Natalia Mena

Actualment són molts els que es pregunten com és possible, que la societat estigui tan polaritzada i s’hagi abandonat la idea de la centralitat així com les postures més moderades, que aglutinaven a bona part de la població fins fa relativament poc, per adoptar conductes més extremistes i populistes, que comencen a ser alarmants. Tothom s’emporta les mans al cap i s’esquinça les vestidures que personatges com Donald Trump als Estats Units, Javier Milei a l’Argentina o Giorgia Meloni a Itàlia, per mencionar alguns exemples, hagin pogut arribar al poder, com si això s’hagués produït d’un dia per un altre o per art de màgia, quan de fet va forjant-se des de fa un temps, degut a l’augment de la desigualtat, que des de la dècada dels noranta no ha deixat de créixer, provocant greus conseqüències socials, econòmiques i polítiques. Una de les màximes que en el passat era valida i a hores d’ara trontolla, és fins a quin punt l’educació garanteix una millor posició en l’escala social, sobretot quan els joves contemplen embadalits desfilar; influencers, youtubers, streamers, gurus de les criptomonedes i tot un reguitzell d’estrelles de reality, que presumeixen de vides de luxe així com de guanyar molts diners amb un esforç relatiu, mentre els universitaris treballen de cambrers o s’encarreguen de la neteja dels hotels així com acabats de llicenciar o doctors es veuen forçats a marxar a altres països en busca d’ofertes laborals més atractives, la sobre qualificació en l’ocupació i l’emigració del talent donen a entendre que estudiar no serveix de gaire. Si a aquestes circumstàncies li sumes la tecnologia i l’automatització de moltes feines, que ha comportat una disminució de la inversió en capital humà, tenim la tempesta perfecta, perquè irremeiablement s’estigui produint una pèrdua de prestigi de la formació alhora que un enterboliment de la bona imatge de la qual gaudien les titulacions, com a vehicle de promoció per obtenir un estatus. Per tant, el principal motor de la mobilitat social s’ha quedat sense el combustible, que requereix per funcionar mitjanament bé. De manera que s’ha instal·lat en l’imaginari col·lectiu el concepte de la inutilitat educativa com a palanca per pujar en l’espectre socioeconòmic. Si aquest pensament va a més, pot ser molt inquietant, perquè suposaria deixar de creure en la igualtat d’oportunitats i en el sistema acadèmic com anivellador de desequilibris, perquè tothom pugui accedir mitjançant les virtuts de la meritocràcia i la justícia distributiva a un futur més acomodat així com a la convicció de què la pobresa i la deprivació poden deixar de ser dinàstiques, si l’ascensor social funciona. Un altre factor determinant que contribueix al trencament d’aquest elevador de rang són els salaris, les dades de les tres últimes dècades, confirmen que les generacions contemporànies estan més qualificades i tenen llocs de treball més bons que les han precedit, el problema és que s’ha produït una devaluació de les retribucions, en definitiva estan més mal pagades. Aquest deteriorament de les condicions de vida, ha propiciat una amplificació de les desigualtats i una evident erosió de la classe mitjana, que ha vist com juntament amb l’immobilisme de les remuneracions professionals, minvava el seu poder adquisitiu de forma estrepitosa com a conseqüència d’una concatenació de crisis de tota mena; econòmica, sanitària, energètica, bèl·lica, que sembla no tenir fi. Aquests períodes de depressió han servit a les elits com excusa, per justificar un congelament de sous absolutament inadmissible, perquè el cert és que tot ha anat pujant; hipoteques, productes de primera necessitat, llum, transports, gasolina i com sempre passa, per aquestes dates tornem a estar ben entretinguts discutint per un raquític 3%, que no deixen de ser engrunes, quan els comptes de resultats d’algunes empreses presenten beneficis quasi insultants, no dic que sigui el cas de totes, però sí de moltes. Per acabar-ho d’adobar tampoc ha ajudat la precarietat en el mercat de treball, que ha facilitat aquesta contenció salarial i les formes atípiques de col·locació. L’inconvenient de tot aquest panorama són les expectatives versus la realitat, és a dir la tesi que es defensa i sosté és que si estudies, et treus una carrera i t’hi dediques amb passió podràs accedir a un nivell professional que et permetrà portar un bon tren de vida, entenent per això comprar-te un pis, un cotxe o moto, pagar les teves despeses personals i que encara et sobri alguna coseta per viatjar un parell de vegades l’any. Efectivament, durant l’època dels 60 als 90 podríem afirmar que més o menys la història va anar així, però la pel·lícula ha experimentat un canvi de guió que ningú esperava i que ens ha agafat a tots per sorpresa, catapultant una resposta emocional de frustració, de decepció i de desànim generalitzat, en el qual la majoria se senten estafats per un sistema, que ja no respon als seus interessos ni a les esperances que havien dipositat en ell. Si es deixa que aquesta sensació de desengany o desencís vagi calant i instal·lant-se en la mentalitat de la gent, correm el perill de presenciar molts enfrontaments o conflictes així com a haver d’acostumar-nos a un ambient convuls, sobretot per una part de la població que es veu trepitjada i perjudicada per aquells que són més privilegiats. Ser conscients que s’han de prendre decisions i mesures per frenar l’increment d’aquesta desproporció o asimetria, per tal d’evitar una ruptura dramàtica de la convivència, és l’únic que ens pot donar certes garanties per salvar una situació, que està provocant unes tensions que arribarà un moment que seran del tot insostenibles. «Alguna cosa hem fet malament, està clar que jo he anat a l’escola andorrana, una escola pública, molts dels meus amics tenen problemes alhora d’arribar a final de mes, de viure dignament el Principat i al final jo ho definiria com que treballen per sobreviure al país on han nascut». Aquesta descripció no és meva, són paraules pronunciades per Guillem Viladomat en una entrevista el passat dijous el programa Avui serà un bon dia de Gabriel Fernández, les quals descriuen perfectament un context real, explicat per un empresari andorrà que viu a Barcelona i que no està parlant d’argentins, de portuguesos o espanyols, sinó de famílies nacionals que tenen autentiques dificultats per tirar endavant. A partir d’aquí qui vulgui escoltar que pari atenció i que cadascú extregui les seves pròpies conclusions.