Marian Fernández Enginyera de camins i cap d'obra

L’altre dia llegia a xarxes la notícia de què el Departament d’Institucions Penitenciàries del Govern i el Bàsquet Club MoraBanc Andorra havien iniciat un taller pels interns del Centre Penitenciari, amb l’objectiu d’introduir el bàsquet com a eina de transmissió de valors fonamentals. Es tracta de la segona vegada que ambdues institucions treballen plegades, gràcies a l’èxit de l’anterior, i és que a través d’aquest esport en equip, s’ha comprovat l’aportació de beneficis per als interns tals com la millora la salut física i mental, el desenvolupament d’habilitats socials i emocionals, la reducció de l’estrès, i un temps d’oci més saludable.

Pels qui em llegiu, ja sabeu que no és la primera vegada que parlo del bàsquet. En el seu moment vaig explicar-vos quins eren, a parer meu, els avantatges en la maduració dels nostres adolescents, però no vull deixar escapar una oportunitat com aquesta per parlar del que per mi són beneficis molts més extensos de la pràctica d’aquest esport.

Molt de temps ha passat ja d’ençà que el professor d’educació física canadenc James Naismith en la Universitat de Springfield va idear un esport sota sostre donat el fred que feia en aquell centre a l’hivern. El seu objectiu era trobar un joc que es pogués realitzar a l’interior, on no predominés la destrucció, que res colpegés a la pilota i on la força no fos necessària per a aconseguir la victòria. Un gelat matí del mes de desembre de l’any 1891, aquest professor va penjar unes velles cistelles de recollir préssecs en les parets del gimnàs i va donar als jugadors una pilota de futbol i molt poquetes normes. En aquell moment, els estudiants desconeixien que estaven formant part de l’origen de l’esport de la cistella, i que el seu benvolgut mestre seria, ni més ni menys, que el seu creador. Però la realitat és que l’esport va guanyar ràpidament popularitat i es va expandir per les universitats i col·legis nord-americans a principis del segle XX, fins a arribar a ser un dels esports més practicats del món, amb gairebé 500 milions de jugadors en l’actualitat. I potser la clau radica en el fet que aquest esport ja es va crear sota una direcció que buscava valors i que els volia transmetre al joc esportiu, amb la premissa que havia de ser just per tots els jugadors.

Qui més qui menys ha sentit parlar en alguna ocasió dels valors esportius, dels valors de cada equip o dels valors de cada esport, i és que l’esport és el mitjà idoni per transmetre valors a la societat, tant l’esport de base com l’esport d’elit. Però avui ens centrarem en el bàsquet, ja que s’ha demostrat que es tracta d’un dels esports més rics en aquesta tasca de transmissió de valors. Ja que, si bé la força de voluntat, el sacrifici personal, el joc net i la sana competitivitat formen part inseparable de la trajectòria de qualsevol esportista, en el bàsquet a més a més, la convivència és fonamental, perquè és la bona química entre els integrants de l’equip la que realitza el salt de qualitat. Com tots els que hem jugat a aquest esport hem escoltat en alguna ocasió, el bàsquet és un esport que es juga amb cinc jugadors en cada equip, però sempre guanya l’equip que millor juga en equip.

I per tal que el bàsquet sigui un joc d’equip de veritat, ha de tenir una sèrie de característiques indispensables, o d’altra manera dita, ha de tenir uns valors fonamentals que el fan destacar en aquest àmbit per sobre de la resta d’esports.

En primer lloc, jo diria que el bàsquet és compromís. Si et compromets a alguna cosa has de complir-la, i aquest compromís ens obliga amb els companys, amb els entrenadors i fins i tot amb la família. En el bàsquet es recolza als companys tant en els entrenaments com en els partits, tot i que alguna lesió no ens permeti ser-ne partícips. Perquè la força de l’equip per aconseguir fer un bon treball es troba en la suma de la força, física o moral, de tots els components. El bàsquet és generositat. És el treball en equip, generós i sense cap mena d’egoisme el que acosta l’equip als objectius, i regalar la pilota perquè un altre jugador millor situat encistelli, és regalar 2, o 3, punts a l’equip. També és sacrifici, el talent no serveix de res si no hi ha darrere un esforç i un treball, cal lluitar per arribar a assolir les fites somniades, i tot això requereix sacrifici. És constància, ja que l’èxit s’assoleix passet a passet, dedicant-hi moltes hores durant mesos i anys d’entrenament. És senzillesa, perquè la solució més senzilla per resoldre una situació normalment és la que resol i és humilitat perquè no es busca brillar de forma personal sinó com a grup. És companyerisme, inclús més, és amistat, per moure’s per la pista cal tenir bona relació, ha d’haver-hi química entre els jugadors i s’ha d’intuir l’ambient de «bon rotllo». El premi és que aquesta amistat en el camp t’acompanya sempre, no en va aprens a confiar en aquests amics com si fossin germans. És lideratge, perquè ser conduïts per un bon entrenador crea un equip campió, que es recrea quan ho necessita i manté la calma quan encara ho necessita més. Per descomptat, és afany de superació, que es treballa en cada entrenament i en cada partit. I també és esforç, és donar el màxim per ajudar al grup. Tanmateix, és voluntat, l’estímul que ens obliga a continuar endavant, a fer les passes que ens aconsegueixen fites. I sobretot, el bàsquet és motivació, perquè recordem que si estàs motivat ets capaç de qualsevol cosa.

Així que practiquem bàsquet i continuem gaudint-ne a través del nostre gran equip nacional, divertint-nos i millorant dia a dia, però sobretot, fem-ho amb aquesta la filosofia del professor canadenc que fa més d’un segle ens va indicar el camí cap a l’esport més valuós de tots els existents.

I una vegada més acabarem amb una frase, aquesta vegada amb la mentalitat guanyadora del que va ser un dels jugadors més destacats de tota la història de l’NBA, l’escorta Kobe Bryant i que diu així «Faré el que sigui necessari per a guanyar partits, ja sigui assegut en un banc agitant una tovallola, lliurant un got d’aigua a un company o encertant el tir guanyador», i amb aquesta gran frase de compromís, generositat, sacrifici, humilitat, amistat i voluntat us deixo per avui.