Laura Gómez

Les celebracions nadalenques tradicionalment culminen amb l’arribada dels Reis Mags d’Orient, destacant-se la cavalcada que data del segle XIX. Aquest esdeveniment manté la màgia per als més petits, ja que veure els Reis Mags és equivalent a rebre regals. Aquesta tradició té les seves arrels en la història, particularment en la religió cristiana, que va establir el paper dels tres reis mags: Melcior, Gaspar i Baltasar, que van seguir un estel fins a Betlem per adorar el nen Jesús. Malgrat l’evolució cap a un esdeveniment més enfocat en la reunió familiar i els regals per als nens, algunes tradicions persisteixen i poden donar lloc a comportaments excloents, humiliants i racistes.

I així es va poder veure el passat dijous, a Escaldes-Engordany, durant la visita del Patge Reial, ja que la representació d’aquest personatge negre es va fer amb una persona blanca pintada de negre, fet que és impossible que deixi indiferent a ningú. Tot i que és conegut que el Rei Baltasar i alguns Patges Reials són de pell negra, societats més obertes aprofiten aquesta oportunitat per donar visibilitat a aquesta comunitat i proporcionar referents als nens negres. Aquesta pràctica contrasta amb les tendències observades en altres regions, on es lluita contra la racialització utilitzant reis mags i patges de pell negra sense recórrer al blackface. Una pràctica en què s’utilitza pintura facial per representar a una persona de pell negra, i que no només resulta antiquada, sinó també altament insensible, ja que perpetua estereotips i promou un tipus de representació que pot ser ofensiva i contribuir a la racialització.

És sorprenent que l'any 2024, gairebé dos segles després de l’abolició de l’esclavatge, Andorra continuï recorrent al blackface per representar l’únic rei negre dels tres. Aquesta elecció planteja interrogants sobre la consciència social i el suport a una comunitat que ha patit exclusió i racisme. Resulta desconcertant pensar que no s’hagi trobat una persona negra al Principat per interpretar aquest paper o que, fins i tot, aquesta pràctica continuï sense crítiques ni reflexions.

El debat actual sobre la inclusió, la lluita contra el racisme i la defensa de la igualtat destaca la diversitat d’opinions. Personalment, trobo lamentable que es continuï amb la pràctica del blackface, no només com a defensa de la integració i la interculturalitat, sinó també amb la finalitat de mantenir una convivència saludable en una societat diversa. És trist veure que aquesta representació encara es normalitza en plena era de consciència social i igualtat.

La situació a Andorra, amb la seva qualitat de vida relativament bona per a la classe treballadora, planteja la qüestió de per què el país prefereix mantenir aquesta pràctica en lloc de donar suport a una representació més autèntica del Rei Baltasar i els Patges Reials negres. Això també obre interrogants sobre la diversitat real al Principat, ja que no és fàcil identificar persones de pell negra als carrers, botigues o restaurants, fet que planteja la qüestió de si hi ha una clara intenció de negar la diversitat o si les persones negres simplement no tenen una presència significativa al país.

A més, la resposta uniforme de «fa anys que es fa» sense cap crítica ni reflexió planteja la pregunta de fins a quin punt Andorra està disposada a evolucionar i adaptar-se als temps actuals. La manca de motivacions explícites o la impossibilitat d’identificar persones negres al Principat per interpretar aquests papers deixa molts interrogants sense resposta.

Enmig de campanyes com #BlackLivesMatter i altres iniciatives contra el racisme, és irònic veure com Andorra continua amb una pràctica que va en contra de la inclusió i la igualtat. Això sí, cal destacar que algunes parròquies demostren el seu compromís amb la diversitat, mantenint persones de pell negra com a protagonistes de les seves carrosses, aportant una llum d’esperança enmig d’un panorama que sembla estar tenyit d’exclusió.

En conclusió, aquesta situació a Andorra hauria de generar una reflexió profunda sobre pràctiques normalitzades que poden ser discriminatòries. Tot i que queda pendent respondre als interrogants sobre la normalització del blackface i si, malauradament, Andorra realment no és un país per a persones de pell negra. La ironia de les campanyes contra el racisme es contraposa amb la continuïtat d’aquesta pràctica i posa en evidència la necessitat de canvis i adaptacions en una societat que aspira a la inclusió i la igualtat.