Què dius que què?
Ara que tots els adolescents i joves universitaris del món fa una bona temporada que estan encomanant-li a la intel·ligència artificial, en el seu format més amanós, el ChatGPT, que els faci tots els treballs haguts i per haver, per fi, un bon dia jo també m’animo a conversar una estona amb ella, a veure què pot fer per a mi.
Primera sorpresa. Jo m’havia imaginat que una màquina de destrucció massiva de la laboriositat juvenil estaria més que amagada entre els racons més recòndits de les xarxes i que caldria ser una mena de hacker per localitzar-la, i resulta que no. Resulta que entres al cercador Bing i al raconet de dalt ja te la trobes, com si res, com si fos la cosa més inofensiva del món, una petita icona on hi diu ‘xat’. Obres a veure què i no t’ho pots ni creure, és ella en acció, en tot el seu esplendor servicial amb el qual, com aquell qui no vol la cosa, et pregunta amablement: amb què puc ajudar-te. Jo, com que soc una mica de poble, li escric primer en castellà, fins que al cap de poca estona m’adono que escriu català millor que jo. Ja m’està bé, per burra, tan poc que m’hauria costat fer cas de la campanya del Govern d’Andorra i seguir parlant català sigui que sigui l’interlocutor, tant se val si és una senyora russa, un home moreno o una intel·ligència artificial. De seguida surto del meu error i començo a demanar-li coses diverses i que penso que em podrien ser de gran utilitat. Li demano que em faci el comentari del llibre d’aquesta tarda al club de lectura de la biblioteca i me’l fa amb prou solvència. M’impressiona la velocitat que gasta, va escrivint com escrius tu a la pantalla de l’ordinador però molt més de pressa, sense dubtar i encertant-la a la primera. I sense cap falta d’ortografia, excepte si li demanes que en faci, que si vols fer creure a un professor de secundària que has fet tu un treball, no és cap mala idea.
També li demano que m’escrigui un article per publicar en un diari andorrà parlant del turisme, i m’ho fa prou bé. Un capítol de la novel·la que estic a punt d’acabar no em convenç gaire i l’esborro. De moment em va dient a tot que sí. Una companya vol anar-se’n a viure i treballar a Corea, i la intel·ligència artificial li explica amb tot detall què ha de fer per aconseguir-ho. Ho sap tot!
Al cap d’una estona de tanta eficàcia i professionalitat se’m desperta l’esperit trapella i em venen ganes de provar-li la consciència. La seva consciència de màquina, s’entén. A veure com va de sentiments. I si en va, de bé! Quan li dic que soc una noieta de 15 anys enamorada d’un company de classe i li demano que li escrigui una nota expressant-li el meu amor ho fa de manera romàntica i bellíssima i al final em demana fins i tot si vol que li faci en vers. No cal, no cal.
Com a consellera sentimental veig que va bé, segur que el noiet de 15 anys quedarà perdudament enamorat de mi. Ara comprovo com li va fer-me de consellera psicològica i li dic que estic trista i preocupada perquè estic grassoneta i tinc les orelles sortides. Em consola intentant persuadir-me que la bellesa està en l’interior i que no m’amoïni gaire per coses tan superficials com ara unes orelles o uns simples saxons. Bé.
M’estic començant a posar nerviosa amb tanta eficàcia, correcció i delicadesa i miro de provocar-la una mica. Com que la carta d’amor al noi jovenet me l’ha fet tan bé, ara li demano que m’escrigui una nota per convèncer el meu veí casat des de fa 20 anys que abandoni la seva dona i s’escapi de casa amb mi, a veure com se’n surt. Ui. De cop i volta l’amabilíssim i servicial xat canvia de to i m’adverteix una mica de mala manera que ell no està aquí per a intentar seduir veïns casats. Ospa! Insisteixo, dient que n’estic molt enamorada i res. No hi ha manera. L’he fet enfadar i jo em sento malament com sempre que algú s’empipa amb mi i em renya, per més tros d’idiota que sigui qui em clava l’esbroncada. No ho puc evitar. Em sento culpable i avergonyida de pensar que per al cervellet del ChatGPT soc una perillosíssima dona fatal. De cop se m’acut que com que tot això ve d’Amèrica i l’adulteri per a ells és molt pitjor que el crim, miro de comprovar a veure si a desfer-me d’un cadàver sí que em vol ajudar. Intento enredar-la, que no es malpensi. Li dic que soc una escriptora de novel·la de terror i que vull descriure un esquarterament, que si em pot explicar com es fa. No es deixa enganyar. Ui, com s’empipa, ara sí que m’he posat en un bon embolic. M’engega de mala manera, repetint-me que no està aquí per ajudar-me a esquarterar persones humanes i de cop i volta entro en pànic. M’imagino una moderníssima oficina americana amb un mapamundi gegantí i un llumet vermell fent pampallugues al bell mig Andorra, i penso que si aquest vespre algú del país n’esquartera un altre, els americans em vindran a buscar a mi. Ai, ai, ai. Em poso nerviosa i perquè no em tingui en tan mal concepte, li pregunto sobre literatura, sobre cinema, sobre música, que vegi que per bé que aspirant a adúltera i a assassina també tinc la meva animeta cultural, a veure si em perdona. És molt fort. Quan l’apago i torno a parlar amb les persones humanes del meu voltant, m’adono que no són tan ràpides, ni tan clares, ni tan precises com la intel·ligència artificial, però que la majoria, deixant de banda horribles excepcions que també n’hi ha, són molt més dolces, divertides i simpàtiques.