Joan Jiménez

En la sessió del Consell General del passat dimecres, Concòrdia va preguntar sobre el nombre d’infraccions que s’havien comès en el marc de la política lingüística i quantes s’havien sancionat. Resposts per la ministra de Cultura, Joventut i Esports, Mònica Bonell, de què s’havien detectat 308 infraccions, però cap havia sigut sancionada pel fet que l’Executiu pren una metodologia més pedagògica envers aquesta temàtica, tractant d’arribar a resolucions conciliades amb l’actor involucrat que mètodes més coercitius. Cerni Escalé va manifestar que el nombre d’infraccions ha estat massa elevat per no imposar cap sanció, al·legant també que el català com a llengua oficial ha de ser protegit de forma ferma.

Des de la meva perspectiva, crec que no és bona idea aplicar imposicions en l’àmbit d’aprenentatge, difusió, promoció i defensa de la nostra llengua, ja que crec que pot arribar a ser més contraproduent que beneficiós per la fi que es vol assolir.

En primer lloc, vull declarar que, tot i que és cert què el català, sent la nostra llengua amb centenars d’anys d’història i una pedra angular del nostre patrimoni cultural i de la nostra identitat, ha de ser protegida davant del seu desplaçament en favor d’altres llengües, crec que és positiu i sa per a una societat poder gaudir del coneixement de moltes i diferents idiomes. Andorra és un territori privilegiat on es poden arribar a sentir de forma assídua fins a quatre llengües i hem d’estar especialment orgullosos d’aquest patrimoni lingüístic i gaudir-lo. Així i tot, davant d’idiomes que són parlades per milions de persones en tot el món, es fa menester una política lingüística que garanteixi la supervivència d’aquesta amb la seva promoció.

D’altra banda, crec que aquesta difusió i fomentació s’ha de donar des de la pedagogia i des del gaudiment. Exposaré un exemple. Jo actualment estic aprenent francès per a poder evolucionar amb la meva carrera professional. Per tal d’aprendre el més ràpid i millor possible aquest idioma, tinc molt clar que he d’‘enamorar-me’ de la llengua francesa. Gaudir-la, entendre-la, deixar-me seduir pels seus mots i expressions. Per què? Perquè si m’ho prenc com una obligació purament professional i imperativa, la meva motivació serà minvada, alentint el meu aprenentatge i, fins i tot, limitant en gran mesura la meva màxima progressió en aquesta llengua.

Des d’aquesta mentalitat, crec que no seria beneficiós el fet d’imposar a cop burocràtic la llengua catalana a persones que no la coneixen. És necessari aplicar una metodologia constructiva i conciliadora, que solucioni les problemàtiques que puguin aparèixer de forma que la resolució sigui satisfactòria per ambdues parts.

Un exemple seria el cas dels famosos cartells. Si es detecta un cartell escrit en un altre idioma quan hauria d’estar en català, contemplo que és més beneficiós alertar al propietari del cartell explicant-li la normativa i donant la possibilitat que el canviï de bones formes, i que aquest ho entengui i rectifiqui amb coneixement de causa, que imposant sancions directament i poder arribar a causar malestar i certa rebel·lia, fent encara més difícil promulgar els objectius de la política lingüística.

Tanmateix, entenc que l’oposició se sorprengui del fet que no hi ha hagut cap sanció per a les 308 infraccions. Són tres centenars en quatre anys i és natural que Escalé demanés més mà ferma.

Personalment, tal com he dit, crec que la metodologia pedagògica és més eficient per assolir la difusió i protecció del català i, com ja he esmentat en l’exemple dels cartells, pot construir un entorn propici perquè s’acceleri la promoció de la llengua oficial sense causar tant soroll. Tot i això, les institucions competents en aquest àmbit s’han d’assegurar que, efectivament, aquesta metodologia no coercitiva aconsegueix resoldre les incidències de forma satisfactòria. Fet que la ministra Bonell va semblar assegurar, ja que va declarar que cap infractor advertit s’ha mostrat contrari a acatar la normativa.

Si és així, convido a continuar emprant aquesta perspectiva entorn de la política lingüística, pel fet que seria l’enfocament més encertat que estaria ja donant resultats i segurament donarà més fruits a llarg termini que aplicar una perspectiva més punitiva.