Natalia Mena

La franquesa és incòmoda, sovint brutal i en moltes ocasions ens enfronta a realitats que preferiríem ignorar. Quantes vegades coincidim i observem a persones que es passen el dia demanant honestedat i un cop l’obtenen, no poden suportar aquesta claredat. La fal·làcia, en canvi, té una habilitat única per teixir il·lusions oferint un refugi temporal a la dura i crua quotidianitat. Llavors, per què malgrat el nostre coneixement sobre la falsedat i les seves conseqüències ens sentim tan atrets per ella? Des de temps immemorials la humanitat ha experimentat una estranya fascinació per; mites, llegendes, xafarderies i tot un ventall d’invencions per edulcorar els fets tal com són realment, embolicant-nos en una manta càlida que ens brinda un escapament de l’esgotadora i feixuga batalla vivencial. En altres moments la farsa actua com a escut de protecció, ja que la sinceritat pot ser esquinçadora, mentre que el fingiment benintencionat sol proporcionar-nos una capa de confort emocional, cosa que ens permet viure en un món en el qual les preocupacions es dissolen temporalment. Per altra banda resulta captivadora, perquè es presenta com una promesa de perfecció, ja sigui en les xarxes socials, en les relacions personals o en l’àmbit professional, és freqüent decantar-nos per versions idealitzades, que ens donen l’oportunitat d’exposar-nos de manera més pulcra i polida, sense defectes o fracassos que ens turmenten. També és possible que la seva gràcia radiqui en el desafiament de descobrir certeses, és a dir la cerca de la veritat pot convertir-se en una aventura excitant, que ens manté en vil. Sigui com sigui la utilització d’impostures és una constant en les nostres vides, si ho analitzem per exemple en l’esfera política és absolutament flagrant com són gestionades com eines estratègiques per obtenir poder, influència i suport popular. En el cosmos contemporani, el fenomen ha adquirit noves dimensions amb la ràpida difusió de la informació a través de diversos mitjans. L’impacte de les mentides polítiques en la societat i les seves repercussions són evidents a tots els nivells; econòmic, social i cultural. Aquestes poden aflorar de diferents formes des d’exageracions, qüestions certes a mitges, fins afirmacions directament falses. Els líders dels partits en el seu afany de guanyar eleccions o manipular l’opinió pública, habitualment recorren a la distorsió de les circumstàncies o conjuntures, el que planteja interrogants ètics i soscava la confiança dels ciutadans en els seus dirigents així com en les institucions democràtiques. L’ombra de la sospita, que planeja quan es menteix de manera recurrent, erosiona la creença que la població té en el sistema, portant-la a l’apatia i al desinterès per participar en els processos plebiscitaris, ja que es té la sensació que la política és un joc manipulat en el qual la ciutadania no posseeix una autèntica sobirania. La circulació de narratives que busquen demonitzar grups específics, també contribueix a la polarització, divisió i fractura social, generant tensions o conflictes entre diferents sectors de la comunitat. Això pot conduir a bombolles comunicatives on l’audiència només mostra atenció a perspectives afins, augmentant la fragmentació i la falta d’entesa entre els diversos segments demogràfics. En l’era de la digitalització les contradiccions polítiques estan essent molt més visibles, ja que a més es poden propagar immediatament a través de les autopistes virtuals i plataformes en línia. La viralització de continguts fake està a l’ordre del dia, podent tenir efectes devastadors que arribin a condicionar la presa de decisions electorals i contribuint a l’expansió de teories de la conspiració. Combatre la desinformació s’ha convertit en un desafiament crucial, per preservar la salut i el bon funcionament de les democràcies. Aquests assalts a la transparència i tergiversació dels successos, representen una amenaça significativa per l’estabilitat i la convivència de les nacions. Per tal de contrarestar aquesta situació, és fonamental fiscalitzar alhora que penalitzar aquestes conductes així com treballar en l’educació cívica i la mirada crítica dels que hem d’acabar avaluant els nostres representants, perquè actualment la percepció que es té és que mentir surt gratis, simplement es ven com un canvi d’opinió i aquí pau i allà glòria. Dit d’una altra manera insulten la nostra intel·ligència i es queden tan tranquils, perquè de fet no existeix una reacció contundent que desprestigi aquests comportaments, ben el contrari semblen premiats, normalitzats i acceptats provocant un sentiment d’impotència, que dona com a resultat una gran desafecció per l’univers públic, que no és recomanable ni positiu pel progrés de l’interès general. Lamentablement, aquestes postisses escenografies no només es donen en la classe política, si ens centrem en el terreny de les relacions personals passa tres quarts del mateix, les connexions modernes trontollen d’una forma vertiginosa, confiar en algú s’ha convertit en un acte d’heroïcitat o d’ingenuïtat per aquells que encara conservem un xic d’innocència, la suspicàcia, projecte la seva ombra i sovint s’instal·la còmodament per intoxicar els vincles i impedir que creixin de forma saludable. L’autenticitat ja no es porta, en general la gent es ven artificiosament en diferents espais cibernètics com si d’un catàleg de roba o d’electrodomèstics es tractés, exterioritzant una imatge superficial que obstaculitza compartir pensaments i emocions més profundes. Tot plegat una pantomima, perquè mostrar-nos tal com som, és un exercici complicat i arriscat en aquest ball de màscares en el que ningú li agrada ensenyar les seves vergonyes. De manera que abracem el frau en un absurd intent d’aparentar el que no som. De fet, si ens autoanalitzéssim segurament ens descobriríem enganyant-nos a nosaltres mateixos, perquè som així d’insensats, havent de suportar una càrrega emocional que ens causa culpabilitat, ansietat o estrès. L’entorn laboral tampoc és una excepció; les errades camuflades, les faltes d’atenció, les rivalitats, els recels, les comparacions i les enveges ocultes entre companys s’infiltren en els llocs de treball i en la cultura organitzacional, afectant a l’eficàcia, la rendibilitat i productivitat de les companyies. Malauradament, crec que som molt conscients de tota aquesta comèdia i que inclús la fomentem, perquè en el fons tots sabem que la veritat no ven, sense anar més lluny la setmana passada vaig assistir a l’esmorzar de Nadal per la premsa, que va oferir el FC Andorra en el que el Jaume Nogues director esportiu del club, en una embranzida d’honestedat va declarar que és molt difícil aspirar a pujar a primera fins d’aquí a 10 anys, confessió que va suscitar que tothom se li tires al damunt, protestant i fins i tot insistint en el fet que quasi preferien que els mentis i aquesta és la pel·lícula. Ja ho va dir el periodista i escriptor britànic George Orwell «En una època d’engany universal, dir la veritat és un acte revolucionari».