Natalia Mena

La polèmica i la controvèrsia s’han convertit en l’ingredient clau per l’èxit de pràcticament la majoria d’espais audiovisuals. Per tant, no és d’estranyar que en períodes electorals la posada en escena dels líders polítics confrontant les seves idees en la petita pantalla susciti curiositat i qui més qui menys caigui en la temptació de donar una ullada a veure què es cou. Però l’interès que desperten aquestes batalles dialèctiques en els platós, no és sinònim d’una veritable incidència en la decisió final dels votants. Llavors, per què atrauen tant i tothom vol formar part de l’espectacle?

Doncs la raó semblaria ser bastant humana. Les deliberacions que generen aquests tipus de formats demanen a crits que l’audiència es posicioni a favor o en contra, sempre dos bàndols, dues opinions i una única conclusió, que ens porta a afirmar que al públic el que realment el fascina no és el contingut dens i saberut dels programes dels diferents partits sinó la provocació, l’envit verbal, el desafiament i la bronca que es pugui donar entre els seus caps de llista i com aquests gestionen, amb llums i taquígrafs, les seves diferències així com defenen les seves postures. Per a continuació, l’endemà comentar la jugada, desgranant i escorxant tots els detalls de la contesa, per concloure qui són els guanyadors i els vençuts. 

Com si es tractés d’un matx de futbol, cada afició gaudeix dels encerts i pateix les pífies de qui representa els seus colors (en aquest cas interessos), per després acabar constatant que, hagi anat bé o malament, no han canviat d’equip i mantenen les seves conviccions intactes. Per tant, es podria sostenir que la utilitat d’aquestes performances és reforçar les ideologies de cadascú, però molt difícilment canviar-les.

Tot i això, ningú vol renunciar a aquest entreteniment. Forma part de la litúrgia de les campanyes, és com una mena de tradició instal·lada culturalment en l’àmbit democràtic, malgrat que en múltiples converses privades es reconegui que són una llauna de dubtosa eficàcia. Pel que es dona la paradoxa que hi ha un corrent de pensament que ho critica, però que no obstant ho consumeix, ja que és habitual sentir a dir que són avorrits, soporífers o monòtons i, en canvi, tenen un share altíssim.

El model de polarització que s’està estenent en la societat actual, queda molt patent en aquests actes televisats, on els espectadors volen sentir exclusivament allò amb què estan d’acord i tendeixen a denigrar altres punts de vista diversos. Està clar que hi ha d’haver pa i circ perquè el poble estigui distret, però no ens enganyem pensant que aquesta és una fórmula seductora per captar vots, perquè caurem en un miratge que ens pot oferir una òptica molt allunyada de la realitat. Respecte a la preparació dels aspirants per saltar a la palestra d’aquesta arena mediàtica, es podria certificar que és francament millorable. Tot i que generalment tenen assessors, sovint se’ls veu tensos, insegurs, nerviosos, dubitatius o llegint. En el seu favor diré que posar-se davant d’una càmera no és fàcil, s’ha de saber controlar les emocions, la gesticulació i alhora transmetre idòniament el discurs, el que requereix una formació en comunicació multimèdia que evidentment no tenen, per això en moltes ocasions falta naturalitat i desimboltura, presentant una imatge forçada o encotillada, que no ajuda a arribar a la gent amb autenticitat i carisma, motiu pel qual el missatge que esperen llançar perd força en detriment d’altres aspectes més banals com; el vestuari, els tics, les acusacions, la lectura, els posats o les mirades desenfocades i perdudes, a causa del fet que no hi ha un coneixement, així com un domini del canal per poder sortir del pas airosos i els més experimentats victoriosos.

Segurament, si poguessin escollir, molts d’ells preferirien no fer-los, però forma part del guió i del ritual que precedeix a unes eleccions, així que no tenen escapatòria i es veuen abocats a participar de la festa, precisament per això no acabo d’entendre perquè no hi ha una millor dedicació i planificació d’aquests esdeveniments, que saben sobradament que no se’ls poden estalviar. 

Personalment, considero que desaprofiten una oportunitat d’or, per impactar en aquells que no els voten, perquè quan es du a terme un míting o una reunió de poble, normalment assisteixen aquells que comparteixen les teves tesis i, per tant, aquests ja estan convençuts. El gran repte d’un bon polític hauria de ser persuadir aquells que no pensen com ell, però que, així i tot, aconsegueix la credibilitat suficient perquè els ciutadans li facin confiança apostant per la seva visió, la seva gestió i el seu projecte de parròquia o de país.

Si un té una perspectiva diàfana de com vol construir i transformar la seva localitat, juntament amb la seguretat i fermesa de saber capitanejar el rumb per assolir els compromisos adquirits amb els habitants, portant les seves promeses a bon port, la resta caurà pel seu propi pes, sense haver de recórrer a un munt de papers o apunts, ja que no hauria de resultar tan complicat explicar i contraposar propostes, si efectivament un creu fèrriament i amb passió en allò que predica. El problema és que a molts d’ells els manca aquest convenciment, i és llavors quan suren les incoherències així com les contradiccions per tot arreu. Un altre dels factors que es troba a faltar en la retransmissió d’aquestes trobades és la humilitat de reconèixer els errors. Es tracta d’una faceta que ni està ni se l’espera, i que els humanitzaria, perquè tots ens equivoquem, però declarar-ho obertament denota responsabilitat i valentia.

No voldria oblidar-me d’una pràctica que esdevé fonamental per demostrar proximitat alhora que empatia, aquesta és tan senzilla com trepitjar més el carrer, però no en sentit figurat, sinó connectant a la vegada que dialogant amb els veïns, fet que els donaria la possibilitat d’aportar testimonis o vivències, que sumarien realisme, així com veracitat a les seves paraules, en comptes de tanta dada impersonal i buida ‘xarlataneria’. En qualsevol cas, per deformació professional, soc una gran fan dels debats siguin de major o menor qualitat, perquè com resumeix molt bé una frase de la pel·lícula de Jerry Maguire, «tu creus que discutim i jo crec que per fi parlem».