Natalia Mena

En una societat que té més comoditats, més drets i més llibertats que mai, sobta observar el sentiment de frustració, desil·lusió, decepció i, fins i tot, depressió que existeix en part de la població, especialment els joves. Aquest fenomen es deu a les elevades expectatives impossibles de satisfer, segons expliquen els experts a persones que com en el meu cas, tenim la responsabilitat de dirigir equips i intentem esbrinar, perquè planeja com un fantasma, aquest estat de patiment entre els nostres col·laboradors. I és que com va dir Margaret Mitchell, periodista i escriptora estatunidenca, «la vida no està obligada a donar-nos el que esperem» i avui en dia s’anhela molt, m’atreviria a afirmar que massa. És a dir, existeix un corrent de pensament del tenir i no del ser, que només serveix per provocar ansietat i desànim. Sovint els directius de les empreses ens preguntem quins són aquests esquemes mentals, que hem de començar a desmuntar per crear un ambient favorable i de benestar, amb l’objectiu d’assolir un entorn laboral constructiu.

Aquestes falses creences són les següents: 
1) La vida ha de ser justa, a on està escrit això? Que a tots ens agradaria que fos així és evident, que ho és, no. Per tant, s’ha d’acceptar que es produiran situacions d’injustícia, en les quals nosaltres no podem tenir cap mena d’incidència. 

2) Haig d’acontentar i encantar a tothom. Segurament la gran majoria busquem reconeixement i estimació per part dels altres, però hem d’entendre que despertar aquest afecte en línies generals és complicat. Per tant, s’ha d’assimilar la desaprovació dels altres, sense que això suposi un dalt a baix per la nostra autoestima.

3) La gent que apreciem ha d’actuar sempre tal com nosaltres desitgem. Aquest és un enorme detonant de desenganys, hem de procurar encaixar el desacord i no donar-li més importància de la que té, per tal de no erosionar o desgastar les nostres relacions. 

4) Haig d’aconseguir qualsevol cosa que em proposi, ser ambiciós està bé, però les metes han de ser realistes, assumint que no passa res si en algun moment no arribem a obtenir els resultats als quals aspirem, el primordial és saber que si tenim voluntat ho podem continuar intentant.

5) El clam a la comprensió permanent per part dels altres és una altra concepció errònia, ja que ningú té cap obligació d’entendre les nostres circumstàncies. Per tant, no es pot donar per descomptada la seva mostra d’empatia, la poden tenir o no i aquest fet no ens ha d’entristir.

6) Tinc el deure de fer-ho tot bé. És una imposició que ens fem habitualment, però el cert és que és impossible, som humans, ens equivoquem i ho hem d’assumir, la perfecció és un ideal molt lícit, però s’ha de tocar de peus a terra. Hem de procurar fer les coses el millor possible i treballar per l’excel·lència, però sense que aquesta premissa es converteixi en una obsessió. 

7) Si m’esforço prou, el que somio succeirà. Doncs no, em sap greu desencisar-vos, he coincidit amb moltes persones que malgrat el seu sacrifici, afany i dedicació no han acabat de culminar les seves pretensions, el que hem d’interioritzar és que no per això deixen de ser valuoses.

8) Quan adquireixi el que vull seré feliç, un altre dogma rotundament fals. S’ha d’aprendre a gaudir des d’ara mateix, independentment de què no posseeixis completament allò que afanes, en cas contrari estarem contínuament corrents darrere una quimera.

9) Els individus poden canviar si els hi demano. Tampoc és encertat pensar que exercim aquesta influència en els altres, no cal que transformem a qui sigui i més si aquest no ens ho demana o manifesta que té ganes de modificar la seva conducta. 

Segurament hi ha moltes més conviccions, que formen part d’aquest imaginari col·lectiu i que en els darrers anys estan fomentant una cultura d’altes expectatives difícils de complaure, alimentada pel bombardeig constant dels mitjans de comunicació i xarxes socials, els quals exposen les vivències de manera irreal, immediata i superficial, fent-nos frisar per experiències resumides en un TikTok de 30 segons amb; un pla picat, cossos esculturals, paisatges exòtics, transicions i música de fons. 

Per tant, per tal de manejar les esperances idealitzades, hem de centrar-nos en el que només nosaltres podem controlar. No devem recórrer al pensament màgic o al que actualment es coneix com a llei de l’atracció, sinó que hem d’ajustar la nostra visió i traçar plans viables, sabent que disposem dels recursos adequats per dur-los a terme. I, així i tot, de vegades la cosa per la qual lluites no sempre succeeix, però la probabilitat de tenir èxit serà major que si depens de la sort o de tercers. De manera que si ens cenyim al que veritablement importa, som pragmàtics i prudents alhora que cultivem una actitud positiva així com esperançadora i amb cautela, ens anirà bé a la vegada que ens afligirem o amoïnarem menys. La recomanació dels que tracten amb aquest tipus de malestar generalitzat, és que reduïm una mica les expectatives i ens deixem sorprendre per la vida, que pot portar-nos coses meravelloses, les quals ens perdem ofegats en el nostre mar de fantasies.

Aquest exercici de rebaixar els nostres anhels i acotar-los al que de veritat importa, requereix prendre consciència d’on situem la nostra mirada, és genial enfocar-la sempre en els estels, en el més alt, no obstant la vida ocorre davant dels nostres nassos, just de cara. No es tracta de conformar-se, sinó de reprogramar-nos mentalment perquè el nostre ego no ens jugui males passades.