Tots guardem secrets
Deia en Benjamin Franklin que tres persones poden guardar un secret si dues d’elles estan mortes. Per sort, jo crec que la realitat no és aquesta, ja que està demostrat que guardar els teus secrets no és bo per a la salut, ja que consumeix molta energia. I és que com mostren diferents estudis envers el tema, és necessari estar constantment avaluant què es pot i què no es pot dir, o com fer-ho, davant de qui o si algú podrà sospitar, a més existeix la preocupació de cometre l’error d’alliberar-lo per un descuit. I potser és aquesta la creença que fa que ens costi de vegades tant revelar algunes coses. Però el que és cert, és que qui més qui menys, tots tenim un secret guardat perquè tenir secrets és quelcom natural en les persones (fins i tot les persones més sinceres i extravertides s’han guardat per a si mateixes algun moment de la seva vida, algun assumpte privat), i poder compartir-ho amb algú és el major dels alliberaments.
És cert que quan pensem en secrets automàticament el nostre cervell ens transporta a fets o històries amb connotacions negatives, quelcom molt dolent que cal amagar. Però no sempre és així. De vegades guardem un secret per amor, per no ferir a una persona que si sabés aquella cosa que en un determinat moment no li aportaria res. Com una conversa amb l’ex que amagues a l’actual parella perquè no ho suporta, encara que tu saps que aquesta conversa és necessària però irrellevant per a tu, i l’amagues per reforçar la teva relació. O com quan la federació i la família va decidir no comunicar-li a l’heroïna del mundial de futbol femení la defunció del seu pare abans del partit i així ella pogués tenir el seu moment de glòria.
Això no obstant, aquest no és el tarannà de la major part de les coses que amaguem. En la gran majoria d’ocasions, els secrets estan associats a l’educació que hem rebut que fa que guardem una part de nosaltres que ens avergonyeix, perquè comporta implícit una connotació de culpabilitat. I aquí és on apareix la gran dualitat dels secrets, quan nosaltres decidim no explicar alguna cosa per la por que la resta de persones en jutgi negativament (no parlem d’explicar-li a tothom, sinó a les persones que realment ens importen), curiosament els primers que estem emetem aquest judici negatiu som nosaltres mateixos, i més encara, la nostra crítica acostuma a ser més dura que la que pugui fer-ne la resta. I això és negatiu per la nostra salut mental, perquè els secrets ens fan sentir més sols davant alguns fets i, per tant, aïllen, i no només de la resta, sinó també d’un mateix, perquè connectem amb una part de nosaltres mateixos molt desconfiada.
Si ens centrem en els tipus de secrets, veurem que el ventall és molt ampli, no tothom amaga el mateix, precisament perquè els secrets s’associen a l’educació rebuda. Així, hi ha gent que amaga qüestions més financeres, com l’economia de la llar o el sou real que cobren, d’altres més personals, com actes il·legals o creences polítiques, també trobem qüestions familiars, que sovint ens condicionen la forma de viure, i d’altres més romàntiques. En aquestes darreres podem trobar fets molt diferents que abasten des del que no li ha estat fidel a la parella fins al que està enamorat d’una persona molt íntima, un amic o amiga, i li amaga perquè assumeix que serà rebutjada.
La qüestió és que els secrets interfereixen en la nostra vida, perquè quan amaguem algun fet, tendim a sobredimensionar la part negativa, i no compten amb una persona aliena que ens pugui donar una altra perspectiva. De fet, a vegades ens avergonyim de coses que ni tan sols hem fet nosaltres, però tenim la mateixa por que la gent ens jutgi pel que ha fet algú molt proper a nosaltres. Però la realitat és que la majoria dels secrets volen sortir, volen ser revelats per ser sanats, i aquí està el gran kit. Perquè trobar a les persones de confiança a qui explicar-li les nostres coses, les nostres dificultats, el que no hem fet bé, les coses de les quals ens penedim, de les que ens avergonyim, sense sentir-nos culpables és el gran regal de l’amistat. És la clau per poder superar alguns problemes que ens fan sentir malament, i és que parlar en veu alta és la més gran de les teràpies. I això converteix al grup d’amics o amigues en el teu clan, perquè les persones som éssers socials que necessitem involucrar al nostre entorn íntim en les decisions que prenem, i ens resulta vital l’aprovació d’aquest.
I avui vull acabar amb una frase de l’escriptor estatunidenc Patrick Rothfuss que diu que «quan algú et conta un tros de la seva vida, t’està fent un regal, i no donant-te el que et deu», i és que si algú dintre del teu cercle íntim t’explica els seus secrets, es despulla davant teu, es torna vulnerable, t’està donant el més valuós que té i que tenia amagat, i no respectar aquest secret pot ser la traïció més gran que es pot fer a la vida.