Natalia Mena

Doncs ja tenim aquí, novament, el tema estrella recorrent de cada final d’any, per no perdre el costum. Com sabeu, això de les tradicions és quelcom que no es pot abandonar, per mantenir viva la cultura i idiosincràsia d’un país. De manera que les deliberacions laborals pels sous emergeixen i amenacen en ser protagonistes d’un desembre que es presenta vertiginós i en el que ningú vol renunciar a la seva quota de pantalla. Per tant, juntament amb els carrers guarnits de festa, les nadales, els pessebres vivents o les compres de regals, ens haurem de menjar més d’un torró, perquè per si algú no s’havia assabentat, aquí estic per recordar-ho: amenitzaran aquests dies la litúrgia de la campanya electoral amb els candidats i els seus discursos desfilant com els pastorets, que tenen el millor present per la seva parròquia, alhora que animant els ciutadans a participar de la cerimònia de la democràcia, que sempre és una bona oportunitat per prendre el pols de com percep el poble les polítiques dutes a terme fins al moment. 

Però aquí no s’acaba la xerinola i l’ambient estarà més calent que mai, ja que patronal i sindicats estan una altra vegada a matadegolla, sense acostar postures pel que fa a la pujada de la remuneració dels treballadors. Concretament, l’USdA qualifica de broma la proposta inicial exposada en el darrer Consell Econòmic i Social. A conseqüència d’aquest descontentament, es preparen mobilitzacions, que pretenen pressionar a l’Executiu perquè acabi irremeiablement fent d’àrbitre davant de dos posicionaments, que segons paraules del mateix Gabriel Ubach, secretari general de l’USdA, estan absolutament als antípodes l’un de l’altre.

El Govern, per la seva banda, no se sent còmode adoptant mesures intervencionistes i hauria preferit que s’arribés a un acord sense necessitat de la seva mediació, però no sembla que es donin les circumstàncies adequades perquè això sigui així, de manera que temen haver de fer alguna cosa, perquè un pacte, ara per ara, es veu bastant llunyà. 

Davant aquest panorama, previsiblement viurem una activitat frenètica a les vies públiques, que estaran decorades no tan sols amb els ornaments típics d’aquestes dates per tal d’animar-nos a consumir més i a contagiar-nos d’un optimisme inversemblant, sinó també de cartells propagandístics dels diferents partits polítics, que coexistiran simultàniament amb protestes i pancartes per reivindicar habitatges i salaris dignes, dos afers diferents, però clarament connectats entre si per una dependència reciproca, tot plegat conformant un context d’esquizofrènia, que a ningú se li escapa que no és sa per al bon funcionament i convivència de la societat, entrant en una senda arriscada que seria desitjable procurar evitar per tal de calmar els ànims i no agitar les masses. Però el cert és que així està l’atmosfera, tensa alhora que complicada. Els uns aguantant l’alè esperant els resultats dels comicis per respirar tranquils, els altres intentant salvaguardar els seus privilegis elitistes, que els fan creure que estan per sobre del bé i del mal, la classe mitjana i baixa farta, cansada igual que fastiguejada de què se’ls menyspreï sense cap mena de pudor o consideració, els turistes gaudint a la par que campant per aquestes valls aliens a les problemàtiques, que ja fa massa temps que s’emmascaren, en un intent per aparentar prosperitat, abundància i luxe, com si aquí tothom lligués els gossos amb llonganisses.

Però eh, podeu estar ben tranquils, que cantarem el «Jingle Bells» alhora que brindarem per un 2024 ple de joia i harmonia, perquè així de cínics som els humans. Si al Principat hi ha l’aspiració d’homologar-se els estàndards Europeus en matèria laboral, desitjant projectar una imatge d’estat modern, acabalat i avantguardista, no pot caure en l’immobilisme ranci de conservar unes maneres de fer característiques de segles passats. L’empresariat ha de fer l’esforç de comprendre, que són el principal actor o promotor per millorar la qualitat de vida dels treballadors per tal d’establir un equilibri just que permeti a ambdues parts sentir-se còmodes, valorades i respectades, en un intent per propiciar unes relacions fortes i duradores.

No és cap notícia si testifico que existeix una rotació de personal espectacular juntament amb una manca de mà d’obra al territori aclaparadora, que comença a ser preocupant i que va molt lligada a les estipulacions de treball i d’accés a un pis raonable, situació que està provocant que aquestes encantadores muntanyes ja no siguin un paradís ni fiscal, però tampoc professional, deixant de considerar-se un destí atractiu per retenir i captar talent. Tots aquests factors van en detriment del sistema productiu i de la qualitat dels serveis que s’ofereixen, perquè els recursos humans que arriben són els que es resignen amb les paupèrrimes condicions que hi ha, perquè en els seus països d’origen la conjuntura encara és pitjor.

No es tracta de regalar res, ja que sembla lògic que els salaris augmentin en concordança al cost de la vida, és a dir, si la gran majoria de companyies han encarit els seus productes i serveis facturant més, és de sentit comú que aquest percentatge estigui també reflectit en la remuneració dels assalariats, perquè sinó la pèrdua de poder adquisitiu empobrirà a la població, constatant una major desigualtat, encaminada a fomentar els extrems que acabarà desembocant en una polarització entre rics i pobres, que al meu entendre és danyós, perjudicial i característic de nacions poc desenvolupades.

El plantejament de la patronal dona més la sensació de ser una almoina que una convicció real de construir una estructura meditada, valenta i amb al·licients prou seductors perquè la gent es doni bufetades per venir a treballar aquí. Encara més, m’atreviria a dir sense por a equivocar-me que són moltes les ocasions en què les corporacions han de sortir a l’estranger a buscar personal. Per no parlar de les pagues dobles, que ni estan ni se les espera, o el pagament mitjançant beneficis socials o els plans de retribucions flexibles, per mencionar alguns exemples, que s’haurien d’incorporar en pro d’un paradigma més actual.

Un indret com aquest, que aspira a ser tan exclusiu i selecte, mai podrà arribar a ser-ho si l’oferta que promou del seu mercat laboral és raquítica i no està a l’alçada de la categoria que pretén ostentar, havent de conformar-se amb el que arriba. Andorra no pot ser un vol i dol, s’ha d’agafar el brau per les banyes creant un model de cooperació exemplar a més d’envejable entre les forces empresarials i laborals, perquè l’una sense l’altra no van enlloc, és un matrimoni de conveniència inevitable. Reconec que resulta una equanimitat delicada que s’ha de mirar de cuidar al màxim, perquè sinó esdevindrà la font de molts conflictes. Mentre esperem un desenllaç feliç, perquè l’esperança és últim que es perd, o això diuen, estarem ben entretinguts i distrets amb tota l’algaravia que ens tenen preparada per un comiat del 2023 de traca.