La dualitat d’una tragèdia
Fa cosa d’uns dies es va estrenar a Netflix la que, per molts, és una de les millors produccions del 2023. A diferència de les altres cintes dins d’aquest subjectiu rànquing, la particularitat d’aquesta és que ve de ben al costat de casa. Es tracta de La Sociedad de la Nieve, la candidata espanyola als Oscars 2023.
La Sociedad de la Nieve, obra mestra dirigida per Juan Antonio Bayona, s’endinsa en la crua realitat dels supervivents de l’impactant accident aeri als Andes el 1972, quan un avió que transportava un equip de rugbi uruguaià es va estavellar a la serralada. Aquest film, basat en el llibre homònim de Pablo Vierci, no només narra els fets traumàtics del succés, sinó que ens convida a una profunda reflexió sobre l’essència de la supervivència humana.
A diferència de les convencionals pel·lícules de catàstrofes, com precisament Viven!, dirigida per Frank Marshall l’any 1993 basada en els mateixos fets, Bayona transcendeix els límits del gènere i transforma La Sociedad de la Nieve en un viatge íntim cap al cor de la supervivència. La trama es desenvolupa amb una delicadesa notable, evitant el sensacionalisme i centrant-se en la resiliència, l’esperança i la solidaritat que van sorgir entre els joves uruguaians mentre s’enfrontaven al fred implacable, a la fam devastadora i a la desesperació que amenaçava amb trencar el seu esperit.
La pel·lícula es converteix en un fascinant estudi dels sentiments, les emocions i les reflexions que sorgeixen quan la vida s’enfronta al seu límit més extrem. L’espectador no només és testimoni del coratge dels protagonistes, sinó que s’endinsa en la complexitat de les seves decisions, com la dolorosa elecció (alerta possible espòiler) de recórrer a la carn dels seus companys morts com a últim recurs per sobreviure. Bayona aborda aquest tema amb una sensibilitat única, presentant-lo com un acte de respecte i amor, despullant-lo de la morbidesa que va generar la seva predecessora.
La disparitat entre les dues produccions també es fa evident en els aspectes tècnics. Tot i que Viven! va comptar amb un pressupost considerable, La Sociedad de La Nieve es beneficia dels avenços tecnològics actuals. L’escena de l’accident aeri en aquesta última, per exemple, aconsegueix una immersió sorprenent, portant l’espectador directament a un dels seients de l’avió. Els efectes especials i el so contribueixen a una experiència visual i auditiva excepcionalment realista, situant l’espectador com a un supervivent més.
L’evolució dels personatges es revela com una joia narrativa, mostrant la transformació de joves alegres i despreocupats en homes madurs que han enfrontat la fragilitat de la vida. El film destil·la humanitat en retratar les relacions forjades enmig de l’adversitat i els sacrificis realitzats per mantenir encès el flam de l’esperança.
A mesura que la trama avança, La Sociedad de la Nieve s’erigeix com un testimoni commovedor de la memòria dels morts, honorant el sacrifici que va permetre als altres seguir endavant. La direcció magistral de Bayona aconsegueix transmetre l’emoció i la tensió de la història sense caure en el sentimentalisme barat o el dramatisme excessiu.
En última instància, aquesta pel·lícula transcendeix el seu paper com a simple entreteniment, convertint-se en un homenatge a la vida, l’amistat i la fe. Ens obliga a reflexionar sobre el valor del que tenim i ens planteja la pregunta incòmoda de fins a on estem disposats a arribar per conservar-ho. La Sociedad de la Nieve no només impressiona visualment, sinó que toca les fibres més profundes de l’experiència humana, deixant una empremta imperible en aquells que s’aventuren a contemplar el seu relat apassionant i commovedor.
Malgrat que la cinta s’ha estrenat a Netflix, no puc sinó encoratjar que aquesta experiència audiovisual es visqui als cinemes, doncs no hi ha millor forma d’entendre, en aquest cas, la dualitat d’una tragèdia.