Però que malament ens ho hem muntat!
Al llarg de la història, el rol tradicional de les dones ha estat subjecte a la llar, fer les tasques de la casa, cuinar, netejar, tenir cura dels petits i dels grans, i preparar el sopar per rebre l’home quan aquest arribava de la feina. Finalitzant el segle XVIII, amb la Revolució Industrial, les dones van començar a incorporar-se en el món laboral, evidentment amb pitjors condicions que els homes, és a dir, amb menys sou i inferiors drets laborals.
Al segle passat, les dones van contribuir de forma significativa per mantenir el país en marxa. Mentre els homes lluitaven a les guerres, les dones van ocupar els seus llocs de treball a les fàbriques per aconseguir que l’economia no s’esfondrés, però tot i així les seves condicions laborals es van mantenint per sota de les d’ells. I ara com ara, les dones continuen prenent el rol de mestressa de casa independentment de qualsevol treball que facin fora de la llar.
I jo dic, pitjor no ens ho podríem haver muntat! Ens hem passat més d’un segle defensant la incorporació de la dona al món laboral, amb un gran cartell que deia «we can do it» (nosaltres podem) on es veia una dona aixecant el braç com a símbol de força i poder de les treballadores, i hem assolit això, que ens deixin treballar. Però no amb les mateixes condicions i, evidentment, amb menys sou, i a més a més, tot això no ha servit per reduir les nostres tasques a la llar. Així que ara hem de demostrar que ho podem fer i som millors que ells, laboralment parlant (només perquè ens prenguin en consideració) i alhora hem de continuar duent a terme gairebé la major part de les tasques de l’habitatge familiar. I tot això amb el consegüent sentiment de culpabilitat perquè no podem dedicar el 100% a cap de les nostres funcions, i és que compaginar la professió amb la maternitat està a «anys llum» de compartir la feina amb la paternitat.
Malgrat els avenços, la conciliació continua essent un repte social, el pes encara recau en un grau més alt en les dones que dediquen gairebé el doble de temps a la cura dels nens i dels grans i a la gestió de la llar. Un temps que impacta alhora en la situació laboral, de forma que els permisos d’excedència i els permisos de treball a temps parcial són femenins per definició (malauradament no feministes, per allò de ser més reivindicatius). I, encara que estigui malament dir-ho, sort en tenim de la pandèmia, que va demostrar que la càrrega se l’emportaven totalment elles i ha aconseguit millorar una miqueta la situació. Així ara, els homes dediquen de mitjana tres hores més a la setmana a la cura dels petits de casa. Malgrat això, la bretxa persisteix de manera que elles dediquen de mitjana 43 hores a la setmana en les tasques relacionades amb les cures i les labors domèstiques enfront de les 28 que destinen ells. I no incloem dintre d’aquestes hores la labor de gestió i repartiment de les mateixes. A banda, ells són els que trien quines tasques poden o volen fer, de manera que són les tasques que s’adapten al seu ritme de treball i no a l’inrevés.
Per aquesta raó, qüestionar-se la vida familiar des d’una perspectiva de gènere no és una qüestió de moda, sinó de just reconeixement a una labor educativa exercida des de la invisibilitat, que reivindica, actualment, la seva visibilitat. Perquè, com jo acostumo a dir, si volem canviar el que està malament, primer hem d’entendre què és el que està malament.
Afortunadament, vivim en una societat en la qual les famílies de «tall patriarcal» s’estan transformant (molt a poc a poc, però quelcom és), creant un nou escenari en el qual el nombre de dones que consideren que ser mestressa de casa pot ser tan gratificant com l’activitat professional, és suplantat per les que consideren que les obligacions domèstiques són un obstacle per al seu progrés professional. I és que si jo he dedicat a la meva vida el mateix nombre d’anys per preparar-me professionalment, no vull renunciar al meu premi només pel fet que algú m’assigni unilateralment la major part de les tasques domèstiques i de cura dels altres en el repartiment.
Encara però, ens resten molts punts a evolucionar. I és que els homes executen algunes tasques, però continuen sense comprendre ni reconèixer el terme de corresponsabilitat en la llar (corre què?). A banda, quan esporàdicament fan alguna tasca, tendeixen a parlar com si ho fessin contínuament. Això sense oblidar que hi ha tasques que no fan mai com netejar els banys, posar rentadores, estendre la roba i netejar els vidres. Això sí, tenen un sentiment de col·laboració a parts igualitaris quan els pregunten que esgarrifa, per aquesta raó, la tendència és a contractar, quan es pot, una persona (per descomptat dona) per atendre les labors domèstiques. En el punt en què de mica en mica anem millorant és amb la cura de menors (en la cura dels grans no, això sembla que els produeix urticària), però no penseu que s’embruten les mans, la seva dedicació és més lúdica que una altra cosa. Els acompanyen a les tasques extraescolars, especialment si són esportives, i com a molt els ajuden amb els deures (perquè aquí sí que com a dones potser no ho sabem fer tan bé). Però no patiu que no es posaran en el grup de WhatsApp escolar, ni es preocuparan de les tasques més irrellevants dels infants. I, sobretot, fugiran de les tasques més repetitives i monòtones, que poden resultar menys reconfortants en la criança.
En definitiva, l’entrada de la dona al món laboral, encara que ha suposat canvis en les dinàmiques familiars que han afectat a totes les parts, han patit una major resistència per la banda masculina a assumir nous rols domèstics, i la corresponsabilitat dels homes encara es mostra molt lenta i dista molt de significar una redistribució del treball domèstic. Així que ja ens tens a les dones treballadores, mares de família, arribant a tot arreu amb la llengua fora (i arribant és inespecífic, perquè li falta un tard), i amb un sentiment de culpa que sovint es transforma en ràbia contra la parella, sense parlar aquesta vegada de la càrrega mental. I així ens va com a societat, perquè pensem que per avançar tots, cal que no deixem «la meitat» enrere. I, per tant, toca fer un canvi de mentalitat que pugui derivar en una evolució social cap a un món molt millor.
I acabem avui amb una frase de la popular activista feminista Gloria Steinem, que ja en els anys 60 ens advertia de la imprescindible implicació dels homes en les cures per a aconseguir la igualtat, amb la seva popular frase: «Les dones no seran iguals fora de la llar mentre els homes no siguin iguals dins d’ella». Així que menys «bla-bla-bla» i més repartir tasques en un 50% en tots els àmbits.