El perill dels «biopics»
«Oppenheimer», de Christopher Nolan. «Ferrari», de Michael Mann. «Napoleón», de Ridley Scott. Les pel·lícules esmentades anteriorment consisteixen en obres biogràfiques o «biopics» que s’han estrenat o s’estrenaran aquest any. Totes elles mostren una representació audiovisual de la biografia de personatges històrics, complexos a nivell psicològic i que van provocar, a través de les seves accions i decisions, un canvi de paradigma en la societat. Més enllà d’aquests blockbusters, actualment tenim una gran quantitat de sèries i pel·lícules disponibles en les plataformes d’streaming que es basen en la vida de personatges reals. I el cert és que aquestes obres estan generant cada cop més debat sobre la veracitat dels fets que expliquen i sobre com representen les persones reals que apareixen en elles.
La nova sèrie de Netflix «El cuerpo en llamas» està inspirada en el polèmic i macabre crim ocorregut l’any 2017 al pantà de Foix, on un home va aparèixer calcinat en l’interior d’un vehicle abandonat. Les investigacions policials entorn d’aquest fet van permetre treure a la llum un entramat de relacions tòxiques, enganys i violència física i sexual entre diversos membres de la Guàrdia Urbana de Barcelona, que és on la sèrie posa realment el focus. Rosa Peral, l’agent condemnada a 25 anys de presó per aquest assassinat, va sol·licitar al Jutjat de Primera Instància nº 54 de Barcelona la mesura cautelar consistent en la suspensió de l’emissió de la sèrie a la citada plataforma d’streaming, al·legant que podia vulnerar el seu dret a l’honor.
Un fet similar va succeir amb la producció, també de Netflix, de la sèrie «Dahmer». La seva estrena va venir acompanyada de molta polèmica al mostrar una perspectiva força peculiar del conegut assassí en sèrie americà, ja que explica la seva història des del punt de vista de víctimes i persones properes a ell, les quals la sèrie recrea. La mare d’en Tony Hughes, una de les víctimes de Dahmer, va denunciar la manca de veracitat dels fets explicats en el capítol centrat en la figura del seu fill. A més, lamentava que, tot i que Netflix no va consultar a les famílies de les víctimes perquè els fets que retrata són de domini públic, la forma en la qual es desenvolupen els esdeveniments a la sèrie ha tornat a traumatitzar els éssers estimats de les persones assassinades per Dahmer.
Actualment, vivim una època cinematogràfica en la qual s’aposta cada vegada més per les produccions de «biopics». De cara a l’audiència funcionen realment bé, doncs no podem negar que en major o en menor mesura ens produeix curiositat i certa morbositat el fet de conèixer i desgranar històries fosques que impliquen vides alienes. Però com podem apreciar en els exemples esmentats anteriorment, aquest tipus de «biopics» – a diferència dels documentals – es solen permetre llicències creatives de guió per què respecta al desenvolupament dels personatges i a la trama, amb l’objectiu de dramatitzar i comercialitzar la història que expliquen. I és aquest fet el que pot deixar mal parades les persones reals implicades en aquests casos.
Per tant, el debat jurídic que es planteja és on es troba el límit del dret a la llibertat de creació i d’informació quan hi ha risc de lesió del dret a l’honor de les persones implicades en aquests «biopics». El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va deixar clar en la sentència del cas Jelsevar i altres vs Eslovènia de l’any 2014 que, per tal que hi hagi un atac a l’honor i a la reputació personals s’ha d’assolir un cert grau de gravetat i s’ha d’haver dut a terme de manera que ocasioni un perjudici al gaudiment del dret al respecte de la vida privada. A més, ha considerat important en altres sentències la distinció entre un documental i una obra de ficció. En el primer cas és necessari que es compleixi el requisit de la veracitat dels fets exposats, però en el segon cas, tot i que també s’exigeix el requisit de la veracitat, a la vegada permet determinades llicències creatives, ja que entén que es troben emparades en el dret de la llibertat de creació de l’autor sempre que estiguin justificades i no tergiversin els fets ocorreguts.
El cert és que ambdós drets es troben reconeguts en pràcticament totes les constitucions dels estats democràtics, la qual cosa significa que és complicat i delicat determinar quin dels dos preval sobre l’altre. Tenint en compte les resolucions judicials que s’han dictat sobre la matèria, és necessari analitzar en cada cas concret si les llicències creatives estan o no justificades, si tenen un impacte directe sobre la veracitat dels fets i si són lesives del dret a l’honor. Ara caldrà veure com evolucionen els casos esmentats anteriorment i si s’apliquen nous criteris per tal de resoldre futurs afers similars.