Natalia Mena

La setmana començava amb una notícia que ens va deixar a tots glaçats i no precisament per les baixes temperatures, que solen ser habituals en aquest indret muntanyós. A mitjà tarda del dilluns rebia al meu mòbil un missatge inquietant, que em demanava que verifiques una informació «amb molta prudència, comprova si és veritat, hauria mort Toni Martí d’un infart». No m’ho podia creure feia tan sols quatre dies havia coincidit amb ell a un acte, en el que vam conversar animadament de el que és diví i del que és mundà amb la seva ment sempre posada en el seu estimat Principat. Com habitualment feia a l’acomiadar-nos amb un somriure afirmava «que sàpigues que et llegeixo». Per a mi que una persona de la seva categoria professional i personal dediqués part del seu temps a donar una ullada als meus escrits, em feia especial il·lusió, perquè tot i no compartir molts punts de vista, era un gran conversador i una figura a la qual m’agradava escoltar, perquè aprenia molt sobre el funcionament d’aquesta societat per la seva experiència, però sobretot per la seva dedicació, vocació de servei i amor aquest país. La seva aparença sòbria, seriosa i senzilla, contrastava amb la bèstia electoral així com el polític de pro que portava a dins, concorrent a cinc comicis generals i dos comunals els quals va guanyar tots, rubricant una trajectòria, electoralment parlant, impecable. El fet d’haver pogut comptar amb la confiança dels seus compatriotes era quelcom del que penso se sentia orgullós, segons les seves pròpies paraules «he tingut la sort i l’honor d’haver estat escollit set vegades pel poble andorrà». Ara aquesta mateixa nació, que en tantes ocasions havia dipositat les seves esperances en el seu lideratge, plora la pèrdua d’un dels seus ciutadans més cèlebres i li rendeix un sentit homenatge, agraint la implicació i els serveis prestats durant anys a la construcció d’una Andorra de la qual ell ha estat un protagonista cabdal, promovent reformes tan valentes com la de l’homologació fiscal així com la culminació del procés de transformació i transparència internacional. Actualment, descrivim i despatxem aquest assumpte amb dos termes molt pomposos i ens quedem tan amples, però en aquella època capitanejar una modificació d’aquest calat i portar-la a bon port, no era una tasca senzilla, pel que li va suposar més d’un disgust i enemistats. Va arribar a la gestió pública per impulsar canvis, per fer coses importants pel creixement i desenvolupament d’un microestat sense complexos en el que creia fermament i decididament, aquesta determinació el va acompanyar al llarg dels seus mandats així com un estil proper i realista a peu de carrer, que constatava que el seu no era l’ostentació de poder o l’obsessió per una cadira, sinó una autèntica passió per treballar pel «peís» com deia ell. En aquests dies he escoltat per llengües sempre malintencionades, que no han existit veus crítiques i que tothom s’ha mostrat particularment afectuós vers el seu traspàs a l’altre món, com si no hi hagués aspectes negatius a comentar, segurament com tots a la vida haurà tingut llums i ombres, tant encerts com desencerts, però és evident que malgrat tot l’ex cap de Govern comptava amb l’estimació i el respecte inclús dels seus rivals o adversaris polítics. Prova d’això han estat el llibre de condolences pel que ha passat moltíssima gent, membres de l’executiu així com representants d’altres institucions per dedicar-li emotius missatges de comiat o el multitudinari funeral d’estat per donar l’últim adeu a un Antoni Martí Petit que estava destinat a ser gran i a deixar la seva empremta en la història d’aquestes valls. Esgrimia una envejable habilitat per conciliar diferents sensibilitats així com una intuïció i capacitat negociadora, que juntament amb la seva entrega incondicional per aquest territori li conferien una personalitat, que serà recordada amb afecte per tots aquells que van tenir l’oportunitat de coincidir amb ell. Personalment, el vaig conèixer quan ja no estava en la primera línia de manera que podia expressar amb més llibertat i de forma més relaxada la seva visió vers els diferents reptes de futur, que el país ha d’encarar en un horitzó no molt llunyà. Per a mi va ser un privilegi poder compartir estones, xerrades, tertúlies i entrevistes amb ell, perquè tenia un profund coneixement de l’ADN de la població andorrana, pel que vaig aprendre força a través de les seves claus, les quals em van permetre entendre millor el temperament o tarannà del lloc en el qual visc i exerceixo la meva activitat professional. No soc andorrana, però amb la tonteria ja fa cinc anys que resideixo aquí i haig de confessar que m’ha commogut observar el colpidor sentiment, que s’ha manifestat aquestes jornades per la desaparició d’un dels habitants més il·lustres que ha tingut aquesta contrada. Estic convençuda que allà on siguis estaràs content de saber que els teus veïns han valorat tots els sacrificis i esforços que vas haver de fer, en la soledat d’un governant, per conduir aquesta terra a on és ara. Un camí que vas haver de recórrer no sense adversitats, però si amb la seguretat i la convicció d’aquells que creuen en allò que fan. Ara estimat Toni amb la teva transició a l’eternitat, deixes un buit que serà difícil de reemplaçar essencialment per la teva família, però també pels amics i per aquells que com jo tot i no mantenir una estreta amistat amb tu, vam poder gaudir de bons moments, que atresoraré en la meva memòria com un llegat inoblidable. Gràcies per la teva acollida, suport a la meva feina i la simpatia mútua que ens professàvem. No he pogut evitar dedicar-te aquesta tribuna per exterioritzar la meva pena i sumar-me al dolor d’una Andorra que et trobarà a faltar. Et deixo amb un poema de Dylan Thomas, que m’encanta per afrontar aquest viatge pel que tots haurem de passar. «No cavaré la meva tomba a la terra, encara que em diguin que la mort s’acosta i m’aterra. No m’amagaré de la mort, quan vagi a la meva tomba, aniré amb el cap alt i l’esperit fort». Una abraçada.