L’amabilitat dels desconeguts
Imagineu-vos un dia qualsevol, un dijous, va, un d’aquells dies que et lleves de bon matí i com que fas torn de tarda abans d’anar a treballar has de fer un parell d’encàrrecs dels que fan tanta mandra. Te n’hi vas, amb aquella mala gana, pensant que et tocarà fer cues i a sobre toparàs amb cares llargues de funcionaris endormiscats. Arribes a les oficines centrals de la CASS. Ets tan despistada i tens la fortuna de gaudir de tan bona salut que resulta que fa mesos que la CASS no disposa del teu número de compte i no et pot ingressar els diners de les darreres visites mèdiques que has fet. També creus, tot i que no n’estàs del tot segura, que tens ‘allò’ que no saps com es diu però que fa que et retornin el cent per cent de la despesa. T’atén una noia tan jove que podria ser la teva filla, per bé que a hores d’ara –reflexiones– ja no cal ser tan escandalosament jove per poder ser filla teva, i tu li vas explicant amb entrebancs i com si parlessis un idioma estranger que no has rebut els diners tot i que tens allò del cent per cent. La noia, amb una rialla comprensiva, et va resolent tots els dubtes, t’allarga un parell de xecs, t’explica que allò que efectivament tens es diu ‘assegurança complementària’ i, amb una amabilitat extrema i tota la paciència del món, fins i tot t’ensenya com funciona la pàgina web de la CASS i com accedir-hi. Tot allò que al matí feia tanta bola i tanta mandra, de cop es torna fàcil i planer gràcies a la bona feina de la jove treballadora que t’atén. Li dius que moltes gràcies i ella et respon amb una rialla, traient-li importància, i t’explica que en això consisteix la seva feina. Li respons que sí que sí, que de feina en fem tots, però que hi ha gent que la fa bé com ella i d’altra que la fa ben malament. Es posa una mica vermella i et somriu quan t’aixeques per acomiadar-te i li repeteixes que moltíssimes gràcies per la seva amabilitat i extraordinària eficiència.
Arribes a la feina. Com cada matí et saluda el Xavi, l’administratiu del Centre de Català d’Escaldes-Engordany. Te’l trobes sempre de bon humor, sol·lícit, elegant i amable amb tothom: amb els companys, amb els alumnes que venen a estudiar una estona i saluda –i el saluden– pel nom, amb els passavolants que venen a demanar informació sobre com es fa això d’estudiar català i –ups!– fer exàmens oficials. Tothom rep una bona informació i un bon tracte i se’n va tan content i agraït del centre de català, com te n’has anat tu a primera hora del dia de les oficines de la CASS.
Imaginem-nos per un moment que tota la gent del món fos així. Que tothom dediqués la seva vida laboral, no a ser un inútil i un gandul, tocar els pebrots i posar pals a les rodes, sinó que tots i cadascú de nosaltres féssim la nostra feina amb eficàcia, vocació de servei, simpatia i bon humor. Que tractéssim els companys amb solidaritat i empatia, els subordinats amb delicadesa i equanimitat, i els clients, pacients o alumnes amb simpatia, amabilitat i eficiència, fent allò tan bonic però que sona tan arcaic com és posar-nos al seu servei. Fent cas a aquella manera una mica recaragolada i tan propensa a fer-ne acudits com l’expressió ‘servidor públic’ quan es parla dels funcionaris. Que visquéssim rodejats de superherois capaços de convertir els moments més feixucs del dia, tots els moments del dia, en moments senzills i agradables, plens d’amabilitat, de cortesia i de llum. Ben mirat no hauria de costar tant i si fos així el món es convertiria en un espai meravellós, una pura delícia.
Potser la clau de la bona atenció al públic és tan simple com el que li va dir un dia un dels conserges de nit (l’adorable Roberto) a l’altre conserge –no tan adorable, pel que es veu– parlant dels estudiants de la residència on viu aquest curs el meu fill: «No són els teus enemics. Repeteixo: no són els teus enemics». Certament, no ho són. Va, vinga, els que estem de cara al públic, agafem aquesta sàvia màxima del bon Roberto i repetim-nos-la com si fos un mantra en els moments d’esgotament o defalliment, que també en tenim, perquè tots som humans. La gent que atenem i ens demana coses incansablement, com si no hi hagués un demà, com si ells fossin els únics al món, no són els nostres enemics. Per més pesadets que es posin alguns i més esgotats que estiguem nosaltres, no hem de perdre mai de vista que, de fet, són els nostres amics, els socis necessaris que requerim per seguir tenint una feina a fer i una nòmina a cobrar. Els necessitem més nosaltres a ells que ells a nosaltres. Així que, prenguem exemple d’aquesta tríada d’herois del dia a dia i siguem amables amb la gent que ens trobem pel camí, fem que tots puguem fer com la Blanche Dubois, la protagonista d’Un tramvia anomenat desig de Tennessee Williams, i confiar i agrair l’amabilitat dels desconeguts.
Uns estudis sociològics diuen que ens fa més feliços que la funcionària de la CASS o l’administratiu de la feina ens tracti bé que l’estat de salut, els comptes al banc o ves a saber quines filigranes esotèriques o mentals. Jo també crec que és ben bé així. I també estic segura que amb una mica d’esforç, procurant fer la feina que tinguem –sigui quin sigui– amb eficàcia, amabilitat i bon humor, entre tots farem que la vida sigui més còmoda i agradable. Ho aconseguirem, oh i tant que sí. Jo m’hi poso ara mateix: estimats lectors, que tingueu un bon dia!