Albert Areny Politòleg

El mapa polític mundial va canviant de colors molt ràpid. A més la volatilitat electoral fa que es trenquin compromisos entre votants i polítics. Peter Mair expressava a les seves obres que els electors ja no son fidels als seus partits, sinó que ara per ara canvien d’unes eleccions a altres molt més fàcil. No hi ha una vinculació de valors estables. A tot això s’ha de sumar la mercantilització i l’alt nivell de màrqueting que hi ha als partits polítics. La línia que separa el relat de les dades verídiques i científiques és molt fina.

Avui en dia és molt més fàcil votar o escollir líders per la connexió emocional i pel màrqueting. Aquest component fa que la gent sigui més sensible a polaritzacions. Aquests fets encara deixen a l’individu més exposat de cara a la manipulació mediàtica i d’aquí sorgeixen partits que es poden situar als extrems. 

El moment dels grans líders ha acabat de la mateixa manera que els partits més tradicionals porten més d’una dècada en “crisi”. Tenim l’escenari perfecte per a que nous o alternatius partits sorgeixin i obrin unes vies més autoritàries o poc ètiques. Posem l’exemple de Veneçuela, Brasil o Espanya. Aquests països abans del nou segle tenien una estabilitat política i econòmica, malgrat tot amb l’arribada de crisis econòmiques i trames de corrupció sistemàtica van afeblir el sistema de tal manera que van deixar la porta oberta a experiments polítics. 

A Espanya s’ha experimentat el creixement de partits extrems i alternatius com VOX i Podem (ara Sumar) que han trencat el sistema anterior amb uns missatges de caire populista. A Veneçuela la competència electoral i el sistema de garanties de les democràcies brilla per la seva absència des de l’arribada de Chávez al poder. 

En general, l’arribada de nous partits no tradicionals ha polaritzat fins i tot les relacions internacionals dels Estats Occidentals. S’ha vist com Estats Units ha aconseguit trobades i visites amb rivals directes (Rússia, Corea del Nord) però amb l’arribada de Biden, els Estats Units han iniciat més conflictes bèl·lics o han donat suport a aquests. Part del Govern espanyol demana responsabilitats a Israel pels fets de Palestina, mentre que Europa dona ple suport als Israelians. 

Aquesta alternança encara accelera més la divisió social i polarització. Puja encara més la desavinença amb el que pensa diferent i més difícil és arribar a acords. 

Aquest fet també ens passa a casa nostra, on cada vegada és més difícil que hi hagi un líder capaç de representar al país. S’ha passat d’Oscar Ribas i Marc Forné (líders carismàtics consensuats i grans negociadors) a Xavier Espot (gran estratega a nivell electoral). Dos perfils de lideratge, però amb reptes que tenen coses amb comú. 

Mentre que els primers caps de Govern andorrans van tenir clar que s’havien d’anteposar els valors i interessos del país davant d’Europa, l’actual executiu (i l’anterior de DA també) ha optat per a un canvi total de política en afers exteriors; ara mateix no tenim cap capacitat per a negociar res davant Europa, tenim una gran crisi immobiliària i tenim menys protecció els treballadors, autònoms i empresaris del país.