Clàudia Cornella Fundadora de Clàudia Cornella Leadership

Ja som el 2024 i jo, segurament com més d’un dels que em llegeix, ho he començat passant dies a casa a causa d’un dels virus que tenim rondant per Andorra. Eren els meus dies de vacances, així que vaig decidir aprofitar-los al màxim: descansant i prenent-m’ho al capdavall com una pausa, malgrat no ser com la que tenia prevista.

M’encanta llegir, però no tenia ni l’energia per fer-ho, ni d’escriure, ni de posar post a les meves xarxes, així que vaig passar al Pla B: apoderar-me del sofà i submergir-me a HBO (pas mal!) durant hores i hores i sense càrrecs de consciència. Encara no havia pogut veure la seqüela de la sèrie de televisió d’HBO ‘Sex and the City’ (que reconec que m’encanta!), així que vaig aprofitar per fer una marató d’’And Just Like That’.

No us explicaré la sèrie, ni faré espòiler per als que no l’hagin vist, però sí que voldria fer referència a un moment de la sèrie, quan la protagonista que estava amb el grup d’amics en un sopar els demana que en una paraula diguin què és el que deixarien darrere seu. Aquí sorgeixen moltes paraules com la culpa, la por, la desconfiança... Però la que em va fer reflexionar va ser la que va dir la protagonista: les EXPECTATIVES.

Les expectatives són creences i suposicions sobre com han de ser les coses, sobre com han de ser els altres, sobre com hem de ser nosaltres i com ha de ser la vida. Crec que tan dolent és viure sense cap expectativa com fer-ho amb expectatives irracionals, apartades de la realitat, ja que això no ens permet ser lliures i ens porta a la frustració. És veritat que quan vivim esperant que la vida funcioni com volem, que les coses surtin com ens agrada o que els altres ens tractin com creiem merèixer-nos estem sent, en realitat, esclaus del que esperem.
Viure amb expectatives poc realistes ens converteix en persones febles a nivell emocional, ja que esperem que les coses succeeixin tal com desitgem. Si no ens entrenem bé per deixar anar les expectatives i abraçar allò que ve, correm el risc de patir, deprimir-nos o tenir ansietat. Per a mi la clau és aprendre la diferència entre el que és controlable i el que no.

Moltes vegades no som conscients de les expectatives que dipositem en una situació o persona, per això hem de fer-nos sempre la pregunta: «Aquesta expectativa és meva?» Pensa-ho, ja que sovint són producte del medi cultural en què estem immersos, fins i tot sense ser-ne conscients. Així mateix, les expectatives dels altres ens poden influir de tal manera que podem arribar a perdre la nostra originalitat, ja que aquestes ens produeixen culpabilitat, pressió de l’entorn, influència social i personal.

Aleshores, «És bona idea no tenir expectatives?» Realment pot resultar temptador creure-ho i deixar que les coses simplement succeeixin. Tanmateix, intentar escudar-se darrere baixes expectatives per no patir, tampoc és l’ideal, ja que podríem estar perdent-nos a llarg termini experiències summament gratificants per a nosaltres. Les expectatives són una arma de doble tall que cal saber manejar en la nostra conveniència. De vegades són l’incentiu necessari per motivar-nos i ajudar-nos a avançar i, d’altres, el camí més directe cap a la decepció personal.

I doncs, «Per què creem expectatives?» Les expectatives són útils per entendre el món que ens envolta i integrar-nos-hi. Som, en gran mesura, el resultat d’un emmotllament continu des de la nostra infantesa. De fet, aquest emmotllament s’ha produït prenent com a referència progenitors, cuidadors, mestres, amics i més gent que ens acompanya en el nostre camí durant la vida. De la mateixa manera, nosaltres formem expectatives respecte als altres, cosa que no només els ajuda a adaptar-s’hi, sinó que ens permet deixar d’adaptar-nos per modificar els altres. Això es converteix en un joc paral·lel de canvis, els causants dels quals van alternant. La realitat és que no sempre podrem adaptar-nos a tothom ni tampoc podrem modificar les expectatives alienes.

La clau és aprendre a gestionar les nostres expectatives, aprendre a prendre’n distància, saber que només són això, expectatives, i no la realitat. A més, és fonamental per cuidar els nostres vincles interpersonals, ja que prevé que la nostra visió s’ennuvoli pel que esperem de les altres persones; ens dota de la claredat suficient per saber que les nostres expectatives són, al capdavall, només les nostres, i que l’altre no les ha de compartir ni n’és responsable.

Les expectatives massa altes ens impedeixen gaudir de les petites coses. Per això la meva recepta és la humilitat contra les expectatives irreals, la gratitud per valorar les petites coses i no aspirar a la perfecció. Les expectatives realistes (cosa que no suposa ser pessimistes!) ens ajuden a ser més feliços. Encara que normalment, el que passa és que les persones construïm expectatives poc realistes de manera inconscient.

Hem de tenir-ho clar: la vida no és sempre com un vol, les persones (de vegades) no són com un espera i a vegades fins i tot ens posem metes del tot impossibles.

Algunes claus per gestionar les expectatives:
• Desactiva de la teva ment certes idees com: «he d’agradar a tothom», «he d’aconseguir tot el que em proposo», «si m’esforço prou, allò que desitjo succeirà», «quan aconsegueixi el que desitjo seré feliç».
• Evita esperar coses que estan fora del teu control.
• Cenyeix-te al que de veritat importa, sigues realista i prudent.
• Redueix una mica les expectatives per deixar-te sorprendre.
• Gaudeix més del present!
• Aprèn a decebre, treballant la por, l’assertivitat i la teva autoestima.

Gran part de les nostres falses expectatives parteixen de la sensació de carència i la manca d’autoconeixement. No n’hi ha prou amb desitjar, cal actuar prenent consciència de nosaltres mateixos i allò que ens envolta. Recordant sempre que no som responsables del que altres esperin de nosaltres.

La vida no sempre és com un vol, però pot ser meravellosa.

Em quedo amb la frase de Denis Waitley: «Espera el millor, planeja per al pitjor i prepara’t per sorprendre’t».