Marian Fernández Enginyera de camins i cap d'obra

L’altre dia va ser la festa de Tots Sants i la vigília a la nit es van celebrar en diferents indrets del món, festes d’orígens ben diferents. De fet, es tracta d’una de les festes més esperades de la tardor, la Castanyada per nosaltres, el dia dels Morts a Mèxic o la nit de Halloween a escala internacional, totes tenen el mateix denominador comú, que no és altre que celebrar i recordar els difunts.

La tradició de menjar castanyes i panellets en la vigília de Tots Sants està bastant arrelada al país, ja que es tracta d’una festivitat pròpia dels països de parla catalana. Això no obstant, la nit de Halloween és una festa que s’ha anat consolidant a casa nostra i arreu del món. I és que buidar una carabassa per convertir-la en llanterna, decorar la casa amb objectes terrorífics com ara teranyines, aranyes i esquelets, disfressar-se de monstres, zombis o esperits i reclamar caramels, són tradicions molt temptadores i que tenen molt d’èxit, especialment amb la canalla.

Hi ha qui es mostra molt advers a què noves tradicions culturals envaeixin el nostre temps d’oci, especialment si venen dels americans, però probablement aquesta gent no tindrà present que en realitat, la nit de Halloween és una festa d’origen celta. Fa molts segles a Bretanya, Escòcia i Irlanda, el dia 31 d’octubre se celebrava la festivitat de Samhain, que coincidia amb el darrer dia de l’any segons els antics calendaris celtes. Samhain era el déu dels morts, encara que literalment aquesta paraula gaèlica vol dir final de l’estiu. Segons el folklore i la mitologia celta irlandesa i gallega, aquesta festa marcava l’inici de la meitat «fosca» de l’any (i és que pels celtes l’any es dividia en dos temps, el temps fosc i el temps clar). Dit d’una altra forma, aquesta festa servia per marcar els mesos d’hivern, i es considerava un moment en el qual es trencava la barrera entre el món humà i el sobrenatural, permetent així als esperits acostar-se a les cases, era, d’acord la mitologia de l’època, l’obertura del «vel» que separava el nostre món de «l’altre» món. I ja en aquella època, s’encenien grans fogueres per foragitar els esperits malignes, i la gent es vestia com a bruixes o dimonis per tal que cap ànima invasora volgués habitar el seu cos. Amb el temps, aquesta celebració va anar evolucionant cap al que ara coneixem com a nit de Halloween.

Tampoc es tracta de l’única festa estrangera que hem adoptat. Una de les tradicions més antigues que hem importat, i que ja sentim gairebé com a nostra, és la de celebrar el Pare Noel la nit del 24 de desembre, en plena nit de Nadal. Ja que encara que la tradició de repartir regals als nens és una cosa gairebé present a totes les cultures, l’aspecte grassonet i bonàs del Pare Noel va guanyant terreny als nostres Reis Mags, probablement ajudat perquè se celebra abans i li dona més temps als nens per jugar abans de retornar a l’escola. A més, a Nadal hem adoptat altres tradicions, com la de col·locar l’avet que té el seu origen a Alemanya o la de menjar panettones, pròpia d’Itàlia. De l’Índia hem acollit l’anomenada festa Holi, que té el seu origen en la celebració de l’arribada de la primavera, posant fi a l’hivern, que fa que tothom acudeixi a la cerimònia vestits amb robes blanques per acabar tenyides de colors gràcies a totes les cendres acolorides que es llencen a l’aire.

És evident que les tradicions són una part vital de com interactuen amb el món que ens envolta. Ens proporcionen un sentit d’identitat i pertinença, que ajuda a donar forma a la nostra cultura i a les nostres vides. I, per tant, valorar les tradicions és una part important per desenvolupar un fort sentit d’identitat i comprendre les cultures que ens modelen. A més a més, les tradicions brinden un sentit de propòsit i poden ajudar-nos i guiar-nos en la presa de decisions sobre el nostre futur, ja que poden proporcionar-nos un marc adequat per prendre decisions tal que reflecteixi els nostres valors, creences i costums.

Però el nostre món està ple de diversitat i diferències culturals. I si bé pot ser fàcil sentir-se aclaparat per l’àmplia gamma de cultures i de costums, és rellevant, recordar que cada cultura té el seu propi conjunt de tradicions i cal respectar-les. Valorar la resta de tradicions és essencial per preservar el patrimoni cultural i fomentar l’entesa entre les diferents societats. D’altra banda, moltes de les tradicions que anem adoptant són una excusa perfecta per passar bons moments. I coses tan simples, com menjar plats típics d’altres zones del món, noves adquisicions en el vocabulari o celebrar els dies festius d’altres llocs, ens ajuden a ser multiculturals i entendre el que realment és valuós i crucial a la nostra vida personal. L’aprenentatge de les cultures i la tradició enriqueix el coneixement i ens ajuda a desenvolupar molts avantatges al llarg de la vida, especialment a comprendre i empatitzar millor amb les persones que ens envolta. I això no té preu.

La veritat és que jo soc de les que valora les tradicions, perquè transmeten valors compartits, històries i objectius adquirits durant anys. És la manera que els infants visquin la seva cultura, la conservin, i coneguin la història passada. Però les tradicions també són dinàmiques, estan vives i es poden canviar, i enriquir, especialment quan les circumstàncies són diferents. Als darrers anys hem viscut situacions molt diferents i particularment estranyes (no oblidem que no fa pas massa vàrem viure una pandèmia que ens va tancar a casa durant uns quants dies), que m’han fet modificar creences profundament arrelades al meu caparró, i si tot pot canviar, per què no les tradicions? Per aquesta raó, el 31 d’octubre prioritzem la il·lusió de les peques per disfressar-se i maquillar-se, especialment de coses terrorífiques», mengem panellets i castanyes i passem una bona i «usualment rara» nit de Castaween.

I avui no acabarem amb una frase, sinó en analogia a aquesta barreja de dues cultures de la que hem parlat, ho farem amb dues. La primera del pintor, escriptor i polític gallec, Castelao, que diu que «la veritable tradició no emana del passat, ni està en el present, ni en l’avenir; no és servent del temps. La tradició no és la història. La tradició és l’eternitat», i que pretén fer-nos entendre que conservar les tradicions ens fa eterns. I la segona del periodista i escriptor mexicà Carlos Fuentes que diu «per a crear has de ser conscient de les tradicions, però per a mantenir les tradicions has de crear una cosa nova». I que millor que crear noves tradicions!