Omar el Bachiri Psicòleg clínic

Abans de tot, cal explicar què vol dir ser un paràsit, i és senzillament viure a costa d’algú altre. Se li xucla una part de la seva energia i en el cas concret dels pares, estaríem parlant de viure dels seus béns materials. Per tant, el fill paràsit és algú què viu sense obligacions familiars ni socials perquè qualsevol cost econòmic és facturat als pares. Per part de les obligacions familiars, venen a ser la col·laboració en el manteniment de l’ordre a casa (netejar i cuinar) i, per part de les socials, estem parlant que qualsevol despesa econòmica no obligatòria. Aleshores, seria l’accés a Internet, la quota del gimnàs, el permís de conduir, el telèfon mòbil, etc. Qualsevol objecte que ell interpreti com a necessari per viure amb comoditat i/o sense preocupacions. Fins aquí es podria dir que és un comportament acceptat per la majoria dels pares atès que, actualment, molts fills són educats d’aquesta manera, drets sense haver d’acatar cap obligació. Ara, el problema sorgeix quan l’adolescent arriba a la majoria d’edat i no vol estudiar, ni treballar, vol ser un ni-ni.

Un adult amb un repertori conductual guiat per l’egoisme i la desobediència, amb una personalitat immadura atès que s’ha quedat estancat en l’adolescència, no ha madurat perquè, en part, no ha tingut l’oportunitat de fer-ho perquè els pares l’han tractat com un nen petit durant tota la vida. No han fet cap diferència entre els 3 i els 18 anys, l’han sobreprotegit i li han facilitat la vida tant com han pogut, no sigui que el pobre es traumatitzi per no aconseguir tot allò que desitja. Malauradament, l’han convertit en un paràsit i, consegüentment, en comptes de sumar, resta perquè només fa que minvar l’economia familiar. Els pares han de treballar per cobrir les seves necessitats, i en moltes ocasions; han de fer més hores de les habituals, retardar l’edat de jubilació, o inclús continuar treballant després d’haver-la agafat. Ens podem trobar gent de 68 anys treballant perquè han de mantenir el seu fill de 40, un adult que no vol afrontar les seves obligacions socials.

Vol viure igual que en la infància, que els pares li resolguin els problemes, li facin el llit i li donin diners per als seus capricis. Però és que igualment, és un reflex de la societat actual, atès que s’està infantilitzant. Hi ha molts adults que inverteixen el seu temps en videojocs, deixant de banda les amistats, la família i inclús la mateixa parella sentimental enyorant les sensacions plaents de la infància, quan jugaven tot el dia. De la mateixa manera, veiem el llenguatge utilitzat en els anuncis de qualsevol producte, que està enfocat a tractar-nos com infants perquè així pensarem i actuarem igual que ells, guiant-nos per les emocions en comptes de fer-ho pel raciocini. Ens asseguren que la mercaderia oferta ens farà feliços donant per fet que no ho som i que és un premi al nostre esforç laboral. Que ens ho mereixem perquè és la recompensa al nostre treball i que no tenir els diners suficients no és cap excusa atès que podem pagar-la en còmodes quotes. En definitiva, que no tenim excuses per a rebutjar l’ocasió de gaudir d’una experiència miraculosa.

Però reprenent la temàtica, el problema sorgeix quan el fill paràsit reclama els seus drets i els pares no volen o no poden cedir perquè les circumstàncies econòmiques han canviat. L’ingrés de diners s’ha reduït i, per tant, no els poden dedicar a les seves despeses, però ell no ho entén o, millor dit, no ho vol acceptar, i és capaç de robar-los o inclús d’agredir-los si no cedeixen als seus desitjos. Actua igual que un fill tirà, creu que és el centre d’atenció i que s’ho mereix tot pel simple fet de ser el fill, però és que, malauradament, és com ha crescut.

Veient als seus pares com una font econòmica inesgotable, una font on sempre hi ha diners i solucions als seus problemes, i per desgràcia no ha pogut reforçar la seva resiliència i, per tant, tampoc ha pogut adquirir eines cognitives per afrontar les situacions conflictives. Desconeix el significat de la paraula no i, encara menys, les emocions i sensacions que van amb ella. Un malestar generalitzat que pot traduir-se en el sentiment d’impotència conductual, però que tot i ser desagradable, és necessari per aprendre i així buscar solucions a les situacions no desitjades o perjudicials. Una experiència que com més aviat la visquem, menys dolor ens causarà perquè tindrem gent al nostre voltant que ens ajudarà a solucionar-la. Ens dirà què fer, o si més no, com pensar per a no patir tant i, paral·lelament, aprendrem noves maneres de raonar, i inevitablement reforçarem la nostra resiliència i, amb ella, la nostra independència emocional. No dependrem dels nostres pares per gaudir de la vida i, a més, també aprendrem a resoldre els problemes nosaltres mateixos perquè entendrem que equivocar-se és un pas necessari per a evolucionar. Per consegüent, no tindrem por d’emprendre cap acció.

Així doncs, si no volem fills paràsits se’ls ha d’educar amb la cultura de l’esforç i la meritocràcia encara que aquesta última només sigui a nivell familiar, donat que socialment no sempre es respecta. Els fills han d’aprendre a solucionar els seus problemes per ells mateixos, dialogant i actuant en conseqüència amb els resultats obtinguts. Són éssers que encara que siguin menors d’edat, quan arribin als 18 anys hauran de buscar-se la vida i si mentalment no estan preparats, ho passaran malament. Per això mateix durant la infància han d’aprendre a cuinar, netejar i fer la compra, sinó, tenen molts números de tornar-se paràsits perquè la por a buscar-se la vida i equivocar-se els paralitzarà i, malauradament, recorreran a l’energia dels pares.