El missatge Dutton
«Un mapa del món que no inclogui Utopia no és digne de consultar-se, perquè en ell no trobarem l’únic país en el qual la humanitat sempre acaba desembarcant. I quan ho fa, atalaia l’horitzó i en descobrir un país millor, salpa de nou. El progrés és la realització d’Utopies», va dir Oscar Wilde.
Després d’aconseguir la terra de l’abundància deuríem, una vegada més, fixar la nostra mirada en l’horitzó més llunyà i tornar a hissar les veles. Però l’horitzó llunyà roman buit. La terra de l’abundància està embolicada en boira. Just quan hauríem d’estar assumint la tasca històrica de dotar de significat a aquesta existència rica, segura i sana, hem enterrat la utopia. No hi ha cap somni nou que la substitueixi perquè no som capaços d’imaginar un món millor que el que tenim. De fet, als països rics, la major part de la població creu que els seus fills estaran pitjor que ells.
Avui sembla més que evident que hem assolit un èxit de paper basant el nostre estat del benestar en un únic puntal, els diners. Tot gira entorn de com monetitzar qualsevol cosa que cau a les nostres mans. Inclòs tot allò que ens va ser llegat pels nostres avantpassats. Inclòs, a sobre, la cosa més preuada: la terra. Avui ens ho venem tot en nom del progrés, tot confonent aquest element, que va i ve deixant desolació per allà on passa, amb quelcom de realment important per al progrés real de la gent.
El veritable progrés comença amb alguna cosa que cap economia del coneixement pot produir: saviesa sobre el que significa viure bé. Hem de fer el que grans pensadors com John Stuart Mill, Bertrand Russell i John Maynard Keynes ja propugnaven fa cent anys: «Valorar el fi per sobre dels mitjans i preferir el bo a l’útil».
Aquells que hàgiu tingut la sort de poder veure l’extraordinària sèrie creada per Taylor Sheridan i John Lison, Yellowstone, si us heu pogut abstraure de la màgia de les imatges d’una naturalesa absolutament espatarrant, potser haureu pogut extreure’n el missatge fonamental que dona consistència a l’enfrontament contra el greu error de promoure el progrés per sobre d’allò realment crucial. De fet, també s’explicita perfectament i sense embuts el paper que els polítics juguen en aquesta guerra fratricida.
El protagonista principal de la sèrie, en John Dutton, és un mirall on bona part, per no dir tots, els polítics que diuen representar-nos, els nostres sobretot, s’haurien de mirar amb molta atenció. Les seves intervencions són exemplars, a fe de Déu. La lluita contra el que no es pot permetre està resumida en frases d’una molt bona política: «No busco bona voluntat, busco el final de l’aeroport a la meva terra». «Els covards governen el món aquests dies. Amb regles covardes i costums covards. Per tenir èxit tot el que has de saber és com culpar i com queixar-te».
El missatge més punyent el trobem en el seu discurs d’acceptació del càrrec de governador de l’Estat, quan diu: «Jo soc l’oposat al progrés». Aquesta frase expressa perfectament que canviar un mode de vida, uns valors, uns actius heretats, la terra, el mode de ser en definitiva, per diners, per progrés mal entès i mal gestionat, és un enorme error.
John Dutton, mirant als que volen convertir el seu ranxo en un aeroport diu: «Ells diran que l’única esperança és que la terra l’administrin ells. La trista realitat és que volen la terra, i si l’aconsegueixen no tornarà a semblar-se a la nostra terra. Això és el progrés en els termes actuals, així que si el que volen és progrés, no votin per mi. Jo soc l’oposat al progrés, soc el mur contra el qual es bat el progrés i no m’esfondraré».
Aquesta actitud d’un home que defensa tot allò oposat al progrés mal entès i basat a proporcionar als forans els capricis que poden pagar amb diners, narra el drama etern de l’home apegat a la seva pau que, per defensar-la, no té més remei que preparar la guerra. I aplica fil per randa el que ja va dir Flavio Vegecio Renato, il·lustre escriptor de l’imperi romà: «Igitur qui desiderat pacem, praeparet bellum», per tant, qui desitgi la pau, s’ha de preparar per a la guerra.
El progrés s’ha convertit en sinònim de prosperitat econòmica, però el segle XXI ens enfronta al repte de trobar altres maneres d’impulsar la nostra qualitat de vida. I tot i que a Occident la gent jove s’ha fet adulta en una era de tecnocràcia apolítica, haurem de tornar una altra vegada a la política per trobar una nova utopia. No pot ser que tot estigui en venda per satisfer a uns pocs que mai en tenen prou, ni de diners ni de res.
Centrant aquesta dicotomia en el que afecta el nostre país, cal que algú faci arribar el «missatge Dutton» a aquells que l’única cosa que fan bé, asseguts a la poltrona, és mirar-se el melic i, quan s’aixequen, revisar el saldo del compte corrent del banc.
Aquells que havíeu de protegir les essències del nostre país, us l’heu venut emparats en el maligne argument del progrés. Us heu embutxacat els beneficis i heu deixat una estesa de cadàvers sobre una terra estèril al vostre pas. Ja n’hi ha prou! Aquest progrés no és el que ens mereixem ni el que ens vàreu prometre.
És una pena enorme que a Andorra no hi hagi cap John Dutton, ni un, que faci costat a allò que també va dir Òscar Wilde, però que ja ningú té en compte: «El descontentament és el primer pas en el progrés d’un home o una nació». I a casa nostra s’han esfondrat tots els murs...