Ja soc gran i vull tenir mòbil!
Un nou moviment social s’està començant a implantar en els ‘estimadíssims’ grups de WhatsApp de pares i mares de les escoles, amb la finalitat de retardar al màxim el lliurament del primer mòbil als seus fills. Unes quantes famílies s’han rebel·lat contra la ‘llei no escrita’ que als 12 (coincidint amb l’Educació Secundària Obligatòria, ESO) cal donar-los el primer mòbil als nens i nenes. La idea no és una altra que posar-se d’acord tots els pares de forma que els nens i nenes no pateixin la pressió social de ser ‘el/la únic/a que no té mòbil’.
Curiosament, alguns d’aquests pares són els mateixos que van regalar els primers el mòbil al primogènit, perquè eren els pares innovadors i moderns de la classe (‘els pares guais’, en l’argot dels que ja tenim una edat), que ara, es veuen alarmats per les notícies que volen vincular l’abús de les xarxes socials amb potencials addiccions, consum descontrolat de vídeos per a adults (de violència o porno) i deteriorament de la salut mental dels joves. Molts d’aquests pares són els mateixos que als dinars familiars li donaven la tauleta (o el seu propi mòbil) al nen o nena perquè jugués i no molestés. I molts d’aquests pares són els mateixos que quan el nen agafava el mòbil o la tauleta se sentien orgullosos de tan llestos que eren els seus fills que amb 2 o 3 anys eren capaços de moure’s pels entorns digitals amb una destresa que ells no tenien.
I sembla que ara s’han adonat que en aquestes edats, els nens i nenes s’han de preocupar de jugar, de fer esport, de conviure amb els amics i de llegir. Però aquest pensament no el van tenir quan la seva necessitat de tenir-los localitzats de forma continuada era superior a les necessitats dels menors.
Potser ara ja arribem una mica tard. Som els adults que els hem creat aquesta necessitat, que ells i elles no tenien, i ara que ja en són addictes, no ens agraden les conseqüències. I a més, el que estem obviant, de forma reiterada, és que aquests nens tenen capacitat de decisió pròpia, perquè ens agradi o no, ja estan definint-se com a futurs adults. Però nosaltres vàrem decidir en el seu moment quina era l’edat ideal per regalar-los el primer mòbil, i pretenem tornar a decidir que aquella no era la bona, sinó més tard. La qüestió és que sempre imposem la nostra voluntat, obviant els requeriments dels nens i nenes, i evidentment obviant les possibles conseqüències de les nostres decisions. Continuem fent-los creure que són adults, però no els deixem actuar com a tal.
Evidentment que les coses no són mai totalment blanques o totalment negres, i pel mig tenim un ventall de matisos que cal considerar en cada cas, i és un fet que la realitat social que vivim no s’assembla, ni de lluny, a la que vàrem viure nosaltres. I com no és fàcil tornar enrere, el que hem de fer és avançar intentant no espifiar-la de nou. I, com sempre a parer meu, això es tradueix en educar, i no en imposar. Senyores i senyors, ni abans ni ara, es tracta de donar totes les ordres i prendre totes les decisions, sinó d’ensenyar com fer-ne un bon ús de les eines que en disposen. Perquè si pretenem allunyar ara els nostres adolescents (i preadolescents) de la tecnologia, el que aconseguirem és que sigui una altra que sí que hi tingui accés, el que decideixi quins són els continguts que es miren. Per contra, si els ensenyem a fer-ne un bon ús, seran els nostres criteris els que a priori prevaldran.
I si volem saber com educar en quelcom com l’ús del mòbil, el primer que hem de tenir en compte és que no podem sucumbir a la pressió del fill a l’hora de plantejar-nos la necessitat, sinó que haurem d’analitzar les circumstàncies familiars que ens envolten i les circumstàncies socials que els envolten a ells. Tenir un mòbil ha de ser una decisió meditada i parlada. A banda, hem d’analitzar si el nostre fill està preparat per tenir-lo, i hem de ser conscients, si en tenim més d’un, que cada fill és diferent, però una vegada s’autoritza a un fill aquesta norma d’edat l’heretarà el següent sense que ens la puguem qüestionar. També és important preparar-nos per l’arribada del mòbil, amb un acostament gradual a la tecnologia, definint-ne les responsabilitats i les prioritats. Igualment, cal que els menors siguin conscients que bo i que el mòbil serà seu, no és privat, i això ha de quedar molt clar des del primer moment. Donat que legalment les famílies són responsables legals dels fills menors, és obligat que en puguem tenir accés en qualsevol moment i comprovar l’ús que se n’està fent. És molt rellevant reflexionar sobre aspectes com la privacitat, la intimitat i el respecte i parlar dels valors que regeixen a casa nostra, i que són els que volem transmetre. Un altre aspecte a comentar és el temps que se li dedica, i una bona norma és que existeixin moments de desconnexió digital a casa, que aplicaran, evidentment, a tots els membres. Cal desconnectar de la xarxa per poder connectar amb els de casa, i una bona manera és instaurar el ‘mode avió’ en determinades activitats com l’hora de dinar o de sopar.
I, en darrer lloc, però no per això menys important, hem de fer la reflexió de si els pares estem preparats perquè els nostres fills tinguin mòbil, abans de fer-ne el pas. Hem de ser conscients que haurem d’ajudar a gestionar l’ús, i hem de fer un bon acompanyament que requerirà mentalització i temps. I per sobre de tot això, hem d’assumir que els nostres fills segueixen millor les coses que veuen que les coses que escolten, que la millor manera que aprenen és a través de l’exemple, i per tant el seu bon ús es basarà en el bon ús que en fem nosaltres.
I acabarem avui amb una frase del polític sud-africà Nelson Mandela, que diu que «l’educació és l’arma més poderosa per a canviar el món», probablement perquè l’educació canvia les persones que han de canviar el món.