Conviure amb l’enemic
Com cada any, ahir dia 19 d’octubre se celebrava el Dia Internacional contra el Càncer de Mama, un dia en què es pretén visibilitzar la malaltia i fer costat a les dones que lluiten dia a dia contra ella. Va ser l’Organització Mundial de la Salut (OMS) la que va establir aquest dia d’octubre com a data de celebració, jo prefereixo dir-ne d’homenatge, que es representa amb llaços de color rosa des de 1990, quan la Fundació Susan G. Komen va regalar viseres rosades a les supervivents del Càncer de Mama que estaven corrent en la marató de Nova York. El càncer de pit es tracta del càncer més comú de tots (inclosos els que afecten els homes), i a tall d’exemple, l’any 2021 es van diagnosticar més de 2,2 milions de casos en tot el món.
Patir un càncer no és un plat del grat de ningú, i bo i que jo no m’he trobat en la circumstància (encara que he conviscut amb ell) puc deduir que per molt que hi hagi qui pretengui idealitzar la situació, patir aquesta malaltia no t’ensenya valors ni principis, no et fa comprendre que la generositat i la solidaritat ens enriqueix com a persones, i ni tan sols que l’empatia és el bé més preuat d’un ésser humà. Per al malalt de càncer, ha de ser molt complicat assimilar una notícia d’aquest tipus, ja que de sobte, passen de ser persones sanes a persones malaltes, i això suposa un repte difícil de superar. No només han de superar la notícia, sinó començar a pensar que la seva vida pot canviar en molts sentits, i d’una forma molt ràpida.
Però l’impacte del diagnòstic de càncer no només es produeix en la persona que té la malaltia. Els seus familiars i els seus amics més pròxims també es veuen afectats. I és que tenir un familiar o un bon amic amb càncer es viu amb por, ràbia, tristesa o en alguns casos incertesa. Sentiments que en moltes ocasions es barregen entre ells, o en d’altres es combinen amb l’optimisme i l’esperança. Hi ha casos a més, en què la persona que es troba al costat del malalt se sent inútil, perquè no sap com pot ajudar. En qualsevol cas, penso que el familiar o l’amic del malalt és el dany col·lateral que sovint ningú contempla. I tampoc culparem exclusivament al sistema d’aquest fet, en moltes ocasions, som els mateixos familiars o amics que pensem que el nostre patiment és secundari, la prioritat és el pacient i el malestar dels familiars és menys important i millor el tapem, per no fer patir més el malalt. En realitat, però, el malestar de qui té algú a la família o un bon amic amb càncer és igual de rellevant, perquè també pateix i perquè ha de tenir cura del malalt.
Fa uns anys, quan jo havia d’assistir amb certa regularitat a l’hospital de dia per punxar-me ferro en vena (la meva coca-cola, com jo l’anomenava), la sala on sempre em passava les dues hores que durava la injecció de la bossa, estava plena. Per aquesta raó, em van demanar si podria instal·lar-me en una sala on hi havia una pacient que li estaven fent una sessió de ‘químio’. Evidentment que no em vaig negar, jo anava a posar-me una bossa de ferro per equilibrar el meu sistema, mentre aquella dona es ficava «porqueries» en vena, «com m’havia de molestar!». Aquell dia, va ser la primera vegada que vaig ser conscient del patiment de qui està al costat d’un malalt de càncer (tot i que per aquella època el meu pare ja n’havia patit dos). Una de les conseqüències de la malaltia de la dona en qüestió, era que havia desenvolupat una ira contra tothom que l’envoltava, «perquè ells no eren els malalts, els que havien hagut de canviar la seva vida, per adaptar-se a una malaltia que igual acabava matant-la». Cridava el marit, per no dir que el mossegava amb les seves paraules feridores, i ell es desfeia per moure-li el coixí i que estigués més còmoda, en buscar-li un cafè que ella trobava fred i sense gust, o en treure-li converses per distreure-la que ella rebutjava. Ell patia, patia tant que se li llegia a la cara, però assimilava que no era important, ella era la malalta i la prioritat.
Aquell dia vaig recordar, que quan van diagnosticar el primer càncer al meu pare, jo em vaig fer la dona forta, perquè un dels dos havia de ser-ho (pensava jo), i no deixava que la meva cara, les meves paraules o els meus actes, reflectissin la ràbia que sentia, ni la por que tenia. Aquell dia vaig entendre que ningú neix preparat per aquestes situacions, i que no tenim el deure de ser capaços de tot, ni de fer-ho perfecte. Cal que ens donem permís a nosaltres mateixos per sentir tot el que ens passi a cada moment, ja sigui ràbia, ja siguin dubtes o ja siguin ganes de plorar. Ni tan sols ens hem de forçar a posar-nos bona cara. Perquè el càncer és l’enemic i quan entra a la família o a l’entorn, ens ataca a tots.
I acabarem avui donant gràcies a l’esperança, per ser eterna, i, per no perdre el costum, amb una frase de l’actor i director estatunidenc Christopher Reeve, que va patir un greu accident de cavall i va quedar tetraplègic, que diu «una vegada tries l’esperança, tot és possible». I, per tant, passi el que passi, triarem sempre l’esperança, una i una altra vegada.