Joan Jiménez

L’any 2024 està a punt de començar i en aquest article m’agradaria fer unes reflexions sobre com acaba aquest 2023 en l’escenari internacional per a poder encarar el nou any. Gràcies a una molt bona amiga, he pogut trobar una publicació altament recomanable del Barcelona Centre for International Affairs (CIDOB), ‘El Mundo en 2024: 10 temas que marcaran la agenda internacional’. Aquesta publicació és un molt bon sumari de l’estat del món en l’actualitat, així com un òptim anàlisi de què i com analitzar els diferents esdeveniments i situacions que s’estan produint arreu del món.

En aquesta publicació, s’estipula que la violència política ha crescut un 27%. Aquesta és una xifra dantesca que s’entén a partir dels diferents conflictes espontanis que han esclatat en aquesta present dècada. Segurament si parlem de conflictes actius actuals, una immensa majoria de nosaltres direm dos territoris: Ucraïna i Israel. I és normal a causa de la gran atenció mediàtica que perceben aquests conflictes deguts a la seva gran importància geoestratègica. Però m’agradaria esmentar altres exemples que continuen presents i requereixen certa cura que, amb aquesta creixent conflictivitat global, poden caure en l’oblit. Exemples d’aquests els trobem al Sahel, on ja vaig escriure una finestra parlant sobre els sis cops d’Estat que s’han produït a la zona en el que portem de dècada, o Myanmar, un país que està en guerra civil i on personalment em preocupa l’escassetat d’informació que s’està publicant, l’aïllament que està promovent l’exèrcit i la possibilitat d’una neteja ètnica contra els rohingyes, recordant-me el que va a passar a Ruanda als anys 90.

Aquest creixement de la violència, especialment en el conflicte de Gaza, ha manifestat serioses preocupacions pel sistema internacional actual. El secretari general de les Nacions Unides, António Guterres, lluita als despatxos de l’ONU per a poder arribar a accions concretes i efectives que pacifiquin la zona i evitin la possibilitat de genocidi contra la població civil, fent polsos contra el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, i el Consell de Seguretat, que pel dret de veto dels Estats Units, està sent difícil arribar a accions determinants en la resolució del conflicte.

Aquest no ha estat l’única problemàtica que ha suposat un escull pel sistema multilateral actual i per a les Nacions Unides. Es pot esmentar l’ordre de detenció de Vladímir Putin pels crims de guerra succeïts a Ucraïna o l’expulsió de la població armènia del Nagorno Karabakh. Tal com s’esmenta a la publicació del CIDOB, ens trobem davant d’un escenari de «desregulació de l’ús de la força», on les normes internacionals s’estan erosionant d’una forma que causa l’erupció de nous conflictes per tot el globus, a més d’intensificar les tensions internacionals en conflictes latents però encara no actius. Un exemple d’això el trobem al Mar de la Xina.

Aleshores, ha perdut la raó de ser un multilateralisme basat en organismes internacionals com les Nacions Unides i de lleis i acords entre els diferents pobles al món? Des del meu punt de vista, no. En el cas concret de les Nacions Unides, continuo pensant que els seus esforços, tot i limitats pel desdeny d’alguns Estats quan els hi convé, continuen sent d’utilitat en el terreny a l’hora d’evitar danys molt majors que podrien haver-hi en el cas de la seva desaparició. I és que amb la seva acció s’aconsegueix també pal·liar els efectes tràgics que produeixen aquests conflictes, a més d’obligar a certs polítics i Estats malintencionats a haver d’eludir diversos obstacles que funcionen a tall de filtre per a tot el dany que poden causar amb les seves accions. A més de l’immens hub diplomàtic que suposa l’ONU, permetent evitar conflictes abans que comencin i que, possiblement, haguessin succeït sense poder tractar-les dins del paraigua de l’ONU.

Així i tot, i de forma òbvia, reconec que convé una repensada sobre com estan funcionant les coses. Els diferents esdeveniments que estan succeint són un clar indicador de què hi ha indicis d’errors sistèmics que requereixen una elevada reflexió, actuació i reforma del sistema abans que pugui col·lapsar. Soc conscient del grau de dificultat que requereix aquest fet i la difícil possibilitat que succeeixi, però, tot i això, no deixa de ser necessari.