Josep Martinez Analista

Quan a Henry Kissinger li van preguntar per totes les mentides que havia deixat en el seu pas per la política, va replicar amb una frase històrica: «El que compta no és la veritat, sinó el que es percep com a veritat».

Tècnicament, això del que parlava Kissinger respon a l’anomenada ‘suspensió de la incredulitat’, una expressió que va encunyar en 1817 el poeta anglès Samuel Taylor Coleridge per a referir-se a la nostra renúncia voluntària al sentit crític per a poder gaudir d’una ficció. Tant se val què és veritat si a nosaltres ens ho sembla. Així ens emocionem veient a E.T. volant amb bicicleta sense qüestionar-nos si existeixen o no els aliens o si volen les bicicletes. Acceptem igual que Superman salvi el món o que els dracs sobrevolin Invernalia...

Hem perdut alguna cosa que durant molts anys va tenir valor en la política, que és la rendició de comptes. Un polític rendia comptes del que feia i era responsable del que deia. Avui això s’ha diluït, digitalitzat, horizontalizat i esvaït. I les gallines? Mudes i a la gàbia!

L’assagista francès Christian Salmon va alertar en el seu llibre Storytelling de com «la màquina de fabricar històries i formatar les ments» s’havia apropiat del discurs polític, de la guerra del relat. Els polítics ja no argumenten les seves decisions, sinó que les teatralitzen perquè, a la velocitat en la qual vivim, la percepció és més important que una realitat impossible de processar pel votant.

Si afegim que el votant ha de dedicar la major part del seu temps en, literalment, sobreviure, és impossible que pugui exercir un dels seus drets fonamentals: controlar a qui és dipositari temporal de la seva confiança per a administrar els seus interessos. I ja se sap que quan es posa a la guineu a cuidar de les gallines, aquestes acaben, en el millor dels casos, plomades.

Això, portat a l’extrem més vergonyós, afecta fins a la guineu, quan ni tan sols presta un mínim d’atenció per a maquillar els seus actes depredadors. Quan la menjadora està sempre assegurada... Per a què molestar-se en la pròpia imatge?

A Andorra això succeeix cada dia des de fa ja massa temps. En qüestions d’imatge, res més semblant a una república bananera amb ínfules de ser abanderada de modernitat i gestió impecable. La realitat és que el guisat se’l reparteixen entre tres o quatre. A la resta, els ossos i les plomes, si en queden.

Que els polítics menteixen més que mai no és cap novetat. La diferència avui dia és la velocitat. Els nous temps de la informació permeten que fins i tot el major dels escàndols quedi sepultat en una muntanya de tertúlies, tuits, alertes d’última hora i ‘zascas’ varis. Avui una crisi dura el que dura un trending topic. El cicle informatiu que abans durava 24 hores va ser substituït primer pel de 24 minuts i ara estem ja en els 24 segons.

Daniel Innerarity, catedràtic basc de Filosofia Política diu: «No es fa una reflexió sobre com es governa sinó només sobre com conquistar el poder. No seria greu si al costat de la gent que assoleix el poder hi hagués gent que sap com exercir-lo».

Borja Sémper, polític del PP espanyol, diu: «Abans hi havia partits que eren solvència i refugi contra la insensatesa, però cada vegada queden menys». «Necessitem el periodisme com a contrapoder, però, si no posem fre a això, anem també cap a la seva eliminació».

Cap a on anem llavors? Què hi ha darrere del soroll? Segons Innerarity, més soroll. «Estem en un món de tal bombardeig de notícies, de tanta gent cridant l’atenció, de publicitat i spam polític per tots costats, que la nostra memòria ja és molt curta. Igual que els artefactes tecnològics com el telèfon mòbil fan que ja no recordem cap número de memòria, el nou entorn informatiu fa que la nostra memòria política sigui molt escassa».

La recepta d’Innerarity per a una transformació de la política passa pel seu aspecte filosòfic. Un canvi d’època està requerint una transformació radical de la política, que ja no pot limitar-se a administrar l’estancament. La filosofia política està cridada a transformar la democràcia pensant en un context amb un creixent nombre d’actors, amb lògiques d’eficàcia, legitimitat, solidaritat i prevenció, amb temps financers, constitucionals, comunicatius i mediambientals, que han de ser tinguts en compte per a prendre les decisions oportunes.

Sobre la falta d’atenció que els gestors mostren al que som com a país i la imatge que circula sobre ell, deixo una ‘broma’ de les moltes que bullen a l’univers internet. Aquesta es troba en la web setupandorra.com: «Andorra és una monarquia parlamentària amb un govern i un parlament. La seva política pública també es basa en un conjunt d’organitzacions d’interès públic i institucions a càrrec de la gestió de serveis i béns comuns que estructuren la societat del país. La idea principal de la filosofia estatal del Principat d’Andorra és construir i consolidar relacions harmonioses entre la població resident, així com amb països amics i socis». Eing? Riure o plorar?

Com fa dies que no ens fem preguntes, aquí van un parell per reflexionar: Hi ha algun polític al nostre país? I algú que sàpiga portar la barca?
«Per a desembarcar a l’illa de la saviesa cal navegar en un oceà d’afliccions», deia Sòcrates. Portem massa dies de navegació. Cal arribar a port.