El joc d’atzar és una addicció, un plaer o una font d’ingressos?
L’estat, quan promociona els seus jocs d’atzar, ho fa per tornar-nos addictes, per què ens distraguem i gaudim del moment o per què guanyem certa llibertat econòmica? És a dir, el joc d’atzar és una addicció, un plaer o una font de diners? La loteria, el quinto, el bingo o el casino, segons s’interpretin, poden ser les tres coses simultàniament. Jugar per passar l’estona i si ens toca la grossa, podem inclús deixar de treballar o, si més no, liquidar els préstecs bancaris o comprar un lloc on viure. Així mateix, també podem refugiar-nos en ells, ser addictes al joc (ludopatia), passar les hores en les sales de joc i deixar-nos la paga mensual. Per tant, estem parlant de perfils psicològics i motivacions diferents quant al motiu de jugar-se els diners. Tots som conscients de l’esforç físic o mental que comporta haver de treballar cada dia només per a sobreviure: pagar el lloguer, els impostos, alimentar-se i vestir-se. És una despesa mensual fixa (despesa passiva), només aixecar-nos del llit ja sabem que li hem de dedicar un mínim d’hores mensuals. Aleshores, segons la motivació de la persona, jugarà per passar l’estona, i si toca, benvinguts són els diners; també jugarà perquè és addicta i no ho pot evitar, les ganes de jugar superen la seva capacitat de control; i en el tercer supòsit, ho farà buscant una font d’ingressos paral·lela a la seva feina, en vol vàries per així poder reduir les hores dedicades a la despesa passiva.
Per tant, veient la motivació de cadascuna, es pot deduir que el seu perfil també serà diferent. D’entrada, jugar només pel plaer de fer-ho és el comportament més habitual, molta gent juga de tant en tant a la loteria, quiniela, primitiva, Bonoloto, etc. Va a fer un beure al bar i aprofita per comprar un dècim o un rasca i guanya, i així distreure’s mentre socialitza amb la resta de clients. Sap que segurament no guanyarà, però manté la il·lusió i, a més, tampoc es gasta tants diners com per ser un problema personal. Igualment, també hi ha qui només jugar en determinades ocasions, com per exemple a Nadal, que per un cost aproximat als 20 euros en pot guanyar 400.000 euros. A continuació, tenim la persona addicta al joc, ella juga de manera impulsiva, no pot controlar les seves compulsions i, per tant, el seu objectiu principal ja no és jugar per a guanyar, sinó, per a calmar-se perquè ha perdut el plaer al joc. S’ha de matisar que cap addicció és plaent, és un comportament enfocat només a aconseguir realitzar la conducta en qüestió o consumir la substància desitjada per recuperar l’homeòstasi cerebral i tornar a la calma anterior. Així doncs, convé ressaltar que l’addicte al joc encara, que tingui la sort de guanyar, es tornarà a gastar els diners i per molts que en guanyi se’n tornarà cap a casa sense ells i en moltes ocasions, inclús amb deutes.
Acaba entrant en una espiral sense sortida: juga, perd i torna a jugar amb l’esperança de recuperar els diners perduts. A força de repetir la seqüència adquireix dues fal·làcies que condicionen el seu comportament: la del jugador i la de la il·lusió del control. S’ha de saber que les fal·làcies són raonaments erronis, però entesos com a vàlids, inclús són il·lògics, però, així i tot, la persona els fa servir per defensar la seva decisió. Aleshores, la fal·làcia del jugador ens diu que la persona creu que els successos aleatoris anteriors poden influenciar als següents, els interpreta com lineals.
És a dir, que si ha llençat el dau tres vegades i en totes ha sortit el número sis, creu que si ho torna a llençar, la probabilitat de tornar a sortir el mateix número és superior a qualsevol altra. Igualment amb la loteria, si un número ha sigut premiat en alguna ocasió, es pensa que no ho tornarà a ser i, per tant, no es compra, quan realment les probabilitats que toqui són les mateixes. Ara, a la inversa succeeix igual, es pensa que perquè un número mai ha sortit o que ho ha fet poques vegades, té majors probabilitats de sortir en la pròxima jugada. És per aquest motiu que quan el jugador creu que està en ratxa pensa que les probabilitats de perdre són menors que en les anteriors ocasions i, per tant, no deixa de jugar. Està seguint un patró conductual basat en l’associació dels seus pensaments i sensacions amb els resultats favorables que sorgeixen, quan realment no tenen res a veure en l’equació. S’està guiant per la segona fal·làcia, la de la il·lusió del control i aquesta es defineix com tenir la seguretat d’influenciar el resultat gràcies a les nostres destreses. Aquest mateix jugador quan compra un dècim de loteria o juga a la primitiva, creu que té més probabilitats d’encertar si escull ell mateix la numeració.
En definitiva, que en l’atzar no hi ha estratègies encertades atès que no existeix el control perquè cada jugada aleatòria és independent de l’anterior. Només existeix la sort perquè per molt que es comprin dècims de loteria o cartons al bingo, no tenim el premi assegurat. Després, i en darrer terme, està el jugador que treu més profit econòmic al joc, el que l’utilitza com una font d’ingressos. El seu perfil psicològic és totalment diferent perquè no busca ni passar l’estona ni té la necessitat irrefrenable de jugar. El seu objectiu és aconseguir una quantitat de diners en concret i quan ho fa, deixa de jugar. Ha treballat en la seva intel·ligència emocional i, paral·lelament, també ha potenciat la financera. És conscient que no sempre obtindrà els diners desitjats i que inclús pot perdre els que ha invertit perquè és com ho interpreta, com una inversió a llarg termini, sap exactament què vol fer amb ells i com gastar-los. Contràriament a com fan els altres dos perfils psicològics, l’addicte és incapaç de pensar més enllà del present, i l’altre, com només juga amb la il·lusió, no ha invertit temps a formar-se financerament i, per tant, no sap invertir els diners. Una part la reparteix entre familiars i amics i l’altra, la dilapida en objectes innecessaris, només per ostentar poder.