Deu anys d’homologació internacional del sistema fiscal andorrà
Les primeres nevades al cims de les muntanyes, l’aparició als carrers del país de les parades de castanyers, la fira d’Andorra la Vella i, encara que a alguns ens pesi, l’omnipresència de certa nadala de Mariah Carey són l’anunci de la proximitat de l’hivern i, només 10 dies després, del nou any.
A l’any 2024 commemorarem dues fites molt rellevants en matèria fiscal. Per una banda, celebrarem el 15è aniversari de la signatura de la Declaració de París del 10 de març de 2009, en què el Principat d’Andorra es va comprometre a «l’adaptació progressiva de la seva legislació als estàndards internacionals més exigents», particularment pel que es referia a intercanvi d’informació en matèria fiscal, però també en l’àmbit financer, comptable i de societats. Per altra banda, tindrà lloc el 10è aniversari de l’homologació completa del sistema fiscal del Principat amb els estàndards internacionals, assoliment ratificat pel primer conveni per evitar la doble imposició d’Andorra, signat amb la República Francesa.
Aquest procés d’homologació, que tot i que ara sembla fàcil va comportar dificultats extraordinàries, és una mostra més de la capacitat del Principat d’Andorra d’adaptar-se als canvis i superar -satisfactòriament- els reptes a què s’enfronta.
La Declaració de París de 2009 va ser la resposta a l’ultimàtum del G20 i, en particular, del copríncep Sarkozy, per abraçar els estàndards internacionals en matèria de transparència fiscal. La frase de la resolució final de la reunió de Londres del G20 del 2 d’abril del 2009encara ressona all caps de molts: «L’era del secret bancari queda darrere nostre».
La transcripció de la compareixença davant del Consell General del M.I. Sr. cap de Govern, el Sr. Bartumeu, del dia 30 de juliol del 2009 (Diari Oficial del Consell General núm. 7/2009) ens dona una idea de la gravetat de la crisi institucional en què es trobava Andorra. Així, ja en octubre de 2008, el representant personal del copríncep francès va traslladar a la delegació de la Comissió Legislativa de Política Exterior del Consell General que es va desplaçar a París que «Nicolas Sarkozy no podria seguir sent cap d’Estat d’Andorra si no ens movíem en la bona direcció».Posteriorment, al juny de 2024, el missatge de l’Elisi i de l’OCDE van ser clars: Andorra havia d’arribar a la reunió del G20 a Pittsburg (Estats Units) convocada pel dia 24 de setembre amb els deures fets, el que implicava, segons el M.I. cap de Govern, «havent modificat la nostra legislació interna de manera que el Govern hagi pogut preparar i signar acords d’intercanvi d’informació tributària amb França i, a ser possible amb Espanya».
Convindrem, doncs, que no és casualitat que la Llei 3/2009, del 7 de setembre, d’intercanvi d’informació en matèria fiscal amb sol·licitud prèvia, entrés en vigor el 8 de setembre del 2009, que l’acord d’intercanvi d’informació amb França es signés el 22 de setembre, o que els acords amb Àustria, Liechtenstein, Mònaco o San Marino es formalitzessin entre el 17 i el 21 de setembre del mateix any.
Aquests fets van ser el tret de sortida d’una intensa agenda legislativa que, en només cinc anys, va configurar un sistema fiscal assimilable al dels països de l’entorn i donant compliment amb els estàndards internacionals. L’any 2010, va veure la llum l’aprovació de la llei de l’impost sobre la renda dels no-residents fiscals i de la llei de l’impost sobre societats; al 2012 -a més de la crucial llei d’inversió estrangera- es va aprovar la llei de l’impost general indirecte, i el 2014 va suposar la culminació del procés amb l’aprovació de la llei de l’impost sobre la renda de les persones físiques i de la llei de bases de l’ordenament tributari.
La validació internacional d’aquest procés de convergència va venir de la mà dels dos estats veïns, que van signar sengles convenis per a evitar la doble imposició: França (que el va signar 2013 i ratificar en 2014), i Espanya (amb signatura i ratificació en 2015). Posteriorment, van venir algunes reformes necessàries, com per exemple la supressió d’alguns règims fiscals preferencials de l’impost sobre societats o l’aprovació de la llei del règim fiscal de les operacions de reorganització empresarial, necessària per garantir que la fiscalitat no sigui un obstacle a la continuïtat d’una empresa en cas de reestructuració.
Els principis rectors d’aquesta reforma van ser la clau del seu èxit: per una part, es buscava la simplicitat i la claredat en la configuració dels impostos i la reducció al màxim de les càrregues dels obligats tributaris; per l’altra, es configurava un sistema altament competitiu establint un tipus impositiu general del 10% per totes les figures de la imposició directa, el que situava Andorra en una posició de level playing field o d’igualtat de condicions amb la resta d’estats, però amb una càrrega fiscal inferior possible gràcies a la major càrrega de la fiscalitat indirecta en el sistema.
L’homologació internacional del sistema fiscal andorrà de la que celebrarem el seu 10è aniversari l’any vinent és un èxit del país i -també s’ha de dir- de les persones que la van fer possible. El leitmotiv d’aquest procés va ser assolir la competitivitat (fiscal) del país i, com resava l’exposició de motius de la llei de l’impost sobre la renda de les persones físiques, «garantir l’establiment d’un marc fiscal atractiu per fomentar la inversió estrangera i la internacionalització de l’empresa nacional».El legislador andorrà farà molt bé en recordar aquests dos principis, simplicitat i competitivitat, perquè no aplicar-los situaria al país en una situació de desavantatge competitiu, les conseqüències de la qual no podem mesurar, però que és evident que no seran positives per ningú.
Felicitats, Andorra