Addicció a les pantalles actives
Les noves tecnologies són una eina necessària i fonamental en molts àmbits laborals i socials, atès que ens faciliten tant la feina com la vida. Però el seu mal ús, o millor dit, el seu abús, causa trastorns cerebrals i, entre ells, l’addicció al telèfon mòbil, a mirar constantment les seves aplicacions. Es podria parlar de cocaïna numèrica perquè el fet de revisar constantment les notícies a les xarxes socials activa el mateix sistema de recompensa cerebral que qualsevol substància plaent: cocaïna, heroïna, cànnabis, alcohol, tabac, etc. Però en aquest cas específic estaríem parlant de drogues no químiques, de les comportamentals com són: el sexe, el joc, les compres, el treball, etc. conductes que generen tant de plaer que costa molt deixar de repetir-les. El cervell segrega tanta dopamina que és impossible deixar de fer-ho, la sensació plaent és desbordant, i per això mateix, tants adolescents s’estan hores connectats als videojocs en línia o a les xarxes socials. Convé ressaltar que la dopamina és la responsable de les addiccions, provoca que repetim les conductes plaents perquè interpreta que si ens agraden, significa que ens beneficien d’alguna manera. Igualment, també regula la memòria, la motivació i la creativitat i entre les seves funcions es troben la coordinació motora i la presa de decisions.
Per tant, veient la seva influència comportamental podem entendre perquè la gent addicta a les noves tecnologies actua de manera irracional o, si més no, de manera improductiva. Així doncs, els adolescents no poden evitar el seu comportament i acaben perdent la noció del temps, deixant de costat les obligacions escolars, familiars i socials. També, en moltes ocasions, inclús s’aïllen en les seves habitacions, sortint només per anar al lavabo o quan els pares s’afarten de la situació i tallen la connexió d’internet. Així doncs, l’addicció a les pantalles actives és un problema social bastant gran i més encara, quan parlem dels més petits de la casa (2 – 10 anys). El seu cervell encara està en ple desenvolupament i, malauradament, l’escorça frontal queda danyada. Hem d’entendre que el cervell és pura biologia i quan s’altera la seva homeòstasi (equilibri) repercuteix inevitablement en el nostre comportament, quedem trastornats. Però per sort, en aquesta addicció en particular podem parlar de recuperació per complet en quant la persona s’allunya un cert temps de la tecnologia (7-21 dies), és a dir, no és irreparable perquè no mata les neurones, sinó que les anul·la temporalment, deixa a la persona ensopida, adormida.
Resumint: mentre dura l’exposició estem en un estat de calma total, encantats i sense la capacitat de raonar, per tant, perdem la noció del temps, podem estar hores connectats als videojocs en línia o a les xarxes socials, sigui interactuant amb més gent o simplement devorant contingut. Altrament, referent als bebès, l’exposició primerenca i prolongada en el temps perjudica la seva adquisició del llenguatge i, en conseqüència, no haurien de tenir accés fins a almenys que comencin a parlar i no pot superar els 60 minuts consecutius. Malauradament, retarda o dificulta la seva capacitat de parlar, d’aprendre paraules i utilitzar-les contextualment perquè poden saber-se l’abecedari o els principals colors en anglès, però són incapaços de fer una frase amb ells, per tant, no saben parlar, només estan repetint paraules sense sentit. Les noves tecnologies no són una eina de substitució parental, són una ajuda per a distreure’s, però sempre com a segona opció, mai poden substituir els jocs manuals, ja que aquests potencien la creativitat, millorant així les habilitats cognitives. És a dir, la tecnologia és una cosa meravellosa però usada com a complement als treballs manuals o a l’exercici físic. Un infant d’entre 3 i 8 anys ha de dedicar més hores al dia a exercitar-se físicament que a jugar virtualment, ha de cansar-se físicament per així menjar i dormir amb més facilitat. Igualment, jugar amb més nens potencia la part cognitiva i, per tant, millora la seva interacció social i, paral·lelament, també augmenta el seu llindar a la frustració perquè aprèn per assaig i error i això s’acaba traduint en la capacitat de ser constant i determinant. Així mateix, i de retruc, disminueix el seu egoisme i millora la seva empatia, donat que està veient que entenent les emocions dels altres o compartint amb ells, el resultat sol ser quasi sempre més favorable. D’altra banda, i per anar acabant, l’addicció a mirar constantment les xarxes socials pot explicar-se en part per la síndrome FOMO. Aquesta ens diu que la persona es connecta perquè creu que la vida dels altres és més interessant que la seva pròpia, o també que ens connectem per por a perdre’ns moltes novetats.
Quan realment no és així, atès que si estem tres setmanes sense entrar en cap xarxa social veurem que no ha canviat gens la cosa: la gent escriu, comenta i puja fotos similars constantment. L’ésser humà només canviem la nostra personalitat o els nostres hàbits i costums de manera conscient, dedicant temps i esforç en la seva adquisició. No obstant això, també podem canviar-los de manera inconscient si vivim una situació extrema, sigui traumàtica o agradable, la nostra manera d’interpretar la realitat es veu modificada per complet. Altrament i referent als danys o modificacions de l’escorça cerebral, convé ressaltar que perjudiquen la presa de decisions, augmenten l’agressivitat, la impulsivitat i van en detriment de la concentració. Per tant, el bebè o l’infant canvia radicalment el seu comportament i es torna algú rebel, capritxós, agressiu, maleducat, desorientat, distret, etc. El seu pensament li repeteix constantment que prioritzi estar connectat en detriment de qualsevol altra activitat i quan es veu privat s’encara a l’altra part de manera improductiva. Està buscant el plaer instantani sense pensar en les conseqüències que pot comportar el seu comportament.