Natalia Mena

En un estat que no està acostumat a l’intervencionisme del mercat, era d’esperar que més d’hora que tard es proposés una llei, que afavorís de nou la liberalització en matèria d’habitatge. Malgrat ser una de les principals problemàtiques de la ciutadania andorrana i amb un context inflacionista, que no es preveu que s’encamini a la baixa, el Govern ha presentat una proposta de mesures d’estímul i d’estabilitat de la plaça d’arrendament de llars, que no ha acontentat a ningú, perquè no es pot estar bé amb Déu i amb el dimoni, és a dir, voler mantenir una postura intermèdia, poc clara i que aposti per les dues parts implicades per tal d’assegurar-se la victòria, està comprovat que no funciona. I així ha quedat constatat en les reaccions que s’han produït posteriorment, ja que tots els grups de l’oposició presentaran esmenes, per no parlar de les més que categòriques i rotundes declaracions del 
raonador Marc Vila, el qual ha manifestat que aquesta iniciativa serà fatal per la cohesió social, afirmant que ho troba «lamentable i que és just al revés del que s’hauria de fer, que és continuar protegint els lloguers». 
Està clar que enginyar una solució no és fàcil i l’administració fa de funambulista per intentar trobar equilibris, que resulten complicats i per molts incomprensibles, en una conjuntura com l’actual. Conciliar els diferents interessos i necessitats és una gestió d’enorme complexitat, no obstant correspon els dirigents d’ara liderar un pla que ofereixi alternatives 
viables, que no passin per haver de viure a la perifèria o marxar del país. Les elits del Principat farien bé en entendre que perquè una societat prosperi i no es quedi ancorada en el temps, no pot nodrir-se només de milionaris, que venen aquestes valls a beneficiar-se dels avantatges fiscals i a especular, sinó que tot el contrari es requereix d’una classe mitja treballadora forta i consolidada, que és la que acaba tirant del carro, perquè aquesta no té prou capital ni patrimoni com per deixar de treballar, però tampoc està escanyada de manera que pot aportar i contribuir a mantenir el sistema de benestar de forma raonable.
Si ens carreguem aquesta estructura l’únic que s’aconseguirà és acollir una determinada massa de grans fortunes i una nova pobresa, que és aquella que engloba a persones que tot i tenir feina així com un sou, aquest no els arriba per cobrir les despeses més bàsiques d’habitatge i alimentació, per tant, la seva màxima preocupació és sobreviure creuant els dits, perquè no els sorgeixi cap imprevist de salut o de qualsevol altre tipus, ja que no podran fer-li front, el que genera una angoixa alhora que un sentiment de vergonya divisant l’horitzó poc alentidor d’haver de demanar ajuda. Fomentar aquesta desigualtat és impulsar una font de conflictes, que provocaran que aquest territori deixi de ser atractiu i segur. 
Mentre la construcció s’ha descontrolat per aixecar torres i immobles de luxe això no ha suposat cap inconvenient, en canvi, davant la urgència imminent que representa l’edificació d’habitatge social, llavors aquest assumpte es converteix en un mal de queixal pels mandataris que l’han patit, els quals recorren a l’excusa mediambiental de moda, al·legant que s’ha produït una massificació i un volum d’obres, que no és sostenible ni responsable. Ja veieu que el discurs sempre varia en funció de qui són els que han de sortir beneficiats. Però la realitat és tossuda i el fet és que Andorra menester de recursos humans, que facin les feines que no faran els rics i aquesta gent han de tenir on viure dignament, per tant, tothom que tingui una mica de sentit comú, comprendrà que la remuneració econòmica que perceben ha d’estar en consonància als preus i a la pujada de l’IPC anual, perquè l’oposat serà sinònim de pauperitzar la població, disminuir el seu poder adquisitiu així com la seva capacitat de consum, el que estarem d’acord que no és l’escenari més idoni, per la culminació de la voluntat de transformar aquesta nació en un indret envejable, quant a qualitat i estil de vida.
Per altra banda, les autoritats competents convindran que no poden passar la patata calenta als privats com han estat fent fins ara, ja que aquests tenen tot el dret a organitzar els seus estalvis o la seva riquesa com millor els convingui, per tant, són les institucions públiques les que tenen l’obligació i el compromís de dirimir i dissenyar opcions, per desencallar una situació que comença a ser asfixiant. L’estat s’ha de plantejar adquirir un parc immobiliari suficient de pisos a un cost assequible, establir un marc jurídic per contenir l’especulació, crear ajudes pels col·lectius més vulnerables com la gent gran, les famílies monoparentals i els joves independents sense parella, els quals es veuen abocats a una precarietat que els afecta a tots els nivells; emocional, educatiu, de salut, etc. havent de destinar pràcticament la totalitat de la seva pensió o salari a la casa i al menjar.
Si revisem les dades que s’han donat aquests últims dies, 3.000 residències buides fan pensar que hi ha quelcom que està fallant i no s’ha fet del tot bé, potser caldrà motivar aquests propietaris amb incentius fiscals i amb una normativa fiable, que garanteixi unes condicions acceptables per tots els actors involucrats. Posats a presentar idees inclús els empresaris podrien adquirir una borsa d’apartaments, per brindar la possibilitat de posar a disposició dels seus empleats, amb un valor mòdic, per la qual cosa part d’aquests diners que desemborsen com a retribució retornarien de nou a la companyia. Un altre factor important serà observar com es maneja la frustració d’una ciutadania a la qual han venut unes expectatives molt altes, que no es corresponen a com són les coses realment. Segurament coincidirem en el fet que la raó, és que la veritat no resulta seductora, i per això en un moment de tanta incertesa com el que estem vivint s’aposta per les promeses, que són més esperançadores amb un intent d’insuflar optimisme i il·lusió, però amb la mà al cor crec que autoenganyant-nos, com si el poble no tingués prou maduresa per acceptar els fets tal com són.