Antoni Pol i Solé Arquitecte

Els que hem conegut andorrans nascuts al segle XIX, segur que, podem estar d’acord en afirmar que la transició de la tradicional i amb ganes de ser superada, Vella Andorra, cap a la moderna i desitjada Nova Andorra, es feu entre el 1866 (Nova Reforma) i el 1993 (Constitució).

Però aquesta transició, iniciada a tots els nivells, només s’ha acabat a nivell polític. L’element principal certament dels tres peus que sostenen, com a mínim, el tamboret andorrà. Els altres dos, l’econòmic i el social, es troben encara pendents d’assolir. I no és l’atzar que ens ha portat a aquesta situació. La conjuntura històrica, per contra, sí.

Ens trobem en un canvi d’època, que s’ha posat en relleu clarament a partir de la segona meitat de segle XX, tant a nivell polític, com econòmic, com social. I en aquest segle XXI, en què ens trobem, s’han de posar les bases per aquestes noves realitats.

Un dels canvis estructurals majors és el de la globalització o mundialització que ha substituït, com a model dominant d’ocupació del territori, al colonitzador, vigent durant com a mínim els anteriors dos mil·lennis. I només els estats i societats que s’hi adaptin tenen possibilitats de perdurar. La Constitució andorrana del 1993 ha suposat l’adaptació política a aquests nous canvis en l’ordre mundial. Per tant, la unió política o la integració a la Unió Europea no té cap sentit avui. I no l’ha tingut tampoc anteriorment perquè la Constitució ja ens aportà allò (extraordinari i únic) que necessitàvem: el reconeixement de la sobirania andorrana per part dels dos estats veïns França i Espanya, el retorn de la sobirania dels Coprínceps al Poble Andorrà i el reconeixement internacional i pertinença als organismes transnacionals i concretament al més important l’Organització de les Nacions Unides.

Els drets i privilegis que han permès consolidar unes especificitats andorranes des dels anys 1000, i han hagut, a partir del segle XIX, de reconvertir-se i emmarcar-se en els entorns polítics moderns i han hagut de gestionar-se a través de cartes, acords i tractats. Lluny queden doncs aquells privilegis atorgats a canvi d’acceptar cedir sobirania als Senyors, a través de les Concòrdies de 1162 i 1176 i Pariatges del 1278 i 1288 i posteriors concessions o reconeixements dels anteriors fins al 1866.

L’Acord Duaner del 1990 amb la Comunitat Econòmica Europea i l’Acord de Cooperació del 2005 amb la Unió Europea són les darreres grans referències i ambdues han servit per obrir portes cap al futur. Una altra cosa és que els andorrans les hàgim aprofitat en tot el potencial que tenien.

El futur Acord d’Associació amb la Unió Europea és la baula següent de la cadena, en el llarg camí que Andorra ha negociat amb el seu entorn polític, en relació amb el qual sempre ha estat aïllat, per encaixar bé els seus interessos econòmics.

Tots aquests moments històrics han sigut determinants per al futur d’Andorra i, a partir d’aquests, l’experiència històrica ens mostra que el nostre país ha pogut progressar cap a noves fases del seu desenvolupament com a una societat moderna occidental mantenint la seva especificitat política i, concretament, la seva condició d’éssers lliures.

Això sí, a l’interior s’hi han produït canvis i els diferents sectors econòmics s’han hagut d’adaptar a les noves regles imposades per aquests acords, incloent-hi crisis que han conduït a l’emigració d’importants parts de la població quan el país no ha tingut la disponibilitat ni la capacitat d’adaptar o integrar les infraestructures necessàries per acollir els canvis.

Per un altre costat, segur que un cop coneguts els drets i deures polítics dels ciutadans així com els recursos disponibles o capaços de generar i sostenir l’Estat Andorrà, és a dir els drets i deures econòmics, es podrà passar a desenvolupar, constituir i afermar la tercera pota de tamboret que no és altra que la dels drets i deures socials.

Així doncs, el camí a seguir és ben clar, no en tenim cap altre més, ni podem fer retorn enrere, ni ens podem desviar cap enlloc, ja que tots els camins del nostre entorn porten a la Unió Europea.

El pragmatisme històric andorrà ha de continuar, com ho fa el pragmatisme suís, concretament en l’evolució dels temes del secret bancari i de la neutralitat, adaptant-se a la realitat.

Per tant, el sí a l’Acord d’Associació és inevitable i obligat, agradi més o menys, perquè no hi ha alternativa.

Cal suposar que els negociadors andorrans han negociat les millors condicions possibles en tots els dossiers. Cosa que, evidentment, no es pot posar en dubte, menys quan existeix un pacte d’estat sobre el tema amb les forces polítiques del país amb sentit d’estat.
Però si que hi ha una cosa que podem fer la ciutadania, a part de votar en el referèndum i és preparar-nos als canvis que es produiran.

El fet de disposar d’estudis d’impacte és important, però no per a decidir de votar sí o no al referèndum. És evident que hi haurà impactes negatius sobre els sectors existents i que es poden valorar, tal com es troben sense fer res. I, per contra, no es poden estimar els impactes positius perquè encara es desconeixen els nous sectors que s’implementaran en funció de les habilitats dels agents econòmics andorrans. I, per tant, no es podrà fer el balanç entre els guanys i les pèrdues.

Però el que sí es podrà fer, quan es disposi d’aquests estudis d’impacte, és conèixer els impactes negatius i veure quines accions es poden fer per atenuar-los d’un costat i de l’altre i quins ajuts donar als sectors clarament perjudicats perquè puguin transformar-se en altres. I alhora donar a conèixer quins sectors seran els més afavorits per assenyalar els millors camins a emprendre.

Per tant, la campanya a favor del sí pel referèndum ha de consistir prèviament a presentar, analitzar i divulgar els estudis d’impacte realitzats i, conseqüentment, les accions de protecció a realitzar urgentment per protegir als sectors a transformar i els ajuts a qui hagi de canviar de sector abans de desaparèixer i poder-se reposicionar, i alhora indicar els nous sectors a desenvolupar i acompanyar als que ho demanin en el que cal fer, per aprofitar les noves oportunitats.

Avui i de manera decidida s’ha de donar la prioritat, en l’obertura econòmica d’Andorra, a l’adaptació de l’economia del país a la nova realitat que establirà l’acord d’associació i deixar, en segon lloc, l’entrada de l’economia exterior al país i filtrar-la degudament en els sectors ja madurs per a protegir l’economia interna.

El referèndum ha de posposar-se el màxim, per tal de poder fer bé aquesta etapa de suport i orientació a l’economia andorrana.

L’Acord d’associació amb la Unió Europea ha d’obrir possibilitats en 4 portes noves situades a diferents nivells:

1-La porta d’accés més qualificada a nivell de les altes instàncies de la Unió Europea .

2-La porta d’accés més qualificada a nivell individual amb tots els Estats de la Unió.

3-La porta d’accés més qualificada a la Comunitat de Treball dels Pirineus.

4-La porta de nova creació d’accés a un Espai Funcional Andorra-Pirineu, dins l’Àrea Funcional de Muntanya Est del Pirineu, de desenvolupament directe de la cooperació pirinenca en un espai reconegut jurídicament, amb un organisme permanent d’acció en els diferents àmbits possibles, a nivell econòmic i social, per al seu desenvolupament harmònic i sostenible davant la globalització i més enllà de la cooperació per a la gestió de projectes puntuals.

Finalment, l’èxit d’aquesta nova etapa, de relació amb la Unió Europea i tots els seus Estats, depèn i és responsabilitat només de tots nosaltres, els andorrans i residents implicats en el bon desenvolupament actual d’Andorra i el seu entorn. Malgrat les incerteses i ser un repte major no és superior als que generacions d’avantpassats han hagut de fer front. Amb unió, pragmatisme i constància ho aconseguirem.