Joan Jiménez

En la darrera jornada de Meritxell, celebrada amb la visita del secretari d’Estat de la Santa Seu, Pietro Parolin, el cap de Govern, Xavier Espot, va fer èmfasi en la necessitat d’una major cooperació entre els estats de petites dimensions del continent europeu així com la voluntat andorrana que es facin passes endavant en aquest sentit. Posteriorment, en la visita del ministre d’Afers Exteriors, Cooperació Econòmica i Internacional i Telecomunicacions de San Marino, Luca Beccari, on va matissar que no es contemplava la creació d’un organisme internacional dedicat a defensar i cohesionar més l’acció d’aquests petits estats, però sí que va mostrar voluntat de poder dur a terme reunions multilaterals que es produeixin de forma periòdica per a poder tractar temàtiques d’interès comú. Aquestes declaracions obren la porta a poder fer un pensament de la utilitat que podria significar per als nostres estats de petites dimensions i d’una coordinació de l’acció externa dels nostres països en certes temàtiques.

Són constants les veus crítiques que estan constantment assenyalant que Andorra no té res a fer fora de les seves fronteres i que no té cap possibilitat d’influència en cap escala o matèria. Personalment, estic en desacord amb aquest tipus d’afirmacions, ja que, si bé el nostre país té unes condicions i capacitats clarament limitades, el Principat pot tenir un impacte rellevant en certes matèries concretes que afecten a nivell mundial. Un exemple el podem trobar en el canvi climàtic, on ja es va fer una acció exemplar en ser el primer país del món que entrega l’Informe Bianual de Transparència (BTR).

Dit això, cal esmentar que en la majoria de les situacions convé buscar aliats i estrènyer lligams amb tots aquells actors amb els quals tinguis característiques i interessos comuns en certes matèries. Més encara si parlem de política internacional, on crec que la frase ‘la unió fa la força’ té molt més sentit en aquesta temàtica. És per això que considero que s’hauria de crear una xarxa molt més sòlida, estructurada, quotidiana i estratègica amb els estats de petites dimensions europeus, com són el nostre, San Marino, Mònaco, Liechtenstein, Malta o Luxemburg, entre d’altres.

Hem de recordar que tots nosaltres tenim un vot a l’Assemblea General de Nacions Unides, així com la representació en altres organismes internacionals, en els quals col·laborem constantment entre nosaltres. Aquesta cooperació més estreta podria ser molt útil a l’hora de coordinar certes accions que poden ser reforçades amb la cooperació dels petits estats, així com compartir perspectives respecte a afers internacionals que ens afectin a tots.

Un format que podríem prendre d’exemple, tot i no estar en les seves millors condicions després de Granada, seria el de la Comunitat Política Europea (CPE). La celebració de diferents cimeres de forma periòdica per a tractar temàtiques d’interès comú i la possibilitat d’elaborar projectes i iniciatives conjuntes seria el model que, actualment, podria ser més òptim per a aquesta nova cooperació.