La violència no és només que et peguin
Demà dia 25 de novembre es commemora a tot el món el Dia Internacional per l’eliminació de les violències a les dones. I no, que es commemori amb un dia en concret no és una cosa que estigui bé, més aviat al contrari, ja que aquest dia no existiria de no existir aquest tipus de violència. De fet, l’origen que se celebri aquest dia és perquè l’any 1960 van trobar els cossos de tres germanes activistes militants contra el règim, a l’interior d’un jeep enfonsat en un barranc. Havien estat assassinades a cops i posades dins del vehicle per simular un accident, convertint-se així en un símbol de la causa contra la violència de gènere, ja que lluitaven en contra de les injustícies i representen la determinació de les dones en les lluites llibertàries.
Això no obstant, encara avui no existeix un consens sobre el concepte de violència de gènere. De forma general, es considera que ho és tota agressió o amenaça basada en la desigualtat i subordinació d’un gènere sobre un altre de forma pública o privada, fet que coarta les seves llibertats i que comporta conseqüències psicològiques, físiques o sexuals sobre les víctimes. I curiosament, aquest tipus de violència acostuma a ser executada per homes amb qui les víctimes mantenen o han tingut relacions afectives, amb la finalitat de fer-li mal o de mantenir el control sobre elles, raó per la qual executen la seva estratègia de forma sistemàtica i constant. De fet, la violència de gènere és una conducta apresa en la llar, on ja des de la seva infantesa els nens i les nenes adquireixen una preconcepció del món des del sexisme, sense sentit igualitari i que, a més, assumeix que la forma de mantenir aquest ‘des-balanç’ és des de la humiliació, les agressions físiques i la repressió de llibertats. Aquesta violència ha estat i continua sent una de les manifestacions més clares de la desigualtat, la subordinació i de les relacions de poder dels homes sobre les dones, i és que les dones pateixen violència pel mer fet de ser dones, essent les víctimes de qualsevol estrat social, nivell educatiu, cultural o econòmic.
Normalment, quan parlem de violència contra les dones tenim tendència a pensar en els maltractaments físics, les violacions i els assassinats. I si bé aquestes són les violències més cruels sobre les quals cal intervenir de forma radical, existeixen altres conductes de violència que sovint no les tenim assimilades com a tal.
I és que la violència no és només un cop o un crit, perquè també fa mal que no et creguin, les indiferències, que no et deixin parlar, que et titllin d’exagerada, i de tot això sovint no en som conscients. El principal problema radica que una agressió física és molt fàcil de reconèixer, bufetades, cops de puny o puntades de peu són gestos evidents de maltractaments que qualsevol pot identificar, però com reconeixes una agressió psicològica? Com podem saber on està límit entre una discussió d’una parella enfadada i una humiliació?
Per poder prendre mesures i conscienciar a la població sobre aquesta problemàtica, és necessari que tinguem presents quines conductes no agressives físicament poden considerar-se violentes. La primera i de la que potser n’hem sentit més a parlar és la violència psicològica, que provoca por a través de la intimidació. Dintre d’aquest tipus d’agressions trobem el xantatge emocional, les humiliacions en públic o en privat, el rebuig, les amenaces emocionals i, sobretot, menysprear a les víctimes fent referència al seu aspecte físic o psicològic. Aquí és on englobem frases del tipus «ningú et voldrà», «estàs massa gorda» i «no vals per res». Que dites així sonen molt bèsties, però que sovint es diuen de forma més subtil, «hauries d’anar al gimnàs, que t’estàs posant..., ho dic per tu, eh!».
Una violència menys reconeguda és l’econòmica, que es basa a intentar aconseguir la dependència financera, mantenint el control total dels recursos econòmics. A banda de negar el control als comptes bancaris, també hi trobem conductes com la de no permetre l’accés al món laboral, sovint disfressat d’un «els nens estan millor si tu t’encarregues».
També hi trobem la violència social o emocional, directament relacionada amb la violència psicològica, en la que s’intenta aïllar la víctima limitant la relació amb familiars, amics, inclús amb la feina. Aquesta sovint passa desapercebuda per la posició de víctima que agafa l’agressor, «si prefereixes estar amb les teves amigues que amb mi», «quan necessitis suport l’únic que estarà per ajudar-te seré jo», i altres frases per l’estil.
I, en darrer lloc, trobem una bastant més habitual, però la menys reconeguda. Es tracta de la violència sexual, en la que s’obliga la parella a participar en un acte sexual sense el seu consentiment, i això normalment no es reconeix com a violació perquè ocorre amb la parella. També podem incloure aquí el xantatge i la manipulació perquè la parella accedeixi a fer coses amb les quals no se sent còmode, o simplement mantenir relacions en moments en què no vol. Ens trobem amb frases del tipus «que prefereixes que ho busqui fora?», «és que jo ho necessito i tu ets la meva dona» o «ets una frígida, a totes les altres dones els agrada menys a tu!».
Recentment, els mecanismes de violència han variat també amb les noves tecnologies. Mirar el mòbil o controlar el que fa la parella és una de les formes de violència masclista més esteses entre els joves. Segons enquestes realitzades en els darrers temps, gairebé nou de cada 10 dones reconeix violència de gènere en el seu entorn. Però curiosament el negacionisme sobre la violència masclista creix de forma exponencial en els temps que corren entre els joves, i un percentatge important considera que encara que estigui malament és inevitable perquè sempre ha estat així.
En qualsevol cas, totes aquestes conductes atempten contra la dona i són considerares pròpies de la violència de gènere, encara que no es tracti de conductes agressives físicament i hem d’actuar tant si les reconeixem dintre com fora del nostre entorn. I com sempre, el més rellevant és que eduquem els nostres fills i filles perquè no es converteixin ni en futures víctimes ni en futurs agressors.
I acabarem avui amb una frase de Golda Meir, primera dona ministra a Israel que diu: «No puc dir si les dones són millors que els homes. Però puc dir, sens dubte, que no són pitjor». I ara només falta que ens ho creiem.