Joan Jiménez

En aquests espais, sempre que puc, m’enfoco bastant en temes polítics i relacionats amb aquest món, sobretot en l’àmbit internacional. I tot i que en aquesta ocasió vull parlar d’un home conegut per la seva trajectòria com a conseller general, cònsol major d’Escaldes-Engordany i cap de Govern, no em vull centrar tant en la faceta política avui. La defunció d’Antoni Martí i Petit ha colpit tota Andorra en gran mesura per l’edat prematura amb la qual ens ha deixat. En succeir aquesta més que desafortunada notícia, han aflorat múltiples visions i records de com era l’antic cap de Govern i que el feia tan especial en el tracte personal. Avui vull compartir una ocasió en la qual vaig coincidir amb ell, les sensacions que em va deixar i el perquè és tan injust que un home com el que em vaig trobar se n’hagi hagut d’anar en aquestes circumstàncies.

En primer lloc, vull recalcar que jo no conec, ni de bon tros, Toni Martí. És a dir, escric aquest article des de la perspectiva d’un ciutadà normal que va coincidir amb ell en poques ocasions i que, en la darrera, em va transmetre unes sensacions que m’han fet despertar certes emocions en conèixer la notícia.

Dit això, m’explico. Abans de les eleccions generals i durant els meus primers mesos treballant a EL PERIÒDIC, vaig sortir a fora de la redacció a fer una cigarreta. Mentre jo fumava, pensant en qui sap què, vaig veure arribar Antoni Martí, que venia a fer una entrevista per a aquest mitjà. Jo em vaig quedar parat, ja que no és la clàssica persona amb qui penses que et trobaràs cada dia, a més que tenia davant el qui havia estat el cap de Govern fins no fa gaire. Jo em vaig ficar tens davant d’ell pel respecte que em provocava la circumstància. Però ell, tan tranquil, em va saludar content com un gínjol i em va donar conversa mentre s’acomodava a la barana disposat a xerrar tranquil·lament amb mi.

Vam estar parlant de tot i de res, d’Andorra, de mi en aquells primers mesos com a periodista... trivialitats. Però la cosa és com el vaig veure. Vaig veure un home amb una tranquil·litat absoluta, una alegria que desbordava pels quatre costats i amb una energia que es contagiava. Veia un home amb una energia pletòrica i amb una especial il·lusió per absolutament tot. Aquests trets característics prenien més èmfasi sabent el background de la persona que els transmetia i que estava a punt de fer una entrevista de les tantes que hauria fet al llarg de la seva vida.

Recordo que, quan ens vam acomiadar, la tensió que tenia quan el vaig veure arribar havia desaparegut totalment. I no només això, sinó que em va envair com una certa sensació de motivació, com si estigués més engrescat. Un fet curiós, ja que, com he dit, la conversa no va ser transcendental, precisament. Però va ser una energia que vaig apreciar d’un home que semblava que es mengés la vida amb un entusiasme que, lamentablement, costa de veure avui en dia.

En coneixer la seva defunció, tot i que al principi em va agafar en xoc (i amb molta feina per canviar EL PERIÒDIC de l’endemà), però després he de reconèixer que em va doldre bastant. No és just que una persona, amb aquelles ganes de viure que vaig veure fa uns mesos, hagués marxat de cop i volta. I reconec que em va envair una ràbia i una llàstima considerable per aquest fet.

Com ja he dit, no era ni molt menys proper a Antoni Martí ni he de ser jo qui expliqui el perquè la seva pèrdua humana pot ser tan significativa. Però volia compartir un fet que em va inspirar en gran mesura. Crec que la pèrdua d’una persona que transmet aquesta motivació i ganes de viure als altres, i que és capaç d’engrescar tant una persona amb el temps que dura una cigarreta, és una pèrdua considerable per a la nostra societat en l’àmbit humà. A més, crec que no va ser cosa d’un dia, ja que he vist molta gent reafirmant la seva passió i la seva actitud engrescadora, confirmant-me que se n’ha anat d’aquest món una persona capaç de, en tan sols una curta conversa, transmetre ganes de viure com a poca gent li he vist.

Envio tot el meu suport i força a familiars i amics de la persona, em sap molt greu el que ha succeït. Espero no haver ofés ningú en explicar aquesta anècdota a causa de la meva falta de contacte amb Antoni Martí, només he volgut rendir homenatge a una persona que, amb molt poc, em va inspirar molt.