Gràcies Toni! Et trobaré a faltar
Acabo de saber que te n’has anat, que has patit un atac de cor fulminant. Estic amb xoc i amb llàgrimes als ulls. No m’ho puc creure. Durant uns minuts només he pogut dir-me «no pot ser», «no pot ser». Però és.
Només se m’acut que una manera de poder digerir la notícia: escrivint-te aquesta tribuna. Una tribuna que és una carta, un tribut a tu.
Tinc l’ordinador davant, estava preparant una sessió. Així que agafo un Word en blanc i començo a escriure.
Mentre ho faig ràpidament el meu cap comença a pensar en els vuit anys de legislatura que vam compartir, del 2011 al 2019. Un seguit d’imatges que m’emocionen i que tot i que em posen més trista també em donen la calma i la força per poder continuar.
Recordo el moment en què em vau venir a buscar, el moment en què tu em vas trucar, el moment en el qual vaig prendre la decisió de treballar per al meu país, una decisió professional que realment anava més enllà d’una professió, ja que era una oportunitat per posar el meu granet de sorra al futur d’Andorra.
Sempre vaig ser conscient que no seria fàcil, però també és veritat que mai vaig ser conscient que tot el que faríem tindria un impacte tan gran.
Va ser una etapa de la meva vida que mai m’hauria imaginat, que m’ha ensenyat i que m’ha permès ser qui soc avui. I de crear el meu projecte personal.
Van ser uns anys intensos, però bonics en els quals vaig créixer tant en l’àmbit personal com professional i molt gràcies a tu; per creure en mi, per confiar en mi, per donar-me ales per volar.
Vas ser un bon Cap de Govern, sempre t’ho vaig expressar. Eres un animal polític, un amant d’Andorra. Una persona propera, sempre disposada a rebre i a escoltar a la gent del carrer.
També eres exigent i de vegades amb caràcter difícil, tossut, però sabies escoltar i sempre trobar les paraules adients. Sabies fer-nos arribar el teu missatge, el que volies. Eres contundent i creies en la causa. La teva feina era la teva vida.
Podies agradar més o menys, però Andorra anava sempre per davant.
Durant les 2 legislatures vam viure grans reptes, moments de gran tensió i de canvis. Però tu sempre al peu del canó.
Miro el whatsapp i veig que encara guardo els missatges des del 2018 i puc reviure quan vam sortir de la llista de paradisos fiscals. Que fort! Encara tinc el missatge. I segueixo mirant els altres missatges que tinc i m’adono que sempre m’estaves agraint la feina feta, preocupant-te pel que faria després, si em quedaria o no en una nova legislatura.
Més endavant, tot i ja no estar a Govern sempre hi havia un missatge teu, com els cafès que fèiem a Govern on em demanaves: Com estàs?
Com et va tot? Desitjant-me unes bones festes. Preguntant-me com anava el meu projecte, el meu somni. També em preguntaves si no trobava a faltar les meves antigues responsabilitats. Suposo que tu sí. Com deia eres un animal polític i encara que t’haguessis reconvertit i no estiguessis dins, la política la continuaves vivint.
Recordo el meu darrer dia a Govern, va ser un primer dol en deixar endarrere vuit anys. Et vaig escriure un missatge que deia:
«Toni moltes gràcies per confiar en mi i haver-me donat l’oportunitat preciosa d’haver treballat per al meu país. Gràcies per la teva empatia i per saber escoltar-me. Has estat un gran Cap de Govern.»
També recordo com el setembre del 2018 em vas portar a NY a les Nacions Unides, a la reunió anual dels Caps d’Estat. Sabies que m’agradava l’estratègia, la geopolítica, escoltar, analitzar, reflexionar tot el que es deia. Treure les meves pròpies conclusions. Va ser un premi, un reconeixement teu a la meva feina feta. Moltes gràcies. Va ser una experiència que mai oblidaré. Poder veure-ho en directe. Viure aquesta experiència única. Anar a la cerimònia organitzada pel president dels EEUU per a tots els Caps d’Estat. Veure’ls a tots en una sala.
Va ser increïble. Mai tindré suficients paraules d’agraïment.
És el que tenies. Eres agraït.
A més de Cap eres el meu amic.
Els amics són éssers especials que estan a la nostra vida i ens ajuden a viure més feliços.
Els amics estan al costat nostre per acompanyar-nos i per recolzar-nos en decisions que prenem a la vida.
Quan un amic ens deixa i se’n va per sempre, superar aquesta pèrdua és molt difícil.
Quan un amic se’n va, deixa un buit en nosaltres que és molt difícil d’omplir i comencem a estranyar-lo cada cop més.
Sé que cadascú de nosaltres, només som breus passatgers en aquest món capritxós, meravellós i, a instants, terriblement cruel. Tot el que donàvem per fet pot caure a baix com un castell de cartes d’un dia per l’altre. Sense més.
Com qualsevol ésser humà i per llei natural, el tema de la mort no és fàcil d’assimilar, entendre, comprendre i sobretot acceptar.
Em quedaré amb les paraules del Harold Ivan Smith, al seu llibre «Duel per la mort d’un amic» en què diu que una de les claus per assumir a poc a poc la pèrdua d’un ésser estimat, és el moviment. Lluny de quedar-nos quiets, paralitzats per l’impacte d’aquesta ferida, és imprescindible ser capaços de plorar, desfogar, recordar, reprendre hàbits i integrar tots aquests bons records mentre ens permetem seguir endavant.
Gens fàcil, però per alleugerir el camí recordaré el que em vas dir aquest any, en un dels teus últims missatges: Cuida’t.
Així que em cuidaré, vivint el present al màxim, gaudint de cada minut i segon que tinc (encara més, ja que ja és la meva filosofia), perquè tenim un bitllet de viatge.
Cal gaudir del millor regal que tenim que és la vida i no desaprofitar-la en assumptes banals que sempre tenen solució.
Gràcies, Toni! Bon viatge «monami».