistes de la incursió d’altres organitzacions íntimes i afectives, que s’haurà de veure quins resultats ofereixen dins l’engranatge cultural, social i econòmic vigent. L’era digital pot acabar constatant aquella famosa reflexió existencial de naixem sols i morim sols.

Sigui com sigui, en l’entremig intentem sempre estar en bona companyia i la família és un pilar fonamental, perquè les vivències compartides es gaudeixen amb més intensitat i ens aporten major felicitat alhora que benestar, encara que en moltes ocasions aquestes no siguin bones, saber que comptes amb el suport dels que t’estimen, ens dona la confiança necessària, per continuar lluitant i suportant qualsevol adversitat sense deixar d’avançar.