Omar el Bachiri Psicòleg clínic

Abans de començar l’article vull deixar clar que legalment, només pot jutjar-nos la justícia i, per tant, si no hem fet res il·legal podem estar tranquils. Això vol dir que l’opinió dels nostres pares, familiars, amics, companys de feina, etc., no hauria d’afectar-nos mentalment perquè el seu valor és zero. La podem escoltar, això sí, però no prendre en consideració, donat que està basada en la seva pròpia realitat i creences, i no és objectiva com la de la justícia. Un jutge, abans d’emetre el seu veredicte, analitza minuciosament tota la informació buscant qualsevol incoherència per a descartar el més petit error i així prendre la decisió més justa. La llei està escrita sobre paper i tots la podem llegir, tenim uns drets i unes obligacions. A tall d’exemple, per explicar-ho d’una altra manera, si som cecs o sords i algú ens la llegeix o ho fem nosaltres mateixos, ens quedarà clar què fer i què no, i a partir d’aquí, serem castigats si ens sortim dels seus paràmetres, no hi ha marge d’error. Aleshores, no hi ha cap motiu real per preocupar-se dels comentaris expressats per tercers, com per exemple quan ens critiquen pel nostre nivell intel·lectual o esportiu. 

En aquest sentit, només ens ha de preocupar l’opinió d’un expert en la matèria. És a dir, si som jugadors de futbol, només ens hauria de preocupar l’opinió d’algú que entengui d’aquest esport; si som esquiadors passa exactament igual, no donarem importància a les paraules d’algú aliè a la nostra disciplina, perquè si no ens trastornarem mentalment, atès que no tots tenim la mateixa manera d’interpretar la realitat. A banda d’això, tampoc coneixem el motiu de la crítica: si és constructiva, destructiva o està influenciada per l’efecte Dunning-Kruguer. Un error d’interpretació de les nostres capacitats i coneixements, les sobreestimem creient que sabem més del que realment sabem. És habitual en la persona amb poques habilitats, capacitats o coneixements socials i, per tant, opina sobre qualsevol cosa. Tots ho fem, només que la majoria som conscients de les nostres limitacions i mai portarem la contrària a un expert sobre la matèria. I és més, estarem encantats de poder conversar amb ell per així poder adquirir nous coneixements. Altrament, la persona que està sota aquest efecte creu saber-ho tot i no se li pot rebatre res, té un pensament rígid i absolutista, i generalitza el seu talent pensant que destaca en tot.

Potser és metge i ja creu que entén de política, d’inversions, d’habitatge, de conflictes bèl·lics, de música, etc. Igualment, un altre error en el moment de formar-nos una opinió sobre algú són les expectatives errònies que tenim d’ell. No és la persona que ens pensàvem que era, ens hem fet una idea equivocada d’ella, l’hem idealitzat basant-nos en els estereotips i prototips que tenim de certes persones o cultures, i ella entrava en els paràmetres. Així doncs, ara s’entendrà millor la típica frase que diu: «La primera impressió és la que compta!». És per això que quan anem a una entrevista de treball o tenim la nostra primera cita amb la persona estimada, ens arreglem segons l’ocasió. Però per molt arreglats que anem, desconeixem la seva opinió sobre l’estereotip al qual pertanyem i, per tant, podem no agradar-li. Si l’entrevistador odia una certa religió i nosaltres la practiquem, automàticament ja no serem del seu grat.

És inevitable perquè quan ens guiem pels estereotips deixem de banda la part racional i ens centrem en l’emocional, en les sensacions transmeses. Per això mateix, moltes primeres cites no avancen, perquè tenim uns prejudicis sobre l’estereotip al qual pertany l’altra persona i, automàticament, descartem una segona cita. Tanmateix, s’ha de tenir en compte que els estereotips són apreciacions simplificades i poc detallades sobre un grup de persones que comparteixen certes característiques. Els éssers humans tenim la necessitat d’interpretar el nostre medi ambient per simple supervivència i així poder decidir si quedar-nos o abandonar-lo. Hem de saber si la persona o grup que tenim enfront serà un aliat o un enmig, i, per poder fer-ho de manera ràpida, fem servir els estereotips. Aleshores, englobem en el mateix sac a qualsevol persona que comparteixi els mateixos conceptes i tingui característiques similars, obviant qualsevol altra diferència. Resumint, fem servir l’efecte Halo per prendre decisions sobre algú, efecte que ens diu que, si una persona o objecte té un impacte visual, tendim a afegir-li atributs o a exagerar capacitats. En algunes ocasions seran positius i, en unes altres, seran negatius. Jutgem de forma generalitzada, partint d’una sola característica o qualitat.

S’interpreta que si, una persona és maca o elegant, també serà intel·ligent o, si és arrogant, tindrà una personalitat dominant. Per la seva banda, els prejudicis són judicis anticipats, es jutja la persona o grup sense conèixer-lo prèviament. Tenim un conflicte d’idees, una dissonància personal que pot venir des de la manera de vestir fins al color de pell, passant pel lloc de procedència o simplement per formar part d’un altre grup diferent del nostre. Per tant, és enorme l’error que podem cometre quan jutgem algú només guiant-nos pels estereotips, en comptes de fer-ho per l’objectivitat, pel seu comportament general. Però aquesta conducta té la seva explicació, i no és més que el tipus de procés utilitat, si l’algorítmic o l’heurístic. El primer utilitza la informació per complet, d’aquesta manera, no hi ha opció a l’error, encertem segur, ja que és un procés exhaustiu i considerem totes les opcions. No obstant això, requereix de molt temps i no sempre disposem del suficient per a triar una opció. Per la seva banda, l’heurístic és més ràpid perquè retalla el camí, atès que només explora una part de la informació, explora la més rellevant i genera idees aproximatives, però prou generals, tot i que no garanteix una resposta encertada.