Prohibim els mòbils?
Una colla de docents i de pares i mares benintencionats i que estic convençuda que tenen més raó que un sant estan empenyent un moviment per prohibir els mòbils als menors de 16 anys. S’ha creat una gran controvèrsia i, com no podia ser d’altra manera, hi ha gent a favor i gent en contra.
Jo estic segura que d’aquí a un temps no gaire llarg aquesta prohibició entrarà en vigor a tots els països civilitzats i els que no la promulgaran seran acusats de bàrbars i antiquats. Que això és impossible? Més impossible semblava prohibir fumar als bars i discoteques –temples naturals del fum i la nicotina–, on durant molts anys si no hi fumaves és que eres un pària (un loser, que se’n diu ara) i quan la prohibició va entrar en vigor tothom la va complir sense fer gaires escarafalls. Encara més, els que fumaven no eren quatre adolescents amb granets i pocs pèls a la barba, sinó senyors i senyores fets i drets, que ostentaven el poder econòmic i social. I que, malgrat això, des d’aquell dia ara ja una mica remot –i que els joves addictes al mòbil no recorden perquè eren massa petits– no han pogut tornar a encendre cap cigarreta en un lloc tancat que no sigui casa seva o aquella mena de gàbies de vidre que hi ha als aeroports plenes de fum i de gent i que a mi em semblen uns dels artefactes més humiliants que hi ha sobre la capa de la terra. No he estat mai fumadora, però us asseguro que, si ho hagués estat, la sola visió d’una d’aquelles càmeres plenes de fumetes m’hauria fet desenganxar de la nicotina al moment.
Tantes coses ens han prohibit que semblaven impossibles de prohibir. Com ara una de tan bàsica com sortir al carrer. No sé vosaltres, però a l’època de la Covid-19, a mi fins tres hores abans que ens diguessin que tancaven les escoles, les fronteres, les perruqueries i els bars i que ja no es podria sortir al carrer si no era per anar a comprar menjar, em resultava totalment inimaginable que ens ho poguessin prohibir. I bé que ho van fer. Amb els mòbils per als nens i adolescents estic convençuda que passarà el mateix. Un bon dia, un govern una mica espavilat els prohibirà i es quedarà tan ample. Els adults ens quedarem amb un pam de nas i els adolescents passaran uns dies renegant i maleint els ossos a tothom pensant que moriran de tristor perquè la vida sense mòbil no té sentit, però al cap d’unes setmanes s’hi hauran acostumat i els semblarà la cosa més natural del món. I al cap de poc temps, d’increïblement poc temps, ens passarà que si veiem un nen o algú molt jove amb un mòbil a la mà ens farà un saltet el cor de la mateixa manera que ens ho fa quan veiem un infant que no aixeca un pam de terra xarrupant una llauna de cervesa, fumant una cigarreta o esnifant qualsevol porqueria. Els profetes del desastre i de l’està tot perdut diuen que aquesta prohibició és impossible perquè els adults també fem servir el mòbil i, per tant, no tenim autoritat moral per prohibir-lo als nostres fills. Home, potser sí, però en realitat hi estem prou acostumats. Jo no veig pas que els pares fumadors ofereixin cigarretes als seus fills de 7 anys i estic convençuda que un dia, quan els nostres fills petits ens demanaran que els deixem el mòbil, els farem la mateixa cara que si ara ens demanessin un whisky doble sense gel.
Quan van aparèixer els primers telèfons mòbils no era previsible que aquests aparells amb aspecte inofensiu ens haguessin de trasbalsar tant la vida. Al principi tot eren avantatges. De vegades, em poso nostàlgica i recordo la quantitat inversemblant d’aparells de què havíem de disposar abans per obtenir les prestacions que ens ofereix qualsevol mòbil baratet. La llista és colossal: rellotge, brúixola, mapes, llanterna, ràdio, aparell de música, televisió, màquina de fotografiar, màquina d’escriure, enregistradora de veu, agenda, calendari, calculadora, ordinador, diaris, contestador automàtic, telèfon, aparell de vídeo, llibres, fotos, targeta de crèdit, enciclopèdia, jocs, atles, guies de viatges, cartes i segells, diccionaris... I segur que em deixo dues dotzenes de coses més. M’intento imaginar com seria portar tot aquest munt de coses al damunt i quedo impressionada. No les portàvem, és clar. I no les portàvem perquè en realitat no ens feien cap falta. D’algunes m’atreviria a dir que fan bastant més nosa que servei. D’altra banda, cap dels aparells de la llista anterior s’havia convertit en un problema de salut pública, havia provocat addiccions, suïcidis ni depressions, ni representava un perill seriós per a la vida i la ment dels joves. Potser sí que la gent que es passava tot el sant dia mirant la tele es tornava una mica tanoca, però res a veure amb el que està passant ara amb els telèfons intel·ligents i la canalla. La canalla i els que no som tan canalla.
Fins ara ningú ha proposat la regulació de l’ús dels dispositius mòbils també per als adults. És curiós, perquè si una cosa és tan perniciosa per als nens i joves és d’incauts pensar que per als adults no representa cap mena de perill. Potser és que no ho volem veure, fascinats com estem pels vídeos de gatets i les animalades que fan els Instagramers. Tenir un telèfon a mà per poder trucar està molt bé, és clar que sí, però no cal ser cap llumenera per entendre que passar-te gaires hores al dia veient uns bitxos movent-se espasmòdicament en una pantalla que només fan que matar gent, escoltant imbècils dient ruqueries asseguts en cadires d’astronautes, mirant fotos de gent en postures estranyes o parlant amb desconeguts, no ens farà més savis, més lliures, més guapos, ni més feliços, ni ens millorarà com a persones. Passar gaire temps així, en el millor dels casos ens tornarà miops i, en el pitjor, idiotes i desgraciats.