Alex Montero

Si la telenovel·la social, política i econòmica de l’habitatge no tenia ja suficients capítols en la seva història, ara se suma un de més amb actors que fins al moment s’havien mantingut en un desdibuixat segon pla: els sindicats. La Unió Sindical d’Andorra entra al joc donant un cop a la taula i enviant un missatge alt i concís al Govern i al ministeri encapçalat per Conxita Marsol: si no es frena l’especulació immobiliària actual que hi ha al país, convocarà als carrers una mobilització ciutadana. Tota una declaració d’intencions, que situa a Executiu i mandataris en una posició certament vulnerable. A més, des de l’USdA es demana també establir un preu de referència de vuit euros el metre quadrat, una proposta que per a Marsol «és de difícil aplicació». No seré jo qui ho digui, però crec que ara mateix no estan precisament en condicions de mostrar-se molt reticents a segons quines propostes... tinc entés que Andorra no és molt partidària de manifestacions públiques, i molt menys d’un tema tan candent avui dia com és la qüestió de l’habitatge i els preus desmesurats de la gran majoria dels lloguers.

Si em pregunten per la meva opinió sobre l’ultimàtum llançat pels diferents sindicats, sento dir-vos que no puc estar més d’acord. He crescut tota la meva vida a la província de Barcelona, on a la mínima problemàtica que pogués afectar a un nombre considerable de persones ja es convocava una mobilització per tal d’intentar posar-li fre. El poble ha de ser escoltat, per molt que les institucions governamentals s’oposin, i si l’única manera que ens deixen per pronunciar-nos és llençar-se als carrers i posar el crit en el cel, endavant. No entraré en qüestions més cabdals com la crema de mobiliari públic o les agressions físiques i verbals que s’arriben a donar moltes vegades, ja que aquest tipus de situacions estan molt allunyades del que suposa realment manifestar-se per uns drets propis, justos i igualitaris.

Em sobta molt, però, que els andorrans hagin trigat tant de temps en fer aquesta crida i lluitar per una problemàtica social de tal magnitud. La conjuntura de l’habitatge porta a les seves esquenes una motxilla molt carregada, on no s’han deixat de sumar més i més factors que ja l’han fet impossible de sostenir. Han pujat els lloguers, han especulat amb empreses pantalla, han convidat els ciutadans a viure fora, però continuar facturant al país... Continuem? O potser ja són motius més que suficients per entendre que, si això no canvia en breu, la mobilització ciutadana és l’última opció que ens queda?

No entenc com ha trigat tant en esdevenir, però celebro que ja estigui aquí. Andorra és un país on són infinites les coses bones amb les quals compta, però no es pot negar que si hi ha una de ben negativa és precisament la referida al sistema immobiliari. I si es considera que ja ha arribat el moment de llençar-se als carrers i mobilitzar-se per posar-ne fi, no ho dubtem. Fem-ho. És hora que mandataris i ministres escoltin d’una vegada al poble andorrà i s’adonin que aquesta qüestió no es pot allargar més en el temps. Les conseqüències socials de no fer-ho poden ser molt crítiques.