Piove, governo ladro
La manca d’habitatge assequible és una realitat complexa que obeeix a un cúmul de circumstàncies: escassetat d’oferta (també influenciada per la manca de sol urbanitzable), augment de la demanda (tant per l’augment de la població del país —12.000 habitants més en els deu darrers anys— com per la conversió de l’habitatge en un actiu financer més), existència de diferents tipus de demanda (resident, resident internacional i lloguer turístic), increment del cost del finançament, pèrdua de poder adquisitiu dels residents (la inflació augmenta per sobre dels salaris), i l’existència d’un parc d’habitatge públic reduït.
Una política fiscal ben dissenyada pot ser part de la solució, en la mesura en què és una eina útil per intervenir en el mercat, sigui a través de l’oferta o de la demanda.
Els incentius fiscals al lloguer assequible aprovats en la legislatura passada són un exemple de mesures que poden tenir un impacte positiu en l’oferta i que, en teoria, haurien de contribuir a equilibrar els preus. Destaquen, entre d’altres, la introducció de deduccions a l’impost sobre societats i l’impost sobre la renda de les persones físiques per l’arrendament d’habitatge a preu assequible.
La creació d’un impost sobre la inversió estrangera immobiliària proposat pel Govern és un mecanisme d’intervenció en el mercat, dirigit a reduir la demanda d’un determinat tipus d’adquirent (l’inversor estranger o el resident internacional). En un mercat amb una demanda relativament inelàstica (els augments en el preu no redueixen proporcionalment la demanda), un increment del preu via impostos hauria de suposar una reducció moderada de la demanda i incrementaria la recaptació tributària. Aquests impostos, al seu torn, es destinaran al foment de l’habitatge de lloguer i de diversificació econòmica, tal com resa l’exposició de motius del text, el que hauria de revertir en una major oferta.
No obstant l’anterior, l’actual disseny de l’impost com un impost indirecte de facto —que també grava els promotors i urbanitzadors—suposa un encariment del cost de producció dels béns (els immobles) i, per tant, del seu preu. Si la repercussió de l’impost al consumidor fos plena, únicament es veuria afectada la demanda (el consumidor final suportaria tant l’impost del promotor com el seu propi, en cas de ser inversor estranger). L’escenari més probable, però, és que part de l’impost l’assumirà l’empresari a costa de reduir el seu marge de benefici i, en alguns casos, el negoci deixarà de ser rendible, el que suposarà l’abandonament de projectes i, conseqüentment, la reducció de l’oferta i l’augment dels preus per a tots. Tampoc no podem obviar que el promotor amb capital estranger (que ha d’operar obligatòriament mitjançant una societat andorrana) genera riquesa i paga impostos al país.
Per tant, sembla més sensat pensar en un impost que gravi aquella inversió que no reverteixi en la creació de riquesa al Principat, com és el cas de la inversió especulativa, entesa com aquella que veu l’immoble com un actiu financer més i busca retorns elevats en un període curt de temps. El dret comparat està ple d’exemples d’aquesta discriminació, sobre tot en l’àmbit dels impostos indirectes.
No es tracta en absolut de prohibir aquest tipus d’inversió, totalment lícita, sinó de subjectar-la a una tributació més elevada, sigui en seu d’imposició directa (impost sobre societats, impost sobre la renda de les persones físiques, impost de la renda dels no-residents) o en imposició indirecta (impost general indirecte, impost sobre les transmissions patrimonials immobiliàries). Així ho va deixar entreveure el Cap de Govern a la sessió monogràfica sobre habitatge que va tenir lloc al Consell General el proppassat 16 de novembre.
Per tant, el tràmit d’esmenes al projecte de llei —que com a mínim, estarà obert fins el proper 5 de desembre— és una oportunitat per millorar el redactat del text amb la finalitat de corregir desajustos tècnics i provocar un impacte positiu en el mercat. També pot servir per configurar-lo com una mesura temporal fins que es repensi amb assossec el model d’inversió estrangera i l’impacte que l’eventual aprovació de l’Acord d’Associació amb la Unió Europea pot tenir en el sistema. El mateix Govern va manifestar també al debat parlamentari que aquest impost es tracta d’una «mesura provisional, transitòria, o inicial».
Seria molt interessant que els grups parlamentaris aprofitessin el clima d’entesa existent i la mà oberta del Govern per debatre la qüestió de l’habitatge i de la inversió estrangera per realitzar un ajust del text normatiu inicialment proposat de tal manera que la nova figura impositiva sigui efectivament una eina dirigida a produir una rebaixa del preu de l’habitatge. Així mateix, és crucial que la suspensió temporal de les autoritzacions d’inversió estrangera vegi el seu final en l’any en curs per evitar majors afectacions als principis de seguretat jurídica i de predicibilitat de les normes, fonaments de la fiabilitat del país com a plaça per fer negocis i, per tant, de la seva prosperitat.
Els italians van començar a utilitzar al segle XIX la frase «piove, governo ladro» (plou, govern lladre), sembla que com a evolució de l’expressió «pluvia defit, causa Christiani sunt» ja recollida per Sant Agustí al segle Vi que constatava la tendència de culpabilitzar els cristians de qualsevol mal i, en particular, de la sequera. Al nostre país, plogui o no, s’ha estès la idea de que tot el que té a veure amb l’habitatge és responsabilitat del Govern, afirmació que no reflecteix la realitat. Tan legítim és criticar la política d’habitatge de l’executiu com just és reconèixer que està prenent mesures —el temps dirà si encertades o no— per atacar el problema.