‘Influencers’ i altres formes de passar l’estona
Com ja he indicat en alguna que una altra ocasió, jo sempre m’he postulat a favor de les xarxes socials. Considero que són una molt bona forma de comunicar-se fàcilment i ràpidament amb persones conegudes o persones d’altres llocs, i a més ens ajuden a conèixer gent. Tanmateix, són bones per difondre informacions, publicitat i pensaments que poden conscienciar als altres i compartir així aquestes idees. I fins i tot, als més joves els ajuda molt per trobar oportunitats en l’àmbit laboral.
No obstant això, no tot el que comporten és positiu, ja que cal saber-ne fer un bon ús, ús responsable, i aprendre-les a utilitzar-les de manera que ens beneficiïn, per poder gaudir-les al màxim sense cap preocupació i perill.
A parer meu, però, el principal dany (‘col·lateral’) de les xarxes n’és un altre, i es tracta dels grans líders del sector: els anomenats influencers (en català influenciadors, però recordem que les xarxes estan plenes d’anglicismes). Aquests ‘personatges’ han arribat per desplaçar fins i tot a les figures mediàtiques tradicionals, ocupant les portades de les revistes, dominant les llistes dels llibres més venuts i, fins i tot, venent grans èxits musicals. La seva missió és divertir, ensenyar, comentar, criticar i orientar a les noves generacions (a les més velles una de dos, o ens costa això de viure enganxats a la xarxa o ja no som tan influenciables com el jovent).
La realitat és que els influencers formen part d’un fenomen que resulta desconcertant, ja que en relativament pocs anys, han trencat el domini dels comunicadors i dels medis habituals (com la teòricament invencible televisió) i han passat a formar part de la cultura popular. I no ens oblidem que s’han convertit en un negoci molt rendible i que també són formadors d’opinió pública. Tot plegat, un gran èxit.
El principal inconvenient de tota aquesta pel·lícula radica en el fet que en un percentatge relativament alt, els influencers no tenen cap mena de formació, són joves que han passat a guanyar molts diners d’una forma relativament fàcil, i això ha provocat que en molts casos es tracti de persones amb un alt ego i una gran dosi de prepotència (i que consti, que no generalitzo, també podem trobar professionals com la copa d’un pi dins d’aquest grup, que han ajudat molt a molta gent en determinades circumstàncies).
L’altre dia vaig tenir un incident amb el cotxe d’un home sortint d’un aparcament. No ens posàvem d’acord de qui tenia la raó en com havia passat, i de cop l’individu en qüestió em va llançar un amenaçador «perquè jo tinc 50.000 seguidors a Instagram». No sé en quin moment aquest fet el va fer pensar que el seu raonament era més vàlid que el meu perquè ell es considera un influencer. Per un instant em va recordar a una altra situació en què s’havia produït un accident i dues persones debatien que fer amb el ferit, en un moment donat un va indicar que era metge i, per tant, el seu raonament era, evidentment, més vàlid. Però entre el «jo soc metge» i el «jo tinc 50.000 seguidors», hi ha uns quants anys de preparació que li atorguen al primer la raó en què fer amb el ferit, mentre que al segon els seus seguidors només li serveixen per donar-li un nivell elevat d’insoportabilitat.
Tampoc hem d’oblidar que en algunes ocasions aquests influencers han recorregut a notícies falses o situacions molt criticables per tal de guanyar audiències en les seves publicacions, traspassant per mi el límit no només raonable sinó tolerable. I en els casos més radicals la seva falta d’ètica i d’educació, juntament amb el seu afany de protagonisme, es conjuguen per a servir a interessos polítics, transformant-los en una arma de doble tall que pot resultar perillosa.
En definitiva, dintre del grup de les persones amb influència a les xarxes socials, trobem sovint nens malcriats, que han accedit a diners fàcils que a l’hora els ha permès comprar-se grans i luxosos cotxes, per viure una vida gens d’acord amb la seva preparació. El resultat no cal que us l’expliqui.
Soc conscient que és inevitable que el jovent (especialment els adolescents) els hagin convertit en els seus ídols, probablement per la fàcil accessibilitat i per la possibilitat, cada vegada més remota, de poder-se convertir en un d’ells (perquè recordem que no cal venir de bona família ni tenir una bona preparació). El que em costa és entendre com des d’entitats socials de més pes se’ls pugui consentir tant. I per a mostra un botó, el Govern d’Andorra va comunicar que per residir al país haurien de saber català (no dominar-lo, parlem de nocions bàsiques), i finalment, després dels comentaris que van començar a circular per xarxes, s’ha tirat enrere en aquesta proposta. I jo em pregunto, per què se li ha d’exigir a un home o dona estranger que ha vingut a treballar al país la nostra llengua i no a una persona que només ha vingut motivada per un estalvi d’impostos? En fi, esperem que almenys el temps es pugui posar a lloc.
I acabarem avui amb una frase d’en Jordan Belfort, corredor de borsa, que diu que «la raó per la qual les persones fracassen realment no és perquè van posar les seves metes molt altes i no van arribar, sinó perquè les van posar molt baixes i les van aconseguir». Aquesta frase té moltes interpretacions, però jo em quedaré que amb la facilitat que han arribat aquests influencers on estan, és probable que els veiem caure abans d’hora.