La regla de tres
Sigui qui sigui l’autor, si només n’hi hagués un, l’expressió «governar és preveure» no és suficient per caracteritzar quin ha de ser el delicat exercici del poder. De fet, a diferència del meteoròleg que preveu, però no decideix, el polític real ha d’utilitzar la previsió per poder actuar, per triar, decidir i fer. Fer que les coses passin.
En un món idíl·lic, el líder tria la que considera, en la seva ànima i consciència, la millor solució - o més sovint, la menys dolenta - entre les que té a la seva disposició recolzant-se en la seva cultura, al seu profund coneixement de principis, tècniques i fets, en la intel·ligència del seu pensament nodrit per l’escolta de consellers experimentats i competents i, també, en la seva calma i en les tempestes més virulentes.
Llavors, pel que fa a un dels drets constitucionals més sagrats «el dret de tothom a gaudir d’un habitatge digne», com és que els nostres governants no han aconseguit fer tot el possible perquè l’article 33 de la Constitució s’apliqui plenament al nostre país?
Sense entrar en la discussió de saber si el dret a l’habitatge equival a tenir un habitatge digne, la constatació deplorable és el panorama d’una deficiència d’allotjaments a preus assequibles.
Irònic que aquest article sigui el 33, com per recordar que el lloguer no hauria mai de representar més de 33% del salari net.
Sota l’empara d’una senzilla regla de tres, si el preu mitjà dels nous lloguers és de 816 €, els salaris mitjans haurien de ser 2.448 € mensuals i el fet és que el salari mitjà del 2022 se situa en 2.284,67 €. I ben evidentment la gran majoria dels salaris a Andorra no arriben a 2.000 €/ mes.
Malgrat això, tot semblava apuntar que el Govern d’Andorra començava bé el camí de les solucions, amb la compra d’edificis – hotels principalment - vells i abandonats, a cop de talonari i sumes milionàries per rehabilitar-los i transformar-los en apartaments a preus assequibles o, si més no atractius. Però sembla què, lamentablement, no canviarà res. Bé, sí... enriquir els feliços propietaris de les atrotinades edificacions que troben aquí un camí ral per desfer-se d’un patrimoni feixuc. El mal està fet i ha vingut per quedar-se
El cas és, com sovint darrerament, que els nostres governants no paren de disparar-se trets al peu i tot bon caçador sap que abans de creuar matolls espinosos, és imprescindible desarmar el seu fusell.
Tant la previsió com l’elecció, per tant, eren errònies. No obstant això, hi ha altres turbulències a l’horitzó i és important tenir en compte les condicions en què s’abordaran.
En primer lloc, les eleccions legislatives i després les eleccions comunals. La lliçó que caldria extreure’n de les anteriors eleccions ens apunta que la democràcia no se n’ha beneficiat, ni pel que fa al nombre de candidats, ni a la densitat i qualitat dels debats electorals ni, finalment, la participació ciutadana.
El resultat és, simplement, que els representants electes van obtenir un feble percentatge dels vots emesos, cosa que els priva d’una legitimitat plena per la durada del seu mandat que la regularitat formal de la seva elecció no substitueix. En altres paraules, què queda de la democràcia representativa?
El seu desinterès per les eleccions, que consideren incapaces d’influir en les seves condicions de vida diàries, és suficient per demostrar-ho.
Entre els que creuen que només són tràmits que s’han de passar per renovar la mateixa majoria i els que lamenten la manca de mobilització susceptible de revertir aquesta tendència, és difícil detectar una esperança, una voluntat, un futur. Tot això en un embolic de maniobres comunicatives que consisteixen a exagerar accions de candidats que haurien estat considerades fantasioses en altres circumstàncies o bé demanar, una vegada més, un vot de confiança mitjançant angoixants acrobàcies mediàtiques.
El Govern acaba de presentar una sèrie de mesures per fer front a la crisi de l’habitatge. Estarà aquest pla, tan esperat, a l’altura del repte?
La magnitud de l’escassetat i la gran mobilització popular suggereixen que no ho és, que no està al nivell necessari.
Passada la política de l’emoció cal anar junts pel camí de la política de la justícia.
Els que tenen la responsabilitat de governar ni han previst, ni han escollit. Cosa que, en si mateixa, ja és una elecció.