La sort de tenir germans
Segons el diccionari, un germà o una germana és la persona que respecte a una altra té el mateix pare i la mateixa mare, o només el mateix pare o la mateixa mare. Jo, per variar, amb aquesta definició no estic del tot d’acord, perquè un germà no ha de compartir pare i/o mare, de la mateixa manera que els pares no són els qui et porten al món sinó els que et fan de pares, i per tant caldria matisar molt en aquesta descripció.
De fet, els que tenim germans, sabem que un germà o germana és molt més que això. I és que tenir un germà és tenir un amic i un confident per a tota la vida. La persona que sempre està aquí per a donar-te la seva espatlla i eixugar-te les llàgrimes en els moments més difícils i la que t’aplaudeix i felicita pels teus assoliments i alegries. Encara més, un germà és molt més que un amic. És un company incondicional que sempre està al nostre costat, i encara que sorgeixin renyines, baralles o enveges, al final sempre roman aquest vincle indestructible que neix en el cor. Estan sempre aquí per a nosaltres. Són companys de jocs, baralles i confidències. Tenim amb ells una connexió i una relació úniques, que probablement no tenim amb ningú més. Són un llaç de sang (o no) i de cor (sempre) molt més poderós que totes les diferències que puguem arribar a tenir amb ells.
Al llarg de la nostra existència, la relació temporal amb els diferents membres familiars és variable. Els pares ens donen la vida i estan molt presents en les nostres etapes inicials, però malauradament, són els primers que ens abandonen. La parella la coneixem ja a la joventut, i això suposant que trobem la de tota la vida, ja que actualment el més probable és que quan tinguem certa edat, la canviem. Els fills, bo i que siguin dels membres més importants, encara venen més tard. I els únics que estan presents sempre són els germans, és a dir, són els membres de la família amb els que compartim més temps, fins i tot si afegim els amics a l’equació els germans guanyen, i per això són tan rellevants. Per això, en els nostres records sempre hi ha anècdotes amb els germans, del tipus «el punt culminant de la meva infantesa era fer que el meu germà rigués tan fort que la llet li sortís pel nas», o «recordo una tarda que el meu germà em va fotre amb una raqueta i vaig tenir la cara a quadres fins a l’endemà». I sovint les trobades familiars acaben amb historietes de quan érem petits.
Fa un temps, mirant un programa de televisió, el director del mateix va presentar al seu germà com «la persona que em va ensenyar a compartir». Ell ho va dir sense donar-hi importància, com qui no vol la cosa, però en realitat aquesta frase té una càrrega de profunditat crucial. Compartir és el primer aprenentatge de qui té germans, és una gran lliçó de desagafo, que ens ensenya a ser generosos amb tot, amb les joguines, amb l’habitació, amb la roba o fins i tot amb el raspall dents, si s’escau. A més, dels germans aprenem valors com la generositat, la solidaritat, la justícia, la cooperació i la col·laboració, de forma natural.
Un segon aprenentatge és la sana competència. En competir amb els germans s’aprèn a bregar amb l’enveja i la gelosia, i també es desenvolupen destreses per a aconseguir el respecte dels altres. I tot això s’aprèn d’una forma molt sana. Un altre aprenentatge és el treball en equip. Els germans, tot i que sovint es barallin (especialment quan són més petits), organitzen coalicions temporals per assolir un objectiu comú (com per exemple aconseguir alguna cosa dels pares) i duen a terme estratègies col·laboratives que requereixen la comunicació activa i la cooperació (i els que teniu fills i filles ja sabeu que imaginatius poden arribar a ser quan volem alguna cosa amb moltes ganes). D’altra banda, quan els germans s’alien entre si, aprenen a guardar secrets, a explicar-se coses, a generar llaços de confiança i complicitat. I no us podeu ni imaginar que útils seran amb el temps. Els germans sovint també són un exemple, especialment els grans, ja que els més petits aprenen per imitació, i sempre és més fàcil imitar a algú en edat propera que a un adult.
Tot i que els germans es barallen, de fet hi ha edats en què ho converteixen en un esport, tard o d’hora han de generar estratègies de conciliació i així aviat aprenen a resoldre els conflictes que es generen en la quotidianitat del dia a dia. Acaben posant-se d’acord per compartir l’ordinador, per la peli que volen veure o per qui es dutxa primer, i d’aquesta manera desenvolupen la capacitat de negociació que, d’una banda, els ensenya a cedir (qualsevol negociació ho requereix) i d’una altra els ensenya a ser més generosos, a posposar les necessitats de cadascú davant de l’altre i fins i tot, a ser més empàtics, posant-se en el lloc de l’altre per entendre el que necessita.
I és cert que dels germans cadascú en pot dir coses diferents, bones, no tan bones o fins i tot dolentes, en funció de com sigui la relació fraternal a mesura que ens fem grans. Hi ha qui sempre tindrà els seus còmplices en els seus germans, els interlocutors més vàlids, els companys de viatge, els amics més fiables. N’hi ha d’altres que acaben tenint una relació cordial, la que es manté per la pura inèrcia dels dinars familiars i n’hi ha uns quants que estan barallats amb els germans. I és que el cert és que hi ha poques persones que siguin tan capaces de treure’ns de polleguera com ho fan els germans. Perquè ells tenen la capacitat de tocar les tecles correctes per fer-nos saltar (són qui millor ens coneixen), posen a prova la nostra ira i la potència de la nostra mala llet i desperten els nostres instints més baixos, que es poden transformar en paraules cruels i en ocasions fins i tot en sabatilles llançades amb una punteria sorprenen. Els germans ens posen a prova d’ençà que tenim ús de raó, ens fan la guitza i ens porten al límit, i si hem après bé les lliçons ho perdonarem tot i comptarem amb ells per tota la vida, però hi ha ocasions que això no passa. Encara que al meu parer, hauríem d’intentar sempre fer un reset i perdonar, al cas contrari ens en penedirem perquè la «sang acaba tirant» molt.
I avui acabarem amb una cita anònima que diu quelcom semblant a «Vaig buscar la meva ànima, però no la vaig veure. Vaig buscar un déu, però em va evitar. Vaig buscar el meu germà i els vaig trobar tots tres.» I crec que no calen més paraules.