Amigues, quina sort la meva!
Li donem molta importància a la família, a la parella, als pares i als fills, i és evident que aquests conformen alguns dels pilars més importants de la nostra vida, perquè si estan ben definits (d’una forma sana) la nostra vida es veurà recolzada, però perquè no tremoli gens, un altre pilar fonamental el constitueixen els amics i les amigues.
Que consti que soc defensora de les parelles, aquestes relacions, si funcionen, ens complementen i ens fan créixer l’autoestima. M’encanta la complicitat, la seguretat i l’amor que inspiren, sovint només amb mirades. Però a la parella no li pots, no li has, explicar tot. I és aquí on apareixen les amistats, que poden també ser una font de confiança, benestar i seguretat, ajudant a determinar inclús la nostra personalitat.
De fet, s’ha comprovat que tenir bones amistats comporta una gran varietat de beneficis, ja que les relacions socials que tenim són un factor important cognitiu i milloren l’esperança de vida. A més, ofereixen un sentiment de pertinença que contribueix també a millorar l’autoestima i la qualitat de vida. Les amistats ens ensenyen a créixer com a persones, a qüestionar-nos, i a confiar en el que som capaços, i això es tradueix en millores acadèmiques, laborals i personals. I és que els amics ens donen l’oportunitat de ser nosaltres mateixos, de compartir i crear experiències, de parlar d’allò que ens preocupa o importa i de tenir diferents perspectives de la vida. Hem de ser conscients, però, que d’amics n’hi ha de diferents tipus, i els que són veritables són aquells que volen el millor per nosaltres i ens acompanyen en aquest viatge que és la vida.
Les amistats no sempre són les mateixes al llarg de la vida. De la mateixa manera que nosaltres evolucionem també ho fan elles. Però això no és dolent, cada amistat té un tempo i el que és important és el que ens aporten en el moment que les nostres vides interfereixen. Així, tenim amics i amigues de petits que ens ajuden a descobrir el món, amics i amigues en l’adolescència que ens ajuden a conèixer-nos a nosaltres mateixos i amics en la maduresa que ens ajuden a polir-nos.
Jo em considero una persona molt afortunada. Al llarg de la meva vida he anat coneixent noves amistats, i les de veritat m’han continuat acompanyant al llarg del temps des del moment en què van aparèixer, inclús després que deixés la meva ciutat, el meu país, i em vingués a viure a Andorra. És així com he descobert que les persones que són importants continuen presents, i que la distància no és un bon argument per separar les persones, perquè el que uneix no és la proximitat sinó les ganes de ser-hi. Però a més, he tingut la sort que la vida continua posant-me gent meravellosa en el camí, fins i tot en el meu nou país, que camina amb mi a la nova ruta, i sé que algunes es quedaran molt de temps. I estic molt agraïda dels amics que han esdevingut gairebé família, perquè d’això es tracta, els amics són la família que un tria, com la parella.
El que no hem d’oblidar mai, és que l’amistat és una dinàmica que implica donar i rebre, tot el suport, afecte i comprensió que rebem cal que després el donem. I hem de fer-ho de forma que els nostres amics i amigues sapiguem que veritablement ens preocupem per ells, que ens importen i que els estimem. Per cuidar les nostres amistats el mecanisme més important (el que regeix qualsevol relació social) és el respecte. A més, hem de ser amables, càlids, pròxims i empàtics. Perquè per tenir un bon amic hem de ser un bon amic. I hem de tenir present que les persones necessitem que ens estimin, però encara més que ens comprenguin, i és a qui on radica la importància de l’amistat, en la necessitat que ens comprenguin i empatitzin, encara que no comparteixin el nostre pensament o el nostre sentiment, perquè com deia el filòsof Sèneca, «comprendre i ser comprès són les coses més belles de l’amistat».
Com a anècdota sobre el tema que comentem avui, i com sempre a parer meu, si hi ha un fet interessant en això de les amistats es troba en les diferències entre dones i homes. Jo sempre explico una anècdota en què un amic i li comenta a l’altra una cosa que li ha passat i l’oient li respon amb un «i tu què vas fer?», amb la mateixa situació una dona respon amb un «i tu què li vas dir?». I és que, encara que soni a tòpic, les dones som més de parlar i els homes més de fer. Hi ha d’altres diferències en això de les amistats masculines i femenines, segons la psicologia a les dones ens importa «qui ets» i als homes «que ets». Potser aquesta diferència radica en el fet que els homes no parlen d’emocions (i m’estalviaré la broma de, «ah, però parlen?») i es relacionen al voltant d’activitats, a diferència de les dones que necessiten expressar sentiments. Diuen els experts, que no jo, que per això les dones acostumen a tenir amistats de millor qualitat.
Els homes creen llaços d’amistats a través de riure, i les dones a través de converses i emocions, de tal manera que elles et poden dir exactament de què es va parlar en una situació anterior, amb detalls i dobles rerefons, mentre que els homes que estaven asseguts a la mateixa taula no recorden res. D’altra banda, les amistats entre dones acostumen a perdurar més en el temps perquè quan no es poden veure fan un esforç per parlar o si més no, estar en contacte, fet que no passa tant entre homes (això no vol dir que les amistats entre homes no durin, eh). Ja arribant al final també direm que les relacions entre homes sovint se sustenten en l’humor i són més propensos a vacil·lar-se entre ells (d’una manera sana, és clar), i això no és habitual entre dones. En definitiva, les relacions d’amistats d’homes i de dones no són iguals, però sí igualment necessàries i gratificants.
I acabarem, com sempre, amb una frase, aquesta vegada del gran filòsof grec Aristòtil que diu que «l’amistat és una ànima que habita en dos cossos; un cor que habita en dues ànimes.» I jo diré, quina sort la meva de tenir-vos! I com us estimo!