Natalia Mena

Ja s’ha vist i entès que això de ser cadascú de la república independent de casa seva està sobrevalorat i no serveix per arribar al poder, perquè les formacions que es presenten com a alternatives, no tenen prou força ni suficient capacitat de persuasió per significar una opció abastament atractiva que aglutini la majoria necessària per governar en solitari.

Aquest fenomen del multipartidisme ha provocat que les institucions estiguin molt fragmentades i l’administració de les legislatures es converteixi en un autèntic malson, a causa de la impossibilitat d’aprovar iniciatives així com aconseguir posar-les en marxa. Davant aquest panorama, la classe política s’ha adonat que s’han d’establir aliances si es vol disposar de possibilitats de guanyar. Evidentment, dins aquests acords n’hi ha que són coherents, conformant un bloc d’idees afins mentre que d’altres grinyolen una mica o bastant, depèn de com es miri. Malgrat tot, el que està clar és que l’objectiu d’aquestes unions, no és tant la convergència de principis similars, sinó augmentar les probabilitats de triomf dels integrants involucrats.

En democràcia es tracta d’una estratègia vàlida, però a la que no estem massa habituats pel que desperten certes crítiques o recels, ja que solen anar acompanyades generalment de la connotació negativa d’haver-les de dur a terme per obligació o imposició de la realitat i no tant per convicció. Però els pressuposats efectes nocius que se’ls atribueixen aquestes agrupacions com; la falta d’honestedat, d’eficàcia i la inestabilitat no tenen per què ser tals, sinó que ben el contrari, demostren un exercici d’habilitat negociadora, de facultat de diàleg, d’astúcia diplomàtica i d’ampliació qualitativa de la participació per engrandir una massa social, que d’una altra manera seria impossible que fossin determinants per exercir un lideratge fort que les permetés accedir a la gestió comunal. Per aquest motiu, són molts els partits que han explorat aquesta via i han escollit l’esmenada fórmula per confeccionar les seves llistes, que en aquest país esdevé una tasca summament complicada, perquè a diferència d’altres estats, aquí la gent no es dona cops de colze per figurar en aquestes alineacions, ja que en una població tan petita i tan poc donada a l’exposició pública, és un fet, que ben bé fins a l’última hora no es tanquen, patint in extremis en una pràctica no apte per taquicàrdies.

Sigui com sigui, sembla que s’està incorporant un nou estil de fer política, que s’haurà de sospesar així com analitzar quins resultats obté i si és vàlida per assolir l’anhelada aspiració al canvi o tot queda més o menys igual. A cada una de les parròquies excepte Canillo es viuran pugnes interessants i es lluitarà per aconseguir la confiança dels ciutadans, la qual concedeixi regentar el control de les decisions, que afectaran la col·lectivitat d’habitants dels diferents indrets durant els pròxims quatre anys. Caldrà observar la participació per albirar com acull, percep i interpreta la societat aquestes associacions cooperatives i quina és la seva reacció enfront dels diferents matrimonis de conveniència, per tal de corroborar si compren la idea i els convencen aquests plantejaments o prefereixen decantar-se per receptes més tradicionals, abandonant la senda dels experiments i popurris diversos, que encara han de demostrar la seva fiabilitat, sense cap referent històric que els avali, però amb l’avantatge de l’impuls que dona la creació de quelcom diferent, nou, amb un component il·lusionant i engrescador.

Com ja sabeu, aquestes confluències tenen el seu peatge i s’han de fer cessions i concessions per part d’uns i altres, perquè es puguin materialitzar alhora que visualitzar com una sola ànima, que defensa el mateix projecte en favor de l’interès general. Aquest preu que s’ha de pagar, és assumit com un mal menor davant l’oportunitat d’obtenir una victòria electoral, pel que molts consideren que val la pena passar per caixa, abonar la factura, entendre que res surt gratis i que s’han de fer renúncies així com sacrificis en pro d’un bé major.

No podem oblidar que a més de tots aquests ingredients propis d’uns comicis, la campanya estarà amenitzada pel Pont de la Puríssima i les festes de Nadal, que li conferiran un toc més festiu i desenfadat, que s’haurà de veure quins efectes positius o negatius té en el transcurs dels actes dels candidats així com en el desenllaç final. De manera que prepareu-vos, perquè el mes de desembre es presenta farcit de cites i compromisos, que projecten un colofó d’any intens i apassionant, en el que pot passar de tot i en el que el concepte ‘coalicional’ ha adquirit una dimensió creixent, que encara no sabem si ha vingut per quedar-se, però que de moment s’ha convertit en un corrent que està de moda i del que ningú vol desistir com a possible camí per arribar a l’èxit.

Ja ho diu la popular frase «la unió fa la força», per tant, l’invent no és actual, fa temps que volta pel món i més enllà de la seva expressió literària, aquestes paraules cobren un important valor alhora que significació i rellevància quan es posen en pràctica i demostren que el talent compartit i les accions coordinades, poden aportar excel·lents beneficis a la comunitat. Guy Mollet, polític socialista francès, va manifestar respecte a aquest assumpte que «la coalició és l’art de portar la sabata dreta en el peu esquerre sense que et surtin ulls de poll». A l’hora de la veritat descobrirem si els polítics andorrans tenen aquesta destresa, en pocs dies sortirem de dubtes mentrestant a banda de la loteria de Nadal feu les vostres travesses i que la sort ens acompanyi.