• És probable que el senyor Font, després del menysteniment, digui que es tracta d'una opinió

És just reconèixer que el títol d'aquest article resulta recorrent i poc creatiu en una setmana, la que ens arriba, farcida de referències al futbol i més concretament, o millor... únicament, al partit de la temporada, del segle, a la mare de tots els partits... el clàssic... el Barça–Madrid.

Un matx, que tothom espera. Els futboleros de debò, els puristes, per què és la culminació orgàsmica del que ha de ser l'acte perfecte. Els dos millors del món, cara a cara, sense més armes que les pròpies capacitats per desequilibrar, per ser diferents i per assolir el clímax en forma de màxima expressió litúrgica: el gol.

Per als menys, o gens, aficionats a aquest respectable esport resultarà ser un esdeveniment a seguir, encara que no tinguin molt clar que és el fora de joc o per què se la passen tants cops enlloc de xutar a la porteria.

Sigui com sigui, aquells que no el vegin el partit del proper dilluns, que segur n'hi haurà, no podran relacionar-se socialment durant els dies subsegüents al matx. ¿De que parlaran a la feina? ¿O fent el cafè de mig matí? Pobra gent, en patiran les conseqüències...

Una cosa està clara, cap dels dos entrenadors, Mourinho i Guardiola, menysprea les possibilitats de l'altre. Cap dels dos equips menysté la capacitat de lluita de l'altre. I el que és més important, cap dels dos clubs utilitza aquella mítica frase d'algun gran entrenador –alguns ja sabran de qui parlo– de «guanyarem sense baixar de l'autobús». I no ho fan per què això és molt dir, massa dir. Per sobre de tot, respecte per l'adversari... no fos cas. Podem constatar que no tothom és Mourinho ni Guardiola, ni Sir Àlex Fergusson... ni tan sols qualsevol altre professional que es tingui per tal. La veritat és que tornar a reviure allò de guanyar sense despentinar-se, com hem pogut llegir a la premsa andorrana de boca d'un conseller general, socialdemòcrata i de nom Jordi Font, resulta evocar altres temps i altres formes de fer i d'expressar els sentiments més profunds.

LES ELECCIONS les tenim guanyades, aquesta és la frase. Només li caldria afegir el fi de festa... sense baixar dels nostres escons... per dotar-la d'un aspecte totalment rodó i perfecte. És més que probable que el senyor Font, després del menysteniment envers els rivals i de la manca d'estètica, manifesti que es tracta d'una opinió, d'una flaira, d'una intuïció o d'una visió divina. Bé, doncs li acceptarem qualsevol que sigui la seva interpretació de tan infortunada fanfarronada. Per que la resta de la gent, els mortals, sabem que no és necessari fer aquestes bravates per tenir més o menys raó o per ser més o menys adulat per la pròpia cort de bufons, com sembla ser l'objectiu.

Com és lògic, el resultat de les properes, i esperem que imminents, eleccions generals pot ser efectivament el que afirma el senyor Font. Però també pot ser un altre. Podria donar-se algun resultat que no se li ha manifestat al missatger de la veritat o que no ha sabut veure, ates l'estat de gràcia en que sembla trobar-se. O potser senzillament, i aquesta sembla la més versemblant dels milers de versions que es podrien aportar, el conseller socialdemòcrata s'ha hagut d'aplanar als designis de la duma, dels que manen a casa seva, i li ha tocat ser l'altaveu de les estratègies pre-electorals. Respectable, com ja he dit abans.

DE MOMENT, i creia que mai diria això, ens quedem amb les bones maneres i el respecte que es professen els dos millors equips del món. Avui dia no es pot obrir massa la boca, per que tothom te un Alcorcón Fútbol Club esperant a la cantonada per aplicar l'alcorconazo sense pietat. Els grans ho són per que saben com evitar que els entrin mosques...

Conseller del Grup Parlamentari

Reformista

Per a més informació consulti l'edició en paper.