Ferran Martinez Exjugador professional de bàsquet i CEO Dekaland

Una de les problemàtiques a les que s’enfronten molts esportistes que destaquen sobretot al començament de les seves carreres professionals és com compaginar els estudis amb els entrenaments i les competicions. Tanmateix, també quan arriben al màxim nivell i tenen grans contractes, la importància d’estudiar també és decisiu a l’hora d’afrontar la retirada quan arribes a l’edat dels 35 anys més o menys. Afortunadament, els esportistes són cada cop més conscients de la necessitat de cuidar la seva formació acadèmica per garantir la seva inserció al món laboral una vegada que abandonin la competició d’elit. Tot i això, l’exigència de l’esport d’alt nivell obliga a dedicar moltes hores diàries a l’entrenament, els viatges i les competicions. El poc temps lliure disponible fa que compaginar esport i estudis sigui una tasca certament complicada. Es tracta, doncs, d’un moment especialment delicat, ja que el jove esportista sovint, sent que ha de prendre una decisió transcendental per al futur: continuar amb la formació acadèmica, deixant-se en el camí moltes opcions de triomfar a l’esport, o bé aparcar els estudis. A Europa és molt difícil trobar universitats que disposin de programes acadèmics i esportius. A diferència dels Estats Units, que tenen una política universitària, on la formació acadèmica personal i la preparació per competir en l’esport d’alt nivell o professional van de la mà. Així, no és estrany que estudiants procedents de tots els racons del món rebin beques o s’interessin a integrar-se al sistema d’un país on, a més, l’esport universitari es cuida amb cura i té una rellevància enorme a nivell de recursos, audiències i repercussió social. Malgrat tot es fan esforços a Europa per canviar aquesta situació i ser més competitius. En aquest sentit, aviat podré anunciar la meva vinculació a una universitat que està preparant un programa orientat a esportistes d’elit i que anunciaré el pròxim any. Jo mateix vaig tenir vàries ofertes de les millors universitats americanes quan tenia 17 anys, amb beques del 100% amb equips de bàsquet de primer nivell de la NCAA, com North Carolina, UCLA o Saint John’s, però a l’haver signat contracte professional amb el FC Barcelona prèviament, ja no podia competir com universitari als EUA per la normativa existent en aquell moment. Un cop ja retirat com a jugador de bàsquet, i mentre feia les pràctiques a San Francisco del E-MBA (La Salle, Universitat Ramon Llull), vaig poder observar com feien compatible el programa esportiu amb el d’estudis, adaptant tant els entrenaments com la competició a les classes i exàmens, d’aquí que l’opció d’anar a estudiar allà sigui una bona elecció, havent-hi diferents universitats especialitzades amb cada esport, tant d’equip com individuals. Quan un atleta s’incorpora a una universitat nord-americana, de seguida comprova que tot el seu pla de formació, tant acadèmica com esportiva, està específicament dissenyat per garantir l’èxit, incloses les infraestructures com els camps de bàsquet, futbol, els estadis o gimnasos, que estan dins l’espai del campus de la universitat, molt propers entre si, de manera que els temps perduts en desplaçaments entre les classes i els entrenaments és mínim. És important destacar que tots els centres universitaris atorguen prioritat als estudis, davant de l’activitat esportiva. El reglament intern de les universitats fixa unes qualificacions mínimes que l’estudiant-atleta ha d’assolir obligatòriament. Si no aconsegueixen assolir aquestes qualificacions, no poden continuar amb la seva activitat esportiva. Els entrenadors són els primers interessats que els seus atletes tinguin èxit en els estudis, per la qual cosa treballen en estreta col·laboració amb assessors acadèmics per assegurar-se que els estudiants estiguin al corrent de les seves responsabilitats acadèmiques i puguin mantenir-se actius en els seus equips. La idea és que també aquí puguem compaginar amb èxit les carreres esportives amb les acadèmiques.