• CiU guanyarà les eleccions perquè ha sabut interpretar els matisos que la societat demana; els socialistes, no

La política és un equilibri d'ambigüitats; i més encara en aquest país veí, Catalunya, tan vell, tan tortuós, tan barrejat, cada cop més similar a Itàlia que a qualsevol altra nació europea. Aquesta campanya electoral que avui s'acaba i que, previsiblement, desembocarà aquest vespre en una aclaparadora victòria de Convergència i Unió, també ha estat marcada per les ambigüitats dels uns i dels altres. No les ambigüitats mantingudes durant els darrers 15 dies, sinó durant els últims quatre anys perquè, com sempre diu un bon amic i millor analista polític, la campanya electoral comença la nit de les eleccions.

És cert que els estralls de la crisi econòmica marcaran l'orientació de vot –o l'abstenció– de molts electors, que el desencís i la desafecció política castigaran especialment els tres partits que han compartit govern durant els últims set anys, que a nivell europeu els partits d'esquerres estan en franc retrocés... Hi ha factors exògens, sí, però aquests no paga la pena analitzar-los perquè depenen massa dels capricis de la fortuna. En canvi, els factors endògens tenen més interès, perquè podem modificar-los, i entre aquests les ambigüitats juguen un paper important. Si Convergència i Unió guanya sense discussió la contesa electoral serà, entre moltes altres raons, per haver sabut calcular les ambigüitats millor que ningú.

Les ambigüitats van ajudar Jordi Pujol a mantenir-se en el poder durant 23 anys: allò de avui paciència, demà independència, el peix al cove i totes aquestes coses. Els catalans no sabrem mai del cert si el president Pujol ens volia portar a la terra promesa o si ens va tenir dues dècades fent voltes pel Sinaí. Els governs de CiU de l'anterior etapa es van centrar en el reforçament institucional i identitari de Catalunya, però sempre van passar de puntetes –quan no amb una al·lèrgia manifesta– per la qüestió d'una eventual secessió. Les ambigüitats d'Artur Mas no són les de Jordi Pujol, però segurament també serviran per a què CiU s'estigui una bona temporada al poder, sense majories absolutes i sense mandats eterns, sense aquest tipus de coses que només s'entenen en una etapa de transició.

Mas no té les ambigüitats de Pujol, però té les seves pròpies, més adaptades als temps que li ha tocat viure. Tot això del dret a decidir i de la sobirania és pura ambigüitat ben calculada. Mas flirteja amb el secessionisme com no ho havia fet mai Pujol, però manté una curosa ambigüitat respecte d'aquesta qüestió. I serà president, entre d'altres coses, perquè aquesta ambigüitat és amb la que se sent més còmoda la majoria dels catalans.

Que els afers que afecten Catalunya s'han de decidir des de Catalunya, que s'ha d'avançar cap a una Catalunya més forta, més rica i més independent –de facto, abans que de iure–, que la construcció nacional ha d'avançar sense pausa, però també sense precipitació... tot això són qüestions que susciten un consens ampli i transversal a Catalunya: no només entre aquells que avui votaran CiU, sinó també entre molts que votaran PSC, ERC o ICV. Fins i tot el més independentista sap que no val la pena convocar un referèndum per perdre'l; i, si té una mica de seny, sap que tampoc no és bo muntar un referèndum si els resultat és una societat dividida.

I això és, precisament, el que els socialistes no han entès. Que hi ha ambigüitats que eren comprensibles fa 20 anys, però que ara ja no ho són: la relació del PSC amb el PSOE –que exemplifica la relació que els socialistes catalans volen entre Catalunya i Espanya– és una ambigüitat que ja no s'aguanta per enlloc. Que un partit català no sigui capaç de dir que Catalunya sempre ha de passar per davant de la seva relació amb un partit estatal avui no és comprensible. Després de 33 anys de democràcia a Espanya ja s'ha vist el que el PSOE i l'Estat donen de sí en matèria federal, que és ben poca cosa més enllà de la descentralització administrativa.

De la mateixa manera que les ambigüitats de Pujol i el pujolisme es van estavellar contra les majories absolutes de Madrid –especialment amb la majoria absoluta del PP de 2000 a 2004–, les ambigüitats del PSC s'han estavellat contra la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut i contra l'actitud que el PSOE –¡el PSOE més autonomista de la democràcia!– ha mantingut en aquesta qüestió. El PSC s'ha quedat sense discurs en l'eix nacional i per això –entre molts altres motius– avui perdrà estrepitosament les eleccions.

I CiU les guanyarà perquè ha sabut trobar un equilibri en tots els eixos. En l'eix esquerra-dreta sap jugar com pocs la carta del centrisme i del liberalisme i en l'eix nacional ha sabut trobar un discurs que sedueix els independentistes i no espanta els moderats. Ara bé, el veritable repte de CiU i d'Artur Mas comença precisament ara: guanyar les eleccions és relativament fàcil, guanyar-les i tenir majoria suficient per governar ja és més complicat, però tant un repte com l'altre sembla que es superaran sense grans esforços. El veritablement difícil és aconseguir una majoria social. Pujol la va tenir durant anys i, un cop CiU la va perdre, les esquerres no han acabat de tenir-la mai. Malgrat les victòries convergents i les majories absolutes de què el tripartit ha disposat al Parlament, ningú ha ostentat la majoria social de Catalunya en els darrers temps.

Per fer-se amb aquesta majoria social, Mas –o qualsevol altre que vulgui ostentar-la– haurà de saber trobar l'equilibri entre avançar sense defallir, però també sense dividir. I d'això en dependrà la concreció de les ambigüitats mantingudes: CiU haurà d'anar concretant si practica la socialdemocràcia a l'escandinava dels primers anys de Pujol o el neoliberalisme desacomplexat que la va dur a votar les dues investidures de José María Aznar com a president. També haurà de tenir preparada una resposta quan des de Madrid li diguin que les seves pretensions (el concert econòmic i no només el concert econòmic) no tenen cabuda a l'Espanya constitucional.

CiU ha de saber que Catalunya pot digerir moltes coses, excepte una divisió social i que els diversos governs tripartits, amb tots els seus defectes i tot el seu soroll, han tingut la virtut de no deixar una societat dividida. I també ha de saber administrar la victòria amb humilitat i grandesa d'esperit. ¿Són els més ben preparats per guanyar? Sí, però és lògic, set anys a l'oposició són una bona oportunitat per reformular el missatge. La derrota obre més la ment que no pas la victòria; és allò que deia Lucà a Bellum Civile: «victrix causa diis placuit sed victa Catoni». Això els catalans ho tenim clar: Els vençuts esdevenen més savis que els vencedors... si sobreviuen, és clar.

http://sempremarendins.blogspot.com

Per a més informació consulti l'edició en paper.