Un dia entre tants: La pena se’ns instal·la a la mirada i al gest
Un dia entre tants, un dia que s’ha llevat com qualsevol altre, però que acaba de la manera més inesperada, havent-ho trasbalsat tot. Posem aquest dilluns, 6 de novembre. Era el dia de tornada a l’escola després de les vacances de Tots Sants, aquestes magnífiques vacances de tardor que (als afortunats que podem gaudir-ne) ens van tan bé perquè com que no obliguen ni a anar a la platja com les de l’estiu ni a esquiar com les de Nadal, les pots prendre amb aquella calma de fer el que et doni la santíssima gana, sigui anar-te’n a visitar uns amics que viuen lluny o bé quedar-te a jeure al sofà de casa amb aquella alegria. Jo aquest any les he passat de la millor manera imaginable, que és anant a visitar els meus fills, estudiants, estratègicament repartits per dues de les més boniques ciutats europees, a saber: Múnic i Barcelona.
Tornada dilluns a la feina, amb aquella enyorança bèstia d’haver-ho passat tan bé, d’haver compartit uns dies de felicitat amb les persones que més t’estimes al món, fent allò que més t’agrada, anar al cine, al teatre, a veure museus, a bons restaurants, sentint aquella enyorança anticipada que ens explicava el Mario Benedetti quan deia que «es bueno ser consciente de que hoy, de que ahora, estamos fabricando nostalgias que descongelaran algun futuro». Amb la peneta nuada al coll i en autocar de matinada des de Barcelona directa cap a la feina per retrobar els alumnes i les companyes i explicar-nos batalletes postvacacionals. Que si jo m’he menjat 35 quilos de panellets que ha fet la meva mare, que si jo he anat a Madrid a veure Pretty Woman, que si jo he estat amb les nenes en un campionat de natació sincronitzada a Berga, que fixa’t tu, és una ciutat ben maca, no ho hauria dit mai. La vida, en fi.
Com que és 6 de novembre, és l’aniversari de la millor amiga de la meva filla, la Solenn, que felicito des que va complir els 4 anys i avui que en fa 15 és una noia preciosa i divertidíssima que es fa estimar com poques. I t’entendreixes, i penses que mira que n’és de bonic estimar les amigues de les filles, i les mares de les amigues -dissabte, just abans d’anar a veure el documental sobre la Companyia Elèctrica Dharma, vas dinar amb el teu fill, una de les teves millors amigues i la seva mare, que resulta que són la tieta i la cosina dels germans Fortuny de la Dharma-. Et reconfortes pensant que diguin el que diguin la vida és meravellosa, perquè aquestes xarxes d’amistat entre generacions et fan sentir com si estiguessis abrigadeta per una manta de llana. I ja no falta gaire per sortir de la feina i anar amb les companyes a l’acte de presentació de Cultura Activa, una iniciativa de la Maria Cucurull, l’Eva Culleré i companyia per lluitar a favor de la cultura i la llengua catalana. I tu ets una persona poc sensible que no t’entendreixes gaire per la defensa de les papallones, els micos ni els dofins, però la teva llengua te l’estimes amb un desesperat dolor, així que estàs contenta d’anar-hi perquè trobes que és una bona idea i s’hi ha de ser.
I de cop, el gerro d’aigua freda. La vida entestant-se a ensenyar les dents altre cop, la seva pitjor cara. Truquen a la feina per avisar que
l’acte de presentació s’ha anul·lat perquè acaba de morir el Toni Martí. Com que el Toni Martí? No pot ser. Quedem totes sorpreses, moixes, ensopides, esglaiades. La pena se’ns instal·la a la mirada i al gest. És paradoxal que malgrat que el fet que tard o d’hora tothom ha de morir sigui una de les poquíssimes certeses que tenim els humans, la presència sobtada de la mort ens provoqui tanta incredulitat. Quan ens toca de prop, el dia que era lluminós o alegre o simplement tediós, es converteix en un dia tràgic que no oblidarem mai. La mort de les persones anònimes provoca la consternació i l’abaltiment dels seus éssers estimats. La mort d’una persona pública, estimada, respectada i coneguda per tothom provoca això que ens està passant justament aquests dies, un dol nacional, una pena compartida, una ombra de tristesa i desconcert que ens envolta a tots.
Recordo bé la primera vegada que vaig sentir el nom del nostre excap de Govern. Devia córrer la primera dècada dels anys 2000, jo aquells anys vivia a Barcelona i no pujava gairebé mai a Andorra, però el meu pare hi treballava de conductor de clípol. Un dia, tot xerrant, em va dir: «Ui, si veiessis quines avingudes i quins parcs ha fet per allà a Escaldes el Toni Martí!». No m’he entretingut a mirar cap hemeroteca per veure si quadren les dates i efectivament va ser ell qui va fer les avingudes i els parcs, però per al meu pare sí que ho era o sigui que a mi ja m’està bé. No sé per què recordo tant aquesta frase, segurament pel to d’admiració sincera amb què va ser pronunciada.
L’abril del 2011, pocs dies després que el Toni Martí fos nomenat cap de Govern, vaig començar a treballar a Andorra, i per això, durant tots aquests anys, tot i viure jo a l’Alt Urgell, ell va ser el «meu» cap de Govern. L’any 2015, vaig rebre un dels premis de la Nit Literària Andorrana i en una de les fotos de grup vaig anar a parar al seu costat i em va semblar un home alt i elegant, amb una mitja rialla contagiosa, extremadament amable. Els qui han tingut la sort de conèixer-lo i compartir trossos de vida amb ell ens en podran parlar més i millor. Jo només he volgut espigolar uns records insignificants per mostrar el meu respecte, l’admiració i la pena per la pèrdua d’un home de qui sempre he pensat que no només era un bon polític sinó també una bona persona. Al cel sigui.