Marian Fernández Enginyera de camins i cap d'obra

Jo encara soc de les que un dels primers regals que vaig rebre, no recordo si per Reis o per l’aniversari perquè era molt petita, va ser una nina. Un nadó de plàstic, bastant realista, al que calia donar-li a menjar, que feia pipí, que portava bolquers i que plorava. D’aquesta manera la societat ens educa per cuidar d’un tros de plàstic com si es tractés d’un ésser real i com si nosaltres fóssim «una bona mare», per sort (llegeix amb ironia), només cal que les nenes mirem al voltant per saber com s’ha de tenir cura de la joguina. Aquest detall no és més que el tret de sortida a partir del qual s’aniran introduint idees clau a les ments de les nenes de tal manera que un dels seus objectius vitals quan siguin dones sigui el de tenir fills.

La realitat, però és que la practica cada vegada resulta més complicada. El concepte de l’amor etern és quelcom pràcticament obsolet, si més no, quelcom desfasat, i emparellar-nos amb la persona correcta és pura utopia. I no parlem de la independència econòmica, la majoria de dones han d’estudiar anys amb la tessitura que el patriarcat els exigirà unes qualificacions extres i brillants sense oblidar-nos que hauran de demostrar la seva vàlua de forma continuada. Tot això per trobar-nos amb l’anomenat sostre de vidre, que no ens deixarà marxar de casa dels pares fins que hagin passat uns quants anys. Renunciar quan ho aconsegueixes resulta quelcom cada vegada menys complaent, i és que si trobes la parella adequada i aconsegueixes procrear, seràs tu, la dona que tant ha lluitat, la que haurà de renunciar per poder tenir cura de la criatura, ja que per a aquesta raó ens han preparat des de la nostra «tendra» infantesa.

Paral·lelament a això, el món s’ensorra i són els joves que han rebut el testimoni per arreglar-ho. Ens trobem amb crisi de tots els colors, socials, econòmiques, polítiques, canvi climàtic, patriarcat, pobresa extrema, i altres situacions que el jovent pateix i patirà amb un creixement exponencial, i que haurà d’intentar resoldre abans que tot se’n vagi en orris.

A tot això cal sumar-li que l’evolució de l’espècie ha suposat una brusca disminució de la fertilitat, de tal manera que les dones una vegada s’hagin sobreformat per fer front a l’opressió professional, hagin aconseguit el seu rol a la societat, fent els malabars necessaris per mantenir-lo, pateixin les conseqüències de les problemàtiques del sistema i es plantegin com reformar-lo, si finalment troben la parella adequada, quan decideixin fer el pas de portar un fill a aquest món, es trobaran que en molts casos és una nova prova, i de nivell.

S’enfrontaran a què un dels dos, o tots dos, no ho assolirà de forma natural. Per ell suposarà acceptar una donació externa d’esperma que curiosament els costarà molt d’assumir, i per ella suposarà un tractament ple d’injeccions i proves mèdiques en qualsevol dels casos.

Hi ha a més altres factors que influeixen en aquest decreixement de la natalitat, i aquest són els canvis en l’estil de vida. Les generacions actuals es preocupen cada vegada més per la seva felicitat i per la seva estabilitat emocional i econòmica, que els condueixen a la idea que es viu millor sense fills. Però en realitat no es tracta d’un egoisme innat, sinó que hem educat a les noves generacions en una cultura de donar-los tot el que volien sense necessitat de guanyar-s’ho, tant que ara se’ls fa «muntanya amunt» això de lluitar per mantenir un «bon nivell de vida» tenint criatures al càrrec.

Les nouvingudes xarxes socials tampoc ho posen fàcil. El hashtag «childfree», lliure de fills, amb prop de mig milió de publicacions, es va triar per captar la sensació de llibertat i falta d’obligacions que senten molts dels qui han decidit voluntàriament no tenir criatures, i cada vegada capta més seguidors. Els anglosaxons, amants de les sigles per simplificar conceptes, han batejat com a DINKS (double income no kids) a aquestes parelles, reforçant l’estil de vida amb aquest «dos sous sense fills».

Amb tot això, el panorama per tenir fills no és encoratjador, i cada vegada (alguns per voluntat, altres més condicionats) les parelles opten per no portar vides a aquest món. I arribats a aquest punt, jo volia dir que entenc la decisió d’algunes d’aquestes parelles, això no obstant, penso que bo i que vaig ser mare tardana per alguns dels factors que ja hem comentat, per mi ha estat una experiència única. Soc conscient que professionalment he pres decisions condicionades al fet d’haver tingut tres filles, però, malgrat tot, ser la seva mare ha superat les meves expectatives en tots els àmbits. Les meves filles van irrompre en la meva vida per capgirar-la, em van deixar sense temps lliure, em van trencar tots els esquemes i el que jo havia previst per la meva maternitat. I malgrat tot, només puc dir que han estat un regal. No soc una mare perfecte, de fet ni ho pretenc, però és cert que vull ser cada dia una mica millor per poder estar un bon exemple per elles. I perquè quan es facin grans no puguin evitar pensar «això ho feia la meva mare», ja que he entès que aquesta és la millor forma que pugui estar sempre al seu costat. I si soc realista, sé que en aquest camí he après més jo que elles, perquè ells m’han ensenyat quines són les coses veritablement importants a la vida. Amb elles he entès que és l’amor incondicional i que la seva felicitat és el que més necessito per tenir la meva. Així que bo i el complicat que pugui resultar, encoratjo a aquells qui dubten a tenir i full sense pensar-ho massa, perquè el moment perfecte per tenir-lo no existeix, sinó que es fa. Tanmateix, respecto les persones que lliurement hagin decidit no tenir-los, perquè la diversitat fa d’aquest món quelcom més interessant.

I avui vull acabar amb la frase més coneguda de l’Angela Schwindt, una mare que educa a casa en Oregon i que diu que «Mentre tractem d’ensenyar als nostres fills tot sobre la vida, els nostres fills ens ensenyen de què tracta la vida». I aquesta pot ser una bona raó per portar nens al món, perquè gràcies a ells aconseguiren gaudir de la vida.