El plaer de menjar
Menjar, beure i descansar són tres conductes que, a banda de ser plaents, també són les més importants per a sobreviure. Sense elles estem destinats a la mort prematura. Cap de nosaltres aguantaria gaire temps sense una d’elles, són la triada de la vida. Són la variable que condiciona el nostre estil de vida atès que influeix en la decisió d’acceptar una feina, una parella sentimental i on viure. Per tant, es podria dir que si podem menjar, beure i descansar sense contemplacions som feliços. Si podem escollir què menjar, beure i quantes hores dormir podem considerar-nos afortunats. La prova està en el fet que es realitzen sopars, dinars i retirs espirituals per compartir moments agradables amb els altres. Però la conducta de menjar és la que se’n porta el primer premi perquè tot gira entorn d’ella, menjar és l’excusa perfecta per a qualsevol reunió, cita o trobada entre amics. Qualsevol acte social va acompanyat d’un dinar, perquè és un valor afegit, la gent sap que una vegada escoltat el discurs serà premiada amb un àpat.
És a dir, menjar, a banda de ser una necessitat bàsica, també és un moment per compartir, per interactuar socialment i debatre. Per això mateix, el nostre organisme segrega el neurotransmissor dopamina cada vegada que mengem, per així tornar a repetir la conducta. La dopamina és la responsable de les addiccions donat que qualsevol conducta o substància ingerida que sigui plaent provoca que l’organisme la segregui, perquè interpreta que si ens agrada és determinant per a la nostra supervivència; aleshores, ens inunda el cervell. És un sistema que es retroalimenta per si mateix, ens recompensa amb el plaer i així no deixem mai de repetir les conductes i d’aquesta manera no morirà o, si més no, sobreviurà. En definitiva, acabo de fer una petita explicació de com funcionen les addiccions i ara s’entén per què qualsevol comportament plaent o beneficiós d’alguna manera pot tornar-se addictiu: fumar, beure alcohol, jugar, fer esport, practicar sexe, comprar i, com no, menjar!
Així doncs, entesa la dinàmica, és comprensiu entendre que el menjar ens afecta emocionalment i, consegüentment, també comportamentalment. Ho pot fer de manera productiva o malaltissa, pot beneficiar-nos o, per contra, pot endinsar-nos en un món predominat per l’ansietat i la depressió. Conductualment, podrem deixar de menjar, abusar d’ell, vomitar-lo o menjar equilibradament i treure-li profit, és a dir, utilitzar l’energia que ens aporta per aprofitar el dia com millor ens convingui. Tot dependrà de com l’interpretem, si com un aliat o un enuig, si com una conducta agradable o problemàtica. O sigui, si ens guiem pel raciocini o per la part emocional, els complexos i la impulsivitat, actuant sense pensar en les conseqüències dels nostres actes. Amb això vull dir que si l’organisme ens premia per menjar –Per què la ment vol sabotejar-ho? –per què les nostres creences predominen sobre la fam i les ganes d’ingerir els aliments?
Doncs la resposta la podem trobar en la culpa, quan la persona se sent culpable per menjar, perquè en comptes de fer-ho per calmar la fam fisiològica ho fa guiada per l’emocional. En comptes de menjar per alimentar-se ho fa guiada pels estereotips als quals vol assemblar-se, sense tenir en compte que segons la part del planeta on visqui predominen uns o uns altres totalment diferents. Per tant, la fisiològica és la fam natural, quan el nostre organisme ens demana energia per continuar treballant i, en canvi, l’emocional és impulsiva, està condicionada pels sentits, la vista i l’olfacte principalment, per això mateix és tan important la presentació dels plats en la restauració.
Un bistec amb patates fregides tot i ser un clàssic, segons el color, la textura i l’olor que desprengui ens despertarà més la gana i no ens importarà pagar més diners per ell que per un altre sense la mateixa aparença, encara que ambdós tinguin el mateix valor nutricional. Per tant, la fam emocional pot arribar a superar la fisiològica i, paral·lelament, és la causant de les dietes anomenades miraculoses i de la major part dels trastorns alimentaris (TCA). És una fam que s’allunya de la supervivència i, a sobre, provoca conductes malaltisses perquè la persona menjarà de manera compulsiva o restringirà la ingesta alimentària, emplenarà el seu estómac d’aigua per calmar la fam però estarà desnodrida. Per tant, en aquests casos menjar no és un plaer, sinó un problema; no s’utilitza com a moneda de canvi, se li ha modificat la seva funció, que és nodrir-nos per així mantenir-nos vius. La persona dona més valor a la imatge reflectida en el mirall que a estar nodrida, dona preferència a l’aspecte físic en detriment de la part interna de l’organisme, quan aquesta segona és la que condiciona les emocions i l’adequada presa de decisions.
Perquè estan cansats o tenint fam els nostres sentits esbiaixen la informació i ens condicionen per complet la conducta d’escollir els aliments. Igualment, el fet de no alimentar-nos adequadament distorsiona el nostre valor energètic i anímicament podem trobar-nos eufòrics o cansats quan no toca i perjudicar així la nostra jornada. Si som esportistes voldrem tenir l’energia necessària per entrenar adequadament; si som estudiants també voldrem estar energètics per poder concentrar-nos i, si volem dormir, voldrem estar tranquils. Per tant, tenint en compte la quantitat d’aliments, l’hora del dia en què els ingerim i el tipus de nutrients que contenen, inevitablement gaudirem del menjar perquè, a banda del seu sabor, li estarem traient profit, ens serà productiu. Podrem estar més actius, concentrats, atents o relaxats i, així, dormir millor.