Marian Fernández Enginyera de camins i cap d'obra

Per tothom és conegut que Nadal, a més de ser un sinònim de festejar, celebrar i compartir instants amb les persones estimades, és un punt d’inflexió a les nostres vides, que convida a pensar en totes les coses que hem aconseguit i les que hem deixat pel camí. Suposo que aquesta és una de les raons per les quals milions de persones fan un llista de propòsits per portar a terme durant l’any que comença.

En realitat, però, hi ha també una altra raó, molt més cultural, i és que l’origen dels propòsits de l’Any Nou el trobem ja en l’antiga Babilònia, en què les persones es proposaven assolir una sèrie d’objectius per tal de donar una pauta a les seves vides durant l’any que estava a punt de començar, i que en aquella època tenia lloc al mes de març, durant un període de 12 dies. Per a aquest festeig, anomenat Akitu, no s’escrivien propòsits com una mesura de superació personal, sinó que es tractava d’un acte cívic i alhora religiós, en el qual els ciutadans juraven una sèrie de metes enfront del governant en torn, que es mantenien com a eixos essencials per a tenir el favor dels déus en tot el regne. De fet, es tenia la creença que per celebrar el «renaixement» de tot el món calia pagar tots els deutes i fer promeses als déus, i si es complien durant tot l’any, el poble no seria castigat per les deïtats i s’evitarien les desgràcies en les seves vides.

Segles més tard, els romans van adoptar aquest costum i el van traslladar a l’emperador, d’aquesta forma i durant el mateix mes, se li feien una sèrie de juraments de lleialtat, que es renovaven any rere any. No obstant això, cap al segle XVIII, aquesta línia de promeses civils va ser adoptada per l’església, qui (no podria ser d’una altra forma) la va portar a la pràctica de realitzar serveis de renovació en el Cap d’Any cristià, la nit del 31 de desembre. Durant els seus serveis religiosos, es donava l’oportunitat als feligresos de pensar en el que havia passat durant l’any, i així, renovar el seu compromís amb Déu durant un any més.

Avui dia, aquests propòsits d’Any Nou, amb una església en decadència, són una qüestió més aviat secular, que té a veure amb intents (sovint fallits) de superació personal. I la realitat és que tot aquest seguit de propòsits i expectatives de canvi, acostumen a quedar en no res al cap de poques setmanes, i només un 8% de la població aconsegueix materialitzar els propòsits d’Any Nou.

I la justificació potser radica en com els formulem, ja que segons la neurociència, hi intervenen dues parts del cervell. D’una banda, la part frontal profundament vinculada a les emocions, i d’una altra, la part dorsolateral molt més vinculada al raonament i la consciència, que tot i estar clarament diferenciades, en la presa de decisions i en la formulació de propòsits treballen interconnectades. El problema és que aquesta connexió no pressuposa que treballin en harmonia, i sovint als inicis de qualsevol etapa en la qual estem molt motivats, la part emocional del cervell preval sobre la racional, fet que descontextualitza el nostre propòsit de la realitat que vivim, i per aquesta raó, a l’hora de la veritat, ens costa molt d’acomplir-lo. A banda, la possibilitat que els propòsits s’acompleixen també depèn de dos factors addicionals, la factibilitat, és a dir, la probabilitat real que es puguin complir, i la decisió, o el que és el mateix, la força i l’energia per a fer el que realment ens interessa. I de tot això, jo em quedo que per tal que els propòsits que ens formulem es puguin portar a terme el factor clau és, per tant, la decisió, racional, de poder-los realitzar, és a dir, no cal que fem propòsits sinó que el que realment important és que prenguem decisions. Per aquesta raó ja fa temps que jo vaig proposar-me no proposar-me res, i vaig entendre, que l’important era prendre decisions conscients i racionals d’allò que volia millorar en la meva vida. D’aquesta manera vaig aprendre a plantejar-me fites. I arribat aquest punt (i al meu cas, gràcies a una gran professional, com és la Doctora en psicologia Cristina Martínez Viana) vaig entendre que per arribar a assolir aquestes fites, calia marcar objectius realistes a molt més curt termini, el que col·loquialment s’anomena definir un full de ruta (així m’ho va ensenyar la meva doctora). I amb l’experiència, he comprovat que a més, aquest full té un gran poder psicològic de conscienciació de tal manera que les fites definides en un full de ruta sovint s’assoleixen. I en altres ocasions, el fet de seguir aquest full pautat, tot i no assolir l’objectiu inicial, ens va acostant a la persona en qui realment ens volíem veure reflectides.

I avui acabarem amb una frase del gran actor d’arts marcials Bruce Lee i que diu que «una meta no sempre està destinada a ser aconseguida; de vegades serveix simplement com una cosa a la qual apuntar». I amb això em quedo, ja que assolir les nostres metes i somnis és meravellós, però això no és realment el més important d’establir fites. El més important és el tipus de persona en la qual ens convertim en el camí.